(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 8 de maig)
Quan comence a filar aquesta teranyina columnística, corre per les
xarxes socials una notícia de Vilaweb que té per títol “Vuit països
superen Espanya en nombre d'estudiants universitaris en català”. Unes
hores abans, corria una altra notícia relacionada amb la llengua: “El
català i l'aragonés deixaran de ser reconeguts a l'Aragó aquesta
setmana”. I què esperàvem? Què ens ha fet pensar que els nacionalistes
espanyols i els polítics espanyolistes han tingut en algun moment cap
respecte per la nostra llengua i pels que la parlem? Siguem realistes:
no ens respecten. Com a molt, ens toleren perquè encara no han trobat
una manera discreta, legal (temps al temps…) i poc sanguinolenta per
desfer-se de nosaltres; però fa segles que ens tracten amb una violència
flagrant, per molt que ja no ho facen amb canonades o amb colps de
culata. Ara usen armes més subtils, com la manipulació social i política
i el rentat dels cervells dels més ignorants.
Penseu-ho bé: fa
trenta anys molts dels pares dels que ara en tenim de 40 en amunt
hagueren de fer un esforç psicològic titànic —i ben honest i valent— en
admetre que per molt formats acadèmicament que estigueren, per molt
títol universitari o no que tingueren, eren uns autèntics analfabets en
la seua llengua. És o no? Els 50 anys de dictadura franquista els havia
negat la possibilitat d'actualitzar correctament per escrit els seus
sentiments, els seus pensaments, i en definitiva, la seua realitat.
De
fet, als nostres pares d'alguna manera els van mutilar la realitat no
solament negant-los la possibilitat de saber escriure la seua llengua,
sinó, amagant-los tot el que l'aprenentatge de la llengua comportava: la
literatura, la història…Com deia Raimon “ens han robat la història i
ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells”; i ara amb la
LOMQE anem per un camí semblant, que Wert ja va dir que no podem seguir
formant xiquets com si haguérem de competir amb “los de l'aldea de al lado” (Això som les cultures minoritàries per a ells: simples “aldeas”,
molestes i impossibles d'encaixar en el monstre de la globalització,
que es veu que tant li convé econòmicament a la seua Espanya).
Els
nostres pares, però, mal que bé, miraren d'evitar l'analfabetisme dels
seus fills i molts feren els possibles per educar-nos en la nostra
llengua i ensenyar-nos a estimar-la i a respectar-la; a estimar-nos i a
respectar-nos, en definitiva. Fa trenta anys que nosaltres, els hereus
d'aquells analfabets, fem també un treball psicològic important per
mantenir i protegir la nostra autoestima lingüística cada dia en un
ambient que no sempre ens és favorable i propici. Us explique tot això,
perquè ahir mateix, després de llegir les notícies que us he esmentat,
casualment em vaig trobar la mare d'una companya de classe del meu fill
(matriculat, com sabeu, en un programa d'ensenyament en valencià) i em
va amollar allò de “es que a mi, eso de que hableis en valenciano cuando otro os habla en castellano me parece como de mala educación”.
Torna-li la trompa al xic! Encara estem així? La meua edat, més o
menys, té la senyora que fa aprendre la seua filla en una llengua de
maleducats. La meua edat, la dels hereus dels maltractats per la
violència lingüística del franquisme.
Em fa la punyeta que a hores
d'ara encara hi haja gent que no haja fet l'esforç mínim d'entendre'ns i
que no tinguen la valentia que van tindre els nostres pares en assumir
la seua mancança lingüística. No hi ha arguments que valguen per a
dissimular la ignorància i la ineptitud lingüística. I això són els que
ens diuen maleducats: uns ineptes lingüístics. I són la seua comoditat,
la seua desídia i el seu menyspreu els que fan cada vegada més necessari
el terme “independència”, perquè quan un inepte lingüístic ens
maltracta l'autoestima, no és que ens vinguen ganes d'apartar-nos
d'ells, és que directament volem que se'n vagen a la merda (ara sí que
passe de la meua educació exquisida), que ja hi ha prou d'acotar el cap
davant els maltractaments. No sé si m'explique.
No hay comentarios:
Publicar un comentario