lunes, 22 de noviembre de 2010

Vols que et rente els plats?

(Columna publicada al diari "El Punt-Avui" el 20 de novembre...)

Fa uns dies llegia un reportatge sobre la dedicació dels homes a les tasques domèstiques, segons el qual el 2009 hi havia 339.000 dedicats íntegrament a aquests menesters. Em quede estupefacta. Per la xifra? Nooooo! Perquè al segle XXI encara és notícia el fet que un home (o tres-cents mil) es dediquen a fer les coses de casa.
No me'n puc estar de portar el reportatge a una de les meues classes per debatre'l. Abans de reportar-vos algunes de les opinions que s'hi van exposar, he de dir-vos que només tinc un alumne, la resta són dones que voregen la trentena d'anys i la majoria vénen a aprendre valencià perquè tenen la intenció d'opositar. Després de llegir el text en veu alta els llance una pregunta simple, que intente plantejar de la manera més neutra possible: “Els vostres marits col·laboren en les tasques domèstiques?” La primera a contestar, una xica de 28 anys, diu: “Clar, el meu home sí que m'ajuda a casa”. Primera errada! Ens ho hem de llevar del cap (i sobretot els ho hem de llevar del cap, a ells): no es tracta d'ajudar, a veure si ho entenem d'una vegada!. Es tracta de col·laborar e-qui-ta-ti-va-ment.
Expose el meu argument i llavors intervé una altra alumna: “Dona, però és que el meu marit és professor de la universitat”. Segona errada! I què, que siga professor?! Hauríem de saber ja que el prestigi de les persones no rau en la professió o en l'èxit acadèmic o professional, sinó en el caràcter i en l'actitud. A més, molts homes arribem a assolir prestigi professional, de vegades, gràcies a almenys dues dones: la mare que els apuja en la infantesa i l'adolescència i la companya que els fa suport en la maduresa.
“Jo pense —diu una altra— que no és culpa seua el fet de no col·laborar a casa tant com convindria, és que l'han educat així”. Ah! Això també ho diuen molts per justificar-se, però jo tinc la sensació que molts no s'ho creuen perquè realment NO els han educat així, sinó que han tingut mares (sobretot els més joves) que els han criat amb la voluntat que siguen persones capaces, homes íntegres que no necessiten de la mà de cap dona que els planxe una camisa o els traga les castanyes del foc. En homes de mitjana edat del segle XXI la manca de col·laboració en les tasques domèstiques no és una qüestió d'educació; és una qüestió de comoditat i de tirar-li barra a l'assumpte: entre l'opció de complir amb les seues obligacions casolanes i la de deixar que els ho facen tot, la tria està clara.
Feu-me cas: quan un home us diga: “Estimada, et rente els plats”? Teniu dues opcions: o li recordeu que ell també embruta plats i per tant, “no ens renta els plats” sinó que “renta plats”; o l'engegueu a pastar fang, perquè si li deixeu creure que us fa un favor, morireu en l'intent de conciliar la vida laboral amb la familiar.

viernes, 5 de noviembre de 2010

Petits polítics

(Us deixe la columna del diari "El Punt/Avui" d'aquesta setmana)

He de dir-vos que, d’un temps ençà, veig coses que em fan pensar que la dedicació a la política bé deu requerir una certa formació acadèmica en Ciències polítiques; però crec que és més una qüestió de talent –i de talant- que, de vegades, en algunes persones despunta ja des de ben petits.
M’ho fan pensar les eleccions a Consell Escolar que se celebraran al col·legi dels meus fills d’ací a poc. En aquest sentit, recorde que en els meus temps -fa mil anys, més o menys- en assumptes de participació escolar, com a molt, podíem ser delegats de classe. No me’n puc estar de dir-vos que, ací on em veieu, gran defesora dels procediments democràtics (de vegades), jo sovint era delegada de la meua classe i ho era... A dit! Els mestres solien designar-m’hi sense deixar opció a rèplica, perquè era (almenys ho semblava) bona xiqueta: tranquil·la, callada, responsable i discreta. La primera a assenyalar-me amb el dit va ser doña Ovídia en segon curs de EGB i ja em vaig escarxofar en el meu càrrec fins que vaig arribar a l’institut i l’adolescència i les hormones em van tòrcer el camí.
Ara els xiquets poden arribar molt més lluny: poden formar part del Consell Escolar des de 5é de primària. En aquest curs està el Joan C., el major dels meus cadells, i des de fa uns dies el tinc preocupat perquè els seus companys han començat a fer campanya i ell no té clar a qui ha de votar. Davant tant neguit, li vaig demanar que em portara la propaganda electoral i llavors ho vaig entendre. Us transcric alguns dels eslògans: “A Carla votarás y no te arrepentirás de lo que harás” o “Vota a Laura: tanto si me votas como si no, yo siempre seré tu amiga”. Caram! Deixem de banda el fet que aquestes criatures estan en 5é d’un programa d’ensenyament en valencià i tenen clar que la llengua té un paper fonamental en l’acumulació de vots (llengua majoritària= més vots). Però... I el programa electoral? Què pensen fer aquestes petites aspirants a polítiques per a millorar el funcionament del seu col·legi i la qualitat de vida escolar dels seus companys?
El més sagnant de tot és que el pare d’una d’aquestes canditates (també aspirant a polític, per cert), l’altre dia es vanagloriava de les qualitats diplomàtiques de la seua filla, incapaç de veure el seu discurs buit i la perillosa frivolització de la paraula “amistat”, que en el món polític adult sembla que ja és ben profitosa.
Em fa l’efecte que si les coses i no els ensenyem a fer propostes com cal, hem begut oli: aquests petits polítics demà seran polítics petits: amb els mateixos discursos falaços i buits, amb fosques intencions i ocultes agendes...