miércoles, 13 de marzo de 2013

Contra la misogínia acadèmica i literària

(Columna publicada al Punt-Avui el 10 de març de 2013).


Comence a teixir aquesta teranyina columnística al voltant del Dia de la Dona Treballadora. Els que em coneixeu sabeu que no m’interessen gaire els “dies de”, perquè em considere una persona compromesa els 365 dies de l’any amb les causes que crec justes i necessàries. Tanmateix, ara fa uns dies em telefonaven de La Cívica-Escola Valenciana per proposar-me celebrar el 8 de març participant en la taula redona “La dona com a treballadora de la literatura” i quan m’orientaven sobre què volien que explicara, em suggeriren que comentara si em sent discriminada pels meus companys. Això em sembla que ja m’ho van preguntar fa uns anys en una entrevista que em van fer quan vaig guanyar el premi de Narrativa Antoni Bru d’Elx i, si no vaig errada, crec que ben ingènuament vaig contestar que no em sentia especialment marginada. En realitat no es tracta de marginació,  potser és només una qüestió de quantitat. Tanmateix, potser caldria preguntar-nos perquè en la nostra literatura actual hi ha més escriptors que escriptores. És que els homes escriuen millor? Deixarem la resposta per a una altra columna.
 La proposta de La Cívica-EV m’arribava pocs dies després que una persona a qui sempre he tingut en gran estima i admiració ( no sé si és rellevant dir que es tracta d’un home) em preguntara per què m’he allunyat de la investigació literària. “Supose –em va dir qui em plantejava la qüestió- que ara t’interessa més dedicar-te al teu home, a les teues criatures i a ta casa.” Vaja per endavant que no pressupose mala fe ni mala intenció a qui em va fer el “l’anotació”. Tot i això, si ens parem a pensar un moment, és fàcil deduir que el comentari pot ratllar la crueltat, sobretot si tenim en compte que, per una banda,  cada dia arribe puntualment al meu treball a la Delegació d’Alacant de l’IEC, on intente fer les meues tasques de manera eficient perquè per a mi és un honor treballar en aquesta institució  (on sovint em demostren que valoren la meua faena i tenen ben considerada la meua persona), a la qual vaig accedir per un currículum acadèmic i professional raonablement digne.  Per una altra banda, als 33 anys havia publicat quatre novel·les (totes elles guardonades)  i ara que en tinc 40, des de fa 3 anys, només en aquest diari he publicat més de 100 columnes, a banda de col·laboracions que he fet per a altres publicacions periòdiques. A part de tot això, efectivament, com moltes altres dones que treballen, tinc per portar endavant  una casa que he pagat amb el fruit del meu esforç laboral, i una família que he creat amb molta estima i amb un gran compromís personal,  però ni la meua família ni ma casa tenen res a veure amb el fet que jo m’interesse més o menys per estudiar l’obra dels altres escriptors.
            No sé si hi ha molta gent que es faça la mateixa pregunta: Per què vaig deixar d’investigar? Segurament la contestació no té la més mínima importància, com tampoc no la tenia la meua aportació als estudis de la nostra literatura. En tot cas, per si a algú li interessa la resposta, he de dir-vos que com a escriptora sovint estic abocada a passar per l’esgotador i frustrant sedàs dels premis literaris i que m´he vist en més d’una ocasió en l’obligació absurda de demostrar la meua suficiència o la meua capacitat literària, davant de jurats formats majoritàriament per homes (i això és estadísticament comprovable). Escriure és com investigar:  per a fer-ho cal una gran inversió de temps, d’esforç i d’energia i implica haver de fer renúncies importants. Per tant, permeteu-me la immodèstia, ara que pense que comence a tenir una obra pròpia, vull completar-la i millorar-la. No tinc ganes de dedicar el meu temps, el meu esforç i la meua energia a les obres dels altres. Vull triar bé les renúncies que faig. Ja us deia que la resposta no tindria la més mínima importància...