Comence
a teixir aquesta teranyina columnística al voltant del Dia de la Dona
Treballadora. Els que em coneixeu sabeu que no m’interessen gaire els “dies
de”, perquè em considere una persona compromesa els 365 dies de l’any amb les
causes que crec justes i necessàries. Tanmateix, ara fa uns dies em telefonaven
de La Cívica-Escola Valenciana per proposar-me celebrar el 8 de març
participant en la taula redona “La dona com a treballadora de la literatura” i
quan m’orientaven sobre què volien que explicara, em suggeriren que comentara
si em sent discriminada pels meus companys. Això em sembla que ja m’ho van
preguntar fa uns anys en una entrevista que em van fer quan vaig guanyar el
premi de Narrativa Antoni Bru d’Elx i, si no vaig errada, crec que ben ingènuament
vaig contestar que no em sentia especialment marginada. En realitat no es
tracta de marginació, potser és només
una qüestió de quantitat. Tanmateix, potser caldria preguntar-nos perquè en la
nostra literatura actual hi ha més escriptors que escriptores. És que els homes
escriuen millor? Deixarem la resposta per a una altra columna.
La proposta de La Cívica-EV m’arribava pocs
dies després que una persona a qui sempre he tingut en gran estima i admiració
( no sé si és rellevant dir que es tracta d’un home) em preguntara per què m’he
allunyat de la investigació literària. “Supose –em va dir qui em plantejava la
qüestió- que ara t’interessa més dedicar-te al teu home, a les teues criatures
i a ta casa.” Vaja per endavant que no pressupose mala fe ni mala intenció a
qui em va fer el “l’anotació”. Tot i això, si ens parem a pensar un moment, és
fàcil deduir que el comentari pot ratllar la crueltat, sobretot si tenim en
compte que, per una banda, cada dia
arribe puntualment al meu treball a la Delegació d’Alacant de l’IEC, on intente
fer les meues tasques de manera eficient perquè per a mi és un honor treballar
en aquesta institució (on sovint em
demostren que valoren la meua faena i tenen ben considerada la meua persona), a
la qual vaig accedir per un currículum acadèmic i professional raonablement
digne. Per una altra banda, als 33 anys
havia publicat quatre novel·les (totes elles guardonades) i ara que en tinc 40, des de fa 3 anys, només
en aquest diari he publicat més de 100 columnes, a banda de col·laboracions que
he fet per a altres publicacions periòdiques. A part de tot això, efectivament,
com moltes altres dones que treballen, tinc per portar endavant una casa que he pagat amb el fruit del meu
esforç laboral, i una família que he creat amb molta estima i amb un gran
compromís personal, però ni la meua
família ni ma casa tenen res a veure amb el fet que jo m’interesse més o menys
per estudiar l’obra dels altres escriptors.
No sé si hi ha molta gent que es
faça la mateixa pregunta: Per què vaig deixar d’investigar? Segurament la
contestació no té la més mínima importància, com tampoc no la tenia la meua
aportació als estudis de la nostra literatura. En tot cas, per si a algú li
interessa la resposta, he de dir-vos que com a escriptora sovint estic abocada
a passar per l’esgotador i frustrant sedàs dels premis literaris i que m´he
vist en més d’una ocasió en l’obligació absurda de demostrar la meua
suficiència o la meua capacitat literària, davant de jurats formats
majoritàriament per homes (i això és estadísticament comprovable). Escriure és
com investigar: per a fer-ho cal una
gran inversió de temps, d’esforç i d’energia i implica haver de fer renúncies
importants. Per tant, permeteu-me la immodèstia, ara que pense que comence a
tenir una obra pròpia, vull completar-la i millorar-la. No tinc ganes de
dedicar el meu temps, el meu esforç i la meua energia a les obres dels altres.
Vull triar bé les renúncies que faig. Ja us deia que la
resposta no tindria la més mínima importància...
