martes, 27 de septiembre de 2011

Els "alguns"

Els que em coneixeu ja sabeu que en aquestes coses de la llengua m’agrada pensar que no hi ha un “nosaltres” i un “ells”, els altres, els que no parlen la mateixa llengua que nosaltres, perquè en tenen una altra de més poderosa. Com a professora de llengua per a adults i com a gestora de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, constate cada dia que això és així: que hi ha molta gent oberta a aprendre i a utilitzar el valencià i que s’esforça a buscar els mitjans que millor li convinguen per a aconseguir-ho.
Amb tot, encara que m’esforce a no veure un “nosaltres” i un “ells” en temes lingüístics, em toca acceptar que hi ha un “alguns” que, conscientment o no, van fent una tasca discreta però implacable envers el retrocés del nostre redreçament lingüístic. Us n’expose un cas:
El 22 de setembre vaig assitir a la primera reunió de curs amb tota la classe de la meua filla xicoteta que enguany està en segon any d’infantil, no cal dir-ho, en un PIL. He de dir-vos que hi anava amb prevenció perquè l’any passat la llengua vehicular del curs fora de l’horari estricte de classe va ser el castellà. Com sona.Quan, en privat i a títol personal, vaig suggerir a la tutora que parlara valencià en reunions, tallers, etc, em va dir que preferia no fer-ho (crec que perquè no en sabia prou). Amb aquests precedents vaig assitir a la reunió d’enguany.
Sé positivament que, a diferència de la tutora del curs passat, el tutor d’enguany té un bon domini de la llengua estàndard i la parla amb fluïdesa i correcció. Tot i això, la reunió s’esdevingué íntegrament en castellà. Ningú es va molestar ni a plantejar la possibilitat de fer-la d’altra manera. Quan en acabar, vaig expressar públicament( fer-ho en privat l’any passat no va servir de res) el meu descontent i vaig suggerir que les properes reunions se celebraren en valencià, la majoria de les mares i els dos pares que hi havia se’m van tirar a coll: que per què havien de parlar valencià?! Que no l’havien aprés fins ara i ni ganes de complicar-se la vida. Un pare fins i tot em va dir que una cosa era el seu fill i una altra molt diferent ell i que ell no permetia que ningú li parlara valencià. Entre una vintena de persones només tres o quatre es van atrevir a dir que a elles els feia igual. Aquesta va ser la postura més positiva. Jo no donava a l’abast a rebatre crítiques i negatives amb arguments raonables i raonats. Llavors, algú va proposar que votàrem: “votemos, votemos, que estamos en una democrácia ¿no?”. Aguantant-me les ganes de dir-li a l’individu on podia ficar-se la seua democràcia, em vaig negar a fer cap votació sobre una qüestió que no es votable i vaig buscar despesperadament l’ajuda i el suport del tutor, qui amb tota la tranquil·litat del món em va contestar que decidírem nosaltres, que ell no volia entrar en conflictes, que havia fet la reunió en castellà perquè és la llengua comuna (no sé comuna de qui, perquè jo tinc clar que no és la meua...) que hi havia en classe persones d’un altre país i no volia que se sentiren discriminades (vulnerar els meus drets lingüístics no és discriminar, clar).
Tinc fills majors en altres cursos de PIL i fins ara mai s’havia donat aquesta situació: Les tutores havien sabut gestionar els conflictes lingüístics de les reunions amb respecte, bons arguments i perseverança. Ara la comoditat i la indiferència d’”alguns” i la ignorància i la falta de respecte d’”alguns” altres ens deixa desemparats i ens serveix el retrocés lingüístic en safata de plata.

martes, 20 de septiembre de 2011

Frases lapidàries

(Columna per a "El Punt-Avui")
Ja us vaig dir que, tot i que fregue la frontera dels 40, continue sent una ingènua i encara em sorprenc de molts dels fets que passen cada dia al meu voltant. Sobretot, “flipe” amb el que som capaces de dir les persones i amb el que ens fa gràcia i amb el que, malauradament, ens deixa indiferents. Una de les coses que més m’esvera (perquè sempre he volgut pensar que les persones procurem comportar-nos amb la màxima dignitat possible) és l’estupidesa de la gent. Sobretot l’estupidesa verbal. En aquest sentit, supose que us deveu haver adonat, com jo, que en els últims anys molta gent té tendència a repetir fins a l’extenuació frases que personajillos de pro posen de moda. Qui no recorda aquella famosa imbecilitat que un duet caspós ens repetia fa uns anys cada divendres a la nit: “Si hay que ir, se va, pero ir pa nà, es tonteria”? O aquella que una “cultivadíssima” ex miss España va posar de moda en el món de la premsa rosa, que es mofava en la seua cara sense que la seua magra intel·ligència li permetés d’adonar-se’n: “Esto es lo que tiene estar siempre en el candelabro”?
Tanmateix, unes de les frases que fan gràcia a la gent (i que més repeteixen) i que més m’han impactat a mi, són aquelles de “Andreíta, cómete el pollo, coño” o “yo por mi hija ma-to”, d’una señoreta, de titulació “la princesa del pueblo” (en aquest país per a formar part de la noblesa no cal tindre una gran comptència lingüística ni una capacitat comunicativa mínimament digna...) que no té ofici ni benefici...Bé, beneficis, bé en deu tenir a dojo, gràcies a l’estupidesa de la gent que veu els seus programes y la imita a cada passa.
No us penseu, però, que l’estupidesa lingüística és patrimoni únic de gent del famoseig. No! Podem posar casos de polítics, als quals se’ls pressuposa una altura, si més no acadèmica, digna de confiança (aquests, però, lamentablement, ni ens fan riure, ni ens fan reflexionar). Per exemple, Esperanza Aguirre ens ha regalat aquesta setmana una estupidesa de llibre (després dirà, com sempre, “donde dije digo, no digo digo...”: “si la educación es obligatoria y gratuita en una fase a lo mejor no tiene que serlo en las demás...” Sí senyora! A educar “burrastrones” que després siguen fàcils de manipular per aquells que sí que s’han pogut pagar una educació. Per cert, arribats a aquest punt, dubtem ja que “estudis” puga ser sinònim d’”educació”...
No és l’única política que ens regala frases de per riure. Fa uns dies, la ministra González Sinde (qui, per cert, segons resen alguns mitjans “virtuals” va ser una dels signants del Manifiesto por la lengua común...No cal dir-ho: un text sense desperdici) anunciava que deixarà la política per a reprendre el seu ofici i que ara és un bon moment “para escribir un libro”. Olé! Això m’ho dic jo cada dia: vull escriure un llibre. Això és cosa fàcil, us ho puc ben assegurar: jo n’escrit sis; els dos darrers, per cert, amb ben poca fortuna. Clar que jo no he sigut ministra, no es pot comparar.
La palma d’or de les frases estúpides pronunciades per un polític en els últims temps se l’emporta un compungit Dominic Strauss-Kahn, davant les càmeres de la televisió francesa “Lamente haver defraudat la meua esposa (quin paperot, la pobra dona!) i els francesos perquè he mantingut una relació inapropiada” amb la (tristament) famosa cambrera d’hotel i, afegeix també, que li agradaria haver estat a l’altura... Home! Dic jo que si hagueres estat a l’altura, no t’haurien acusat de violació...
En fi! Mantenim l’esperança que malgrat l’escanyada educació que es veu que rebran a partir d’ara els nostres desafortunats fills aprenguen almenys a distingir què és humor intel·ligent i què éstupidesa, què lligen i què no i a qui voten i a qui no.

jueves, 8 de septiembre de 2011

La Ingènua

No sé si vosaltres deveu haver notat la meua absència i el meu silenci. Us puc dir que jo sí que n’he notat l’amargor i he notat, sobretot, la frustració d’haver-me d’enfrontar amb el tòpic de la pàgina en blanc durant mesos i que, en la lluita entre la blancor i les paraules, foren els mots els que tingueren la de perdre. En algun lloc he llegit que el pintor Van Gogh solia dir: “Si sents una veu en el teu interior que et diu: “No pots pintar”, tu pinta i la veu callarà.”
Lluny de deliris esquizofrènics, jo, durant tots aquest mesos, no sentia cap veu en l’interior, en tenia diverses al voltant que em deien: “Però que ja no escrius?” Entre totes, com no?, destacava la de mi Santi, repetitiu com una lletania: “hauries d’escriure ja”. Com si fóra tan fàcil! Traus punta a la llapissera i escrius. Doncs no, perquè una un dia es planteja per què escriu, per a què escriu, per a qui escriu... I s’adona, de sobte, que ha comés la gran ingenuïtat d’escriure per canviar una mica el món; si més no, el petit món que l’envolta. És per això que la ingènua escrivia sobre pobres i rics, sobre educació, sobre llengües que agonitzen, sobre solidaritat entre gèneres, sobre maternitat i paternitat. Interessos d’una dona senzilla que s’alça cada matí amb l’esperança que les paraules facen que el món que els ha tocat viure als seus fills siga cada dia una mica millor i la seua vida només una mica més fàcil.
Tanmateix, han anat passant els mesos i la ingènua ha caigut en el compte que el món canvia ben poc malgrat les paraules. Els rics continuen sent rics i els pobres són cada vegada més pobres. Passem tot un estiu escoltant parlar d’economia, de reformes que faran que tinguem la butxaca menys escanyada, però se’ns omplin els ulls de petits comerços que pengen el cartell de “Es traspassa”, de cotxes atrotinats amb un lletreret de “en venda” apegat al parabrisa amb un preu desorbitat... Comencem el curs amb mestres que (amb tota la raó del món) perden la paciència davant els despropòsits de les administracions. Alguns pares encetem setembre amb la constatació que els nostres fills, un any més, no poden estudiar amb normalitat en un PIL, perquè resulta que només el tutor (si és que en tenen un assignat) té capacitat lingüística suficient per a expressar-se i ensenyar en valencià. La resta de matèries, malgrat el PIL i la meua impotència, s’impartiran en castellà.
Com ja deveu haver endevinat, us escric el primer dia de curs. Un dels dies més bonics de tot l’any, perquè el nostre món petit, el de les MARES, s’ompli d’olor de llet amb galetes, de colònia fresca acabada d’encetar, de manetes que s’aferren, nervioses, als nostres dits i que no veuen el moment de soltar-se, besades ràpides a la porta del pati... Avui, un any més, quasi tot eren mares a la porta de l’aula de la meua Eulàlia G. Només un parell de pares... Jo vaig haver de demanar permís al treball per arribar avui una mica més tard i poder, així, quedar-me fins que l’Eulàlia entrara a classe de la mà de la mestra.Acabat el matí més bonic de l’any, però, comença una cursa frenètica: recollida de bo-llibres, compra de material, reunions amb les mestres... Ja us ho sabeu, ja us ho vaig contar ara fa un any o, potser en fa dos... I tot continua igual: les paraules no han canviat el meu món. Potser la rebelia sí que el canviarà. Per tant, benvolgudes mares, us convide a afegir-vos al motí: “A qui corresponga: Aquesta mare està en vaga. Els xiquets entren a classe a les 9 en punt. Les portes del col·legi tanquen a les 9 i 10. Si no hi heu arribat a temps, podeu portar-vos les criatures al despatx o telefonar al vostre cap i dir que us heu posat malalats. Heu de recollir els nens a quarts de tres. No oblideu mirar el tauló de secretaria i anotar quin dia i a quina hora heu de recollir el bo-llibre... Regireu les motxilles dels vostres fills i anoteu-vos a l’agenda el dia i l’hora de la primera reunió de cadascun d’ells. De camí a casa, aprofiteu per anar al centre comercial i compreu els babys. Recordeu que els d’infantil han de ser de ratlles amples i roges... Ah! I que no se us oblide agafar hora amb el logopeda del petit, ni passar a reservar plaça en les classes de repàs del major... I, per favor, si teniu cap dubte, no em telefoneu al despatx a l’hora de la faena: espereu que arribe a casa i m’assega davant del plat. Amb la panxa plena relativitzaré amb major facilitat les vostres insignificants preocupacions paternals.