viernes, 26 de junio de 2009

DRETS I PREJUDICIS D'ALUMNES ESFORÇATS

(Publicat al setmanari "El Punt" diumenge 21 de juny)

Darrer dia de classe abans de l’examen de nivell mitjà de valencià. He organitzat el curs de manera que els alumnes disposen de les últimes hores de classe per exposar els dubtes i les inquietuds lingüístiques que els neguitegen en aquestes hores “crítiques” abans de passar l’angoixa del temut examen. Dubtes, certament, en plantegen ben pocs, perquè, malgrat la constància en l’assistència a classe, són gent treballadora amb càrregues familiars que dediquen més aviat poc temps a l’estudi, almenys de la matèria que ens ocupa... Inquietuds, però, sí que en volen plantejar. Hi ha una alumna, ben esforçada, per cert, -els punts de l’aprovat li fan molta falta per a l’oposició- que no vol deixar córrer l’ocasió d’exposar el seu desacord amb qualsevol programa que implique l’educació bilingüe en valencià. Li semblen molt malament els PIL, els PIP, els PEV i fins i tot que s’estudie la nostra llengua com a matèria obligatòria, ni que siga només en una assignatura. Quin és l’argument amb què fonamenta el seu desacord? “Els pares tenim dret a triar quines assignatures i en quina llengua volem educar els nostres fills. I per què hem d’escolaritzar-los en valencià quan podríem fer-ho en una llegua que els fóra més profitosa?” La deixe desfogar-se mentre pense en la trista paradoxa que suposa que una alumna que s’ha esforçat tant com ella a aprendre valencià (i que si tot va com crec, segurament superarà la prova de mitjà), prive els seus fills de la possibilitat d’aprendre una llengua que, si les coses no canvien, els serà profitosa si més no, com a ella, per aconseguir els anhelats punts que els faciliten un lloc en el “paradís” del funcionariat. L’argument, però, a més de tòpic, és falaç i mira de disfressar de manera absurda els prejudicis d’una parlant de llengua majoritària. Li conteste que, almenys ací a Alacant, té una escola europea on l’ensenyament és bilingüe en espanyol i en anglés, i que hi ha també el Liceu francés. “Ja –em diu ella-, però són col·legis privats i jo vull que l’ensenyament públic s’ajuste a les meues necessitats perquè per a això pague impostos!” I jo! Jo també en pague, d’impostos, i també vull que s’ajuste a les necessitats dels meus fills i que es complesquen els compromissos que van adquirir els polítics fa més de 25 anys i que encara no s’acaben d’aplicar amb encert.
I el més lamentable de tot? Que en el fons de l’argument de l’esforçada alumna hi ha els drets dels pares. Prova irrefutable del prejudici lingüístic. I els drets dels fills a no passar en edat adulta pel calvari d’un curs de llengua quan la seua vida estarà ja plena de càrregues laborals i familiars? I el dret dels fills de conéixer la realitat social i lingüística que els envolta? I el dret dels fills de gaudir dels avantatges educatius que els aporten els programes d’ensenyament bilingüe? És més del de sempre: purs prejudicis.