miércoles, 13 de enero de 2010

Nosaltres que vivim del catalanisme...

(Columna publicada al diari "El Punt" el 12 de gener)

Com que no sóc massa creient ni practicant, i per tant, ben poc assídua als confessionaris, posaré fil a l'agulla literària per confessar-vos des d'aquesta teranyina que aquestes festes nadalenques, durant un brevíssim moment d'ociositat i presa d'un arravat de frívola vanitat i imperdonable egocentrisme… vaig buscar el meu nom en google!
La veritat és que les primeres entrades deien ben poca cosa: «Nascuda a… l'any…», «llicenciada en…» «Treballa a…», «Ha publicat…» Referències més o menys oficials i desproveïdes d'adjectius (de no ser que les haja escrit jo mateixa: vegeu el meu blog o el meu perfil d'alguna xarxa social…). Tot i això, de sobte, en una de les primeres entrades em trobe etiquetada com «joia cul de got nascuda a Ibi que viu del catalanisme» (sic) i definida més o menys com a «exégeta de poetes maricons».
Ja sabeu que sóc una xica de casa bona, educada en la mesura, la discreció i el respecte a les canes, per tant no esmentaré el nom de l'articulista prolífic en premsa valenciana i espanyola que signa tan magnífic article sobre estudiosos de la llengua com Jordi Colomina o Eugeni Reig (als quals tinc en gran consideració, encara que discrepe en algunes de les seues tesis), poetes de l'alçada de Gaspar Jaén (la poesia del qual he tingut el privilegi d'estudiar durant una dècada) i —caram!— aquesta humil curranta que us escriu, que d'estudiosa de la llengua té ja ben poc.
Aprofitant que ara estem en rebaixes, sabeu quin era el preu de la nostra etiqueta? Doncs que vivim del catalanisme! (jo, que es veu que sóc una mica «de saldo» tenia més lletra a l'etiqueta: segons aquest bon senyor, sóc «vomitiva i mentirosa»).
Si us dic la veritat, a mi, les etiquetes em fan una mica de nosa, no valen per a res (si les arranquem dels vestits abans d'estrenar-los, per què ens les hem de penjar de coll per a poder treballar?) i, d'altre costat, això dels «ismes»… L'únic que em desperta una mica d'interés, a banda del surrealisme, és l'expressionisme, per allò dels quadres de Munch. En cap moment, doncs, he dit que jo combregue o no en allò del catalanisme, i si ho faig —no cal que ho diga— és cosa meua.
Sí que és cert, però, que la llengua i la literatura sempre han despertat en mi un interés especial com a mitjà per entendre i explicar el món i la realitat que m'envolten. Sí que és cert també que en més d'una ocasió m'he manifestat orgullosa de poder guanyar-me la vida amb els estudis que m'he procurat amb moltes renúncies i no poc esforç, i sí que és cert també que m'honra poder desenvolupar correctament el meu treball en una institució que des del punt de vista científic es preocupa i s'ocupa de l'estudi d'una gran part del nostre patrimoni cultural en general, i que des del punt de vista laboral tracta els seus treballadors amb respecte i consideració.
Això vol dir que jo visc del meu presumpte catalanisme? Doncs, no: jo visc del meu treball, del meu esforç i dels meus coneixements; perquè, les meues inquietuds culturals (pancatalanistes) no passen de manifestar-se —si ho fan— en unes poques ratlles de les meues novel·les, d'aquesta mateixa columna o de la meua modesta intervenció en un també modest programa de ràdio de poble (pels quals —tot s'ha de dir— no cobre un duro). Com bé diu aquest il·lustre «articuliste» que avui ens regala tema de columna: les meues aspiracions lingüístiques i literàries «no em donen ni per a tramussos»; i poc que això m'importa, que jo, com sabeu, ja em guanye la vida amb altres menesters més prosaics. Això sí, mira, no me'n puc estar de dir, que, en fi, ja em faria a mi una mica de vergonya, amb «certa» edat, no saber interpretar una cosa tan literària com el recurs de la ironia i, sobretot, amb canes a la barba, necessitar de l'insult i el desprestigi per tindre un parell de moments de glòria que no van més enllà de la «premsa (i les editorials)» del valencianisme (i el secessionisme i l'anacronisme) més casposos.