martes, 27 de octubre de 2009

LES TRES "I" D'ALGUNS PERIODISTES: IGNORÀNCIA, INCULTURA, INDIFERÈNCIA

(Publicat al diari "El Punt" el 27 d'octubre)


El codi deontològic del periodisme valencià hauria d’incloure tres pecats capitals: la ignorància, la incultura i la indiferència davant una notícia d’interés social i cultural evident. Per què dic això? Doncs perquè el dia 16 d’octubre de 2009, el mateix dia en què s’omplien portades amb la notícia que Àngeles Caso havia guanyat el premi Planeta, de la qual cosa –no cal dir-ho- me n’alegre una barbaritat (sobretot com a obligada aspirant a premis literaris diversos, perquè altrament aquesta oficinista que us escriu no hauria publicat ni una ratlla…), tenia lloc a la Seu Universitària d’Alacant el Ple ordinari de la Secció Filològia de l’IEC, presidit per Ignasi Giménez Raneda, Rector de la Universitat d’Alacant, Joan Martí, President de la Secció Filològica i Brauli Montoya, Delegat de l’IEC a Alacant. Aquesta que fila la columna que llegiu, com a “curranta” de l’IEC, hi feia les tasques de gestió i suport que té assignades segons contracte i conveni i ha seguit de prop l’acte. Una de les tasques ordinàries era avisar i convocar els mitjans de comunicació. Avisats i convocats foren, alguns d’ells doblement. Passat l’esdeveniment, una altra de les tasques que té assignada aquesta pseudosecretària amb deliris literaris és fer un recull del ressò mediàtic. A la Seu Universitària no va vindre cap periodista, però potser, entre la dotzena i mitja de mitjans convocats, algun va tindre a bé reproduir la nota de premsa que vam enviar. Sí senyor! “El País”, unes poques línies, el butlletí de l’associació cultural “El Tempir”, d’Elx , aquest mateix diari i… ai! L’ABC, que havia ornamentat el comunicat fins ajustar-lo a certs deliris d’invasió pancatalanista, que ja no sorprenen ni esveren, de tan repetits.
No cal que us descriga la meua decepció, perquè, personalment, aquest esdeveniment em feia tremolar d’emoció i veneració. Per què? Doncs perquè aquells homes i aquell grapadet de dones (no me’n puc estar de fer esment de la desproporció de gènere entre els membres de la secció filològica), han escrit tot el que jo he aprés durant anys. Per qüestions d’espai no puc posar-me a esmentar la quantitat de savis que hi havia allà reunits. Us diré, però, que jo mateixa, paraigua en mà –plovia a bots i barrals- vaig acompanyar fins l’entrada el mateix Joan Solà, que com sabeu, fa poc ha estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Em pregunte quants periodistes ens haurien esperat a la porta de la Seu si, sota el paraigua aquell anara un acadèmic de la RAE, posem per cas, Arturo Pérez Reverte. Clar, que dels escrits de Solà no es fan pel·lícules. Som una societat ignorant i menifotista i els nostres mitjans de comunicació, amb la seua indiferència, contribueixen a la nostra ignorància i incultura.

lunes, 19 de octubre de 2009

HIPERMARE

(Columna publicada al diari "El Punt" el 18 d'octubre)

De vegades pense que els que em llegiu deveu pensar que sóc una persona una mica grisa: sempre queixant-me, sempre protestant, sempre denunciant. De fet, avui mateix havia pensat posar fil a l’agulla per criticar el partit polític en què milite, perquè pense que, amb els militants, aplica una política econòmica desconsiderada, incorrecta i abusiva. Estic farta d’anul·lar rebuts i cansada que decidisquen que aniré a aquest o a aquest altre esdeveniment pel qual he de pagar una quantitat o una altra i me la cobren sense consultar, si no dic el contrari… No m’agrada que ningú decidisca per mi, no m’agrada pagar peatges.
Bé, queixes a part, he de dir-vos que, encara que semble mentida, em considere una dona molt afortunada, la vida em va posant al camí regals que molts voldrien: bons treballs, alguns premis literaris, bons llibres, alguns lectors, bons amics, mi Santi, l’Eulàlia G., el Joan C., el Carles C., les ganes d’escriure… Però –i açò que quede nosaltres- el regal que tinc com el més gran tresor és el meu Carles C, el petit dels meus cadells. Ara fa sis anys que vaig anar a Bolívia a buscar-lo. Quan me’l posaren en braços a penes tenia un mes i a les poques setmanes vaig començar a intuir que alguna cosa en ell era “diferent”. El que marca la diferència és que Carletes és una d’aquelles persones precioses per dins i per fora: guapíssim, expressiu, afectuós, simpàtic, generós, solidari, llest. És també hiperactiu. I ací és on rau el do que la vida m’ha fet: gràcies a ell he descobert que sóc una “mare-goma elàstica” i que amb ell tot és especial. Sabeu? farta de tutories amb mestres i consultes amb psicopedagogs vam anar a un gabinet de psicologia infantil, un dels de “pago”. Hi vam anar “recomanats” i se suposa que ens havien de fer una atenció també “de pago”. Aquell va ser el moment més íntim que hem compartit el meu Carles i jo, més fins i tot que la nit que me’l posaren en braços. Recorde que una psicòloga ens va tancar en una habitacioneta, va donar uns trencaclosques, uns papers i uns colorets al meu fill i va començar a fer-me preguntes amb els ulls estacats en les caselles del test de la seua carpeta: Hi ha antecedents d’hiperactivitat en la seua família? Va ser un embaràs normal? Fins quina edat el va alletar? Busque la mirada de la psicòloga que m’interroga. No la trobe. M’aboque la meua bossa en busca d’un kleenex. Em pose a plorar.“Sóc adoptat”, “Sóc adoptat”, “Sóc adoptat”. Diu el Carles, com una lletania. “No plores, mama”, “no plores, mama”, “No plores, mama”. I ratlla, ratlla, ratlla el full amb una llapissera de color roig. No puc anar a l’aplec del Puig perquè he de dur el Carles a classe de ball i no vull pagar el tiquet del dinar perquè em cansa assumir petges secundaris i innecessaris! En pague tants…

miércoles, 14 de octubre de 2009

LA LLENGUA DE LES FORMIGUES

(Columna publicada al diari "El Punt" el 14 d'octubre. No sé si deu ser que em vaig fent vella i vaig perdent facultats i conviccions...)

Ara fa poc més d'un any que vaig començar a teixir aquesta teranyina des de les pàgines de «paper de veritat» d'aquest diari. L'altre dia hi pensava i em vaig adonar que en tot aquest temps a penes he fet referència a l'ús social de la llengua i als problemes i entrebancs amb què ens trobem els valencianoparlants d'aquestes contrades.
Em sembla que només hi he dedicat tres columnes. Per què? Doncs perquè crec que m'agrada fer com si fórem normals (perquè som normals); és a dir, m'agrada usar la llengua per a viure el meu dia a dia, per a parlar de totes les coses que m'inquieten. Crec també, que en el fons no m'agraden les reivindicacions, perquè em sembla que no és necessari reivindicar drets que tenim legalment reconeguts, com la llibertat d'expressió i el dret de parlar una llengua que l'Estatut i la Constitució ens reconeixen com a pròpia i (co-oficial). Els drets m'agrada més exercir-los que bramar-los.
Això em ve al cap també perquè ara que tot just acabem de passar el 9 d'octubre i que encara m'arriben un grapat de convocatòries a manifestacions cíviques i lúdiques i actes nacionals diversos, i vull fer una mica d'autocrítica.
Als vint anys m'agradaven aquestes coses. M'agradaven molt. Ara, però, no sé si deu ser per culpa del temps, que se m'acumula a sobre, però veig que les manifestacions que ens muntem... No-valen-per-a-res! Acotxats per un grapat de banderes diverses, de colors també diversos, presos d'una mena de passió incontrolable cridem tantes i també tan diverses coses (»Volem TV3», «Volem Independència», «Vole, volem, volem...») que crec que ningú ens escolta, que quan ens veuen passar, la majoria de gent deu pensar «Ja estan ací els de les banderetes, què demanaran ara?»
Fa uns dies, per qüestions relacionades amb la meua faena d'oficinista de l'IEC, vaig topar amb un senyor que es declarava (al meu parer sense vindre a compte) un apassionat de la llengua i es vanagloriava de fer el que fóra per treballar pel benestar lingüístic fins i tot fora de l'horari laboral. Al mateix temps em retreia que jo em negara a treballar un dissabte (a mi, que dedique tots els meus dilluns a difondre i mostrar els nostres autors en la ràdio del meu poble gratia et amore, que mate els meus minuts d'esmorzar teixint aquesta columna, que eduque els meus fills en valencià, que òmplic les hores mortes fent novel·les... perquè —deia l'home apassionat— «aquestes coses de la llengua s'han de fer amb passió».
No, bon senyor, aquestes coses de la llengua s'han de fer amb calma, amb paciència i amb constància, com fan (fem) camí les formigues, i sobretot, amb bones formes i plantejaments raonables i raonats, que la passió, de vegades no porta més que a dir i fer estupideses.

jueves, 8 de octubre de 2009

HI HA CAP HOME QUE EM PUGA RESPONDRE QUAN ACABE AMB AQUELLA REUNIÓ TAN IMPORTANT?

(Columna publicada en el diari "El Punt digital" el dia 2 d'octubre de 2009)

Ahir vaig tenir la reunió de començament de curs amb la mestra del Joan C., ja sabeu, el meu primogènit. La setmana passada vaig assistir a la que tenia a l'escola bressol de l'Eulàlia G., ja sabeu també: la més petita dels meus cadells. La setmana que ve tinc convocada una altra reunió amb la mestra del Carles C., el mitjà. I amb això ja hauré acabat amb les cites fins el pròxim trimestre. El cas és que ahir, havent pres nota de totes les instruccions de la tutora del meu fill, vaig fer una ullada al meu voltant: 19 mares i un pare. Em va vindre al cap la Maria Mercè Marçal. «A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.» Ja em perdonareu la irreverència (i que conste que admire fervorosament la Marçal), però com es pot agrair tal despropòsit de la sort? Aquesta que us escriu: dona, de classe baixa i nació oprimida, fa anys que viu amb la llengua fora i el dia que es rebele, com diuen al meu poble «pegarà la petardà».
Sabeu una cosa? Per assistir a la reunió amb la cuidadora de l'Eulàlia G. vaig haver de demanar permís a la faena (la majoria de les altres mares que hi assistiren també en van haver de demanar). Per anar a la cita convocada per la mestra del Joan C. vaig anar a treballar una hora abans, per poder furtar 30 minuts del final de la meua jornada laboral.
Sabeu una altra cosa? Dins de dos dies tinc convocada una reunió laboral amb «La Cívica d'Alacant» i amb Escola Valenciana. Si la cosa va com tots els anys, hi haurà mitja dotzena d'homes i una dona: jo (i hauré de pagar una cangur per poder assistir-hi. Hauré de pagar per treballar). Sabeu una altra cosa? La setmana passada, també per qüestions de faena, vaig tindre una reunió a la Universitat Politècnica de València: quatre homes i dues dones.
S'acaba l'obligada tutoria de principi de curs amb la mestra del Joan C. i un grapat de preguntes em remouen el cervell: homes del món! Sabrieu dir-me quin dia té atenció als pares la mestra de la vostra filla? Quin número de sabata calça el vostre fill? Quins dies de la setmana han de portar l'equipatge d'educació física? Quin dia toca fruita per esmorzar a l'hora del pati? Sabeu com es diuen els fulls en què comencen a escriure amb bolígraf?
Es diuen fulls de pauta canària i han de ser de quatre forats, perquè també n'hi ha de vuit i de dotze. Sabeu què han dinat avui les criatures que porteu al parc el diumenge mentre la vostra parella planxa la roba de la setmana? Els meus han dinat macarrons. Els els he fet jo, perquè avui tenia el dia lliure i els he passat a buscar abans perquè no es quedaren al menjador.