miércoles, 28 de marzo de 2012

En el país dels idiotes...

(Columna per al diari "El Punt")

En el país dels idiotes l’ignorant és el rei! Ja deveu haver vist que últimament estic fascinada per la idiotesa. Fa uns dies ja us vaig reportar una de les frases idiotes (en el sentit filolòfic de la
paraula, ja m’enteneu...) que de sobte han començat a omplir la meua vida. Era aquella de: “si els professors tenen un problema, que se’l solucionen ells i que no ens involucren a nosaltres”. Des d’aquella frase, de la qual no han passat molts dies, per cert, la meua vida quotidiana podria constituir un imaginari de la idiotesa. De fet, fins i tot a mi, que ja sabeu que sóc ingènuament
optimista malgrat els temps que corren i que confie plenament en la sensatesa
de la gent que està ofegada per les circumstàncies a què ens ha abocat una economia
estúpida i una política drechona de la buena., ara em costa de creure que no vivim en un país d’idiotes.
Deixeu-me doncs, que continue amb el meu particular anecdotari idiota. No fa molt,la meua amiga MC, funcionària de la universitat, va decidir fer-se un canvi d’imatge i, veureu, resulta que el nou tall de cabells li va costar un disgust (i no sé com no li va costar també
una úlcera d’estómac). Coses que passen a les perruqueries! La seua companya de tisora, resulta que va decidir cantar les excel·lències de la ganduleria dels funcionaris (paràsits de la societat, que els mantenim entre tots amb el magre sou que cobrem de l’atur...): que si tenen moltes vacances, que si cobren sense treballar, que si fitxen i se’n van a portar els fills a escola
tranquil·lament, que si no mouen el cul de la cadira, que si els paguem el sou entre tots total per a res.... Xica! Si funcionari pot ser qualsevol! No sé a què esperes tu per canviar la tisora per un simple temari i preparar-te tu unes oposicions: només has d’estudiar per tindre un títol mínim, deixar els teus fills amb qui siga per poder anar a una acadèmia a treballar-te el temari, estudiar de manera implacable mitja dotzena d’hores diàries... I amb el que saps, doncs ajudar al fet que el país funcione (són funcionaris, no sé si capteu el joc de paraules) una mica millor... Pena em va fer la meua amiga, que, per cert, sempre em diu que quan algú enceta el tema del funcionariat, a ella li entren ganes d’eixir corrents i pegar una portada. Que t’agafe aquest impuls en la perruqueria és una putada, perquè amb els rulos posats o el cabell cobert pel paper d’alumini de les metxes, no pots pegar una portada amb dignitat...
I ja que he tret el concepte de ladignitat, no me’n puc estar de contar-vos que a pocs dies de la vaga general coincidesc amb una companya d’edifici (amb poca dignitat de treballadora)i, l’hora d’entrar al treball i quan entrem a l’ascensor, tot i que podia haver-li preguntat si li semblava que feia un dia preciós, li dic, ingènua de mi: “Què,com tenim el tema de la vaga?”. “Ay, mira, -em contesta- yo no voy a hacer porque hay tantas cosas que me gustan y no me quejo...” Pense jo dos segons i li dic “Xica, pos hases mal de no quejar-te”... Ella no sembla que s’ature molt a pensar el contraargument: “No, no pero es que si hago guelga me descuentan el día...” (No penseu que escric en castellà perquè les idioteses es dieuen només en castellà, però és que per aquestes contrades del Sud, malgrat que els polítics diuen que hem assolit els nivells de normalització desitjables, encara tenim la llengua molt limitada, quasi tan limitada com la intel·ligència d’alguns...) . “Dona –li dic jo- a mi també em descompten el jornal i mira...” Es queda un moment en silenci, pren carrereta i m’aboca: “Ya, pero por muy injusta que sea la reforma laboral esta, como a mi me contrataron hace años, no me afecta...” Pa flipar la gachi!Pues xica, lo dicho: qui vinga darrere que tanque la porta, a veure si es queden fora els reis de la ignorància i la idiotesa!!

miércoles, 14 de marzo de 2012

Malgrat la idiotesa

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 14 de març de 2012).

No fa gaire us comentava un parell de coses d'aquelles que posen en perill el
meu aparell digestiu, com eren el bilingüisme, per un costat, i la prepotència
dels que ens governen, per un altre. No us penseu, però, que únicament perilla
la salut dels meus budells, no. L'actualitat i l'actitud d'alguna gent pot
arribar a trasbalsar greument l'estabilitat del meu delicat sistema nerviós. Tal
com vaig fer en la teranyina de la setmana passada, us explicaré dues anècdotes
d'aquelles que, segons com te les prengues, poden minar la il·lusió dels que ens
esforcem perquè el nostre món siga una mica més igualitari, més respectuós i més
solidari.
Mireu, fa uns dies, una senyora, ja entradeta en anys, va venir a la Seu
universitària d'Alacant a queixar-se del cinema en valencià. Allà no tenim
pràcticament res a veure amb aquesta activitat, simplement ens limitem a
custodiar i a repartir les invitacions, que la gent pot recollir lliurement. Els
meus companys de secretaria, farts de la insistència de la senyora, li van dir
que allà l'única que sap “coses de llengua” és l'habitant de la tercera planta,
la “curranta” de l'IEC. I allà que em ve la senyora furibunda a demanar-me
explicacions de per què feien cinema en valencià debades i no en feien també
debades en castellà. Després d'una llarga i didàctica explicació sobre la
normalització lingüística i la necessitat de protegir la llengua minoritària com
a bé comú que acabava amb l'afirmació “Si tinguérem una administració normal
capaç de cobrir les necessitats lúdiques de tots els ciutadans independentment
de la llengua que parlen, no hauríem de fer activitats com la del cinema en
valencià”, la senyora —repetesc— furibunda, m'abocà: “Pues si no podeis tener
cine en valenciano, os quedais en casa, que en Alicante lo que més se habla es
el espanyol!”
D'altra banda, també fa uns dies, camí de la concentració habitual de la
comunitat educativa en contra de les retallades en educació, escolte a peu de
pati una persona que diu: “Si els professors tenen un problema, que se'l
solucionen ells, els altres no tenim perquè pagar-ho!” Heu vist afirmació que
s'acoste més al concepte filosòfic d'idiota (individualista, egoista, ciutadà
que no s'ocupa dels assumptes públics)? No havíem quedat que la democràcia,
sobretot a partir de la Revolució Francesa, es fonamentava en els principis de
llibertat, igualtat i fraternitat (ara solidaritat)? Deixant de banda que els
professors no tenen un problema que s'hagen creat ells, i encara que fóra així,
l'obligació d'una societat democràtica és buscar solucions entre tots ajudar-nos
els uns als altres, fent política en el sentit ple de la paraula: millorant la
nostra quotidianitat, la de tots. Una societat d'insolidaris està a un pas de la
imbecilitat.
Siga com siga, jo, que com sabeu sóc optimista fins fregar la ingenuïtat,
pense que les actituds que poden minar la il·lusió són puntuals i anecdòtiques,
que el que hem de valorar són altres qüestions, com per exemple el fet que el
cinema en valencià s'ompli de gom a gom cada vegada que es fa, que debats com el
que vam celebrar dimecres dia 7 amb Salvador Giner (President de l'IEC) sobre
les alternatives al capitalisme va transcórrer en una perfecta harmonia,
llibertat i normalitat de lingüística i hem de valorar positivament també que
les portes dels col·legis, almenys les del meu, cada vegada s'omplin de més
pares que fem suport als professors en la seua reivindicació última: millorar
les condicions de l'educació dels nostres fills. Millorar, per tant, un futur
que ara es veu tan gris.

viernes, 2 de marzo de 2012

Coses que em fan venir mal de panxa

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 2 de març)


Sabeu? Fa uns dies que comence a preocupar-me seriosament per la meua salut mental, perquè he notat que he caigut en una mena de masoquisme mediàtic que està afectant, a més a més, el meu aparell digestiu. Us en posaré un exemple. Ara, quan arribe a casa al migdia, engegue la tele (que ja és mala cosa), em pose la Primera (per allò que se suposa que els informatius són els més imparcials) i em servisc el primer plat de cara a l'informatiu territorial. Imparcials no sé si són en aquest programa, però com que ja sabeu que el bilingüisme “bien entendido” em regira una mica l'estómac, el primer plat ja se'm fa pesat. No sé si us heu adonat que aquest programa és la mar de “bilingüísticament” correcte: la locutora que presenta les notícies, ho fa en valencià, però totes les altres connexions, les notícies a peu de carrer, etc, estan reportades en veus en castellà. Totes.
Una de les coses més curioses, però, són la secció d'esports: reportada també en castellà per Salva Campos, que no fa molts mesos era capaç de parlar valencià quan presentava ell l'informatiu territorial. També criden l'atenció alguns meteoròlegs, amb noms en valencià, explicant l'oratge de la Comunitat Valenciana, en castellà. Ja em pense jo que una televisió pública té l'obligació de representar la societat en general. Però, dic jo, no té l'obligació també d'aprofitar el poder que té en benefici de la normalització lingüística? No sé jo... a mi, almenys, escoltar periodistes que sé amb certesa que són bilingües, parlar només castellà em fa sensació de deixadesa i de treball fet a mitges.
Però no us penseu que és només aquest treball mal (o poc) fet el que em regira l'estómac. Poses la cadena que poses, les notícies que ens toca escoltar (com els temps que ens toca viure), també fan venir mal de panxa. L'altre dia, per exemple, les postres me les va agrejar el Presidente Rajoy, amb aquella expressió impertorbable, abraçat al faristol d'una sala de premsa i aferrat al poder que dóna el micro, dient que no tem les manifestacions en contra de la seua política (perquè no pensa escoltar-les, naturalment), perquè confia en la sensatesa dels espanyols. Vés per on! Per una vegada estic jo d'acord amb el Presidente: confie en la sensatesa dels milers de ciutadans que s'han llançat als carrers bramant contra la insensatesa de la política del PP.
Confie en els nostres polítics del futur: aquells milers de joves que han pres places, instituts i universitats reclamant el que saben seu; aquells estudiants que s'han refet dels cops de porra i ens han avançat la primavera entre la grisor de tants abusos de poder. Confie també que aquests joves no canviaran les rastes pels tratges fets a mida...