jueves, 16 de diciembre de 2010

L'epitafi de la ballarina

Heu de saber que, segurament, quan vosaltres llegireu els fils d'aquesta teranyina jo tindré 38 anys i un dia. Com una condemna. Els que em coneixeu sabeu que m'agrada fer veure que sóc una dona de les del segle XXI: d'aquelles que sap combinar a la perfecció les dues coses més femenines a les quals la vida i la societat ens han abocat, unes vegades amb consentiment i altres per pura inèrcia: portar les regnes d'una família i medrar acadèmicament i laboralment.
Això, com us dic, a la nostra edat s'apropa molt a una condemna. Estem en una etapa de la nostra vida en què els fills -que ens ha tocat tenir biològicament massa tard, si ens hem volgut procurar un cert curriculum- encara són massa petits per a ser autònoms. Una etapa en què els pares, que ens van tindre cap als 25 anys -quan biològicament és més recomanable i socialment era més habitual- comencen a deixar de ser autònoms i necessiten d'un suport i una ajuda que moralment no els podem negar, perquè ells ens han apujat en la vida, ens han regalat uns valors i han lluitat per fer que la nostra llibertat fóra possible en uns temps en què no ho tenien gens fàcil i, a sobre, alguns dels nostres pares, després de criar-nos a nosaltres, encara crien els nostres fills quan a penes els queden forces raonables. Amb tot, la seua pèrdua d'autonomia progressiva és un altre dels reptes que anem assumint les dones del meu temps i combinant-lo amb totes les altres coses que hem de fer per a sobreviure. Malabarismes, a dies, impossibles.
En aquest sentit, com veieu, confessar-nos a nosaltres mateixes que per a la nostra generació de dones "10" els anys també passen i ens deixen petjades més o menys profundes al cor, a l'ànima i, sobretot, a la pell, no és cosa fàcil.
Malgrat tot, he de dir-vos que avui he rebut la felicitació d'aniversari d'un amic a qui aprecie moltíssim i admire quasi als límits de la veneració pel que ha viscut, pel tot el que sap i per la humilitat amb què ho compartix amb mi cada setmana.Em diu: "Ets com una ballarina que ja ha fet 38 voltes al sol. 38 voltes a un estel.". Té més raó que un sant! La veritat és que, puc donar gràcies, perquè he ballat molts balls i només ell, que em sap mirar cor endins,podia adonar-se que les meues passes seguixen un ritme fantàsticament frenètic i privilegiat. Recordeu-ho per al meu epitafi: ja he fet 38 voltes al sol!