jueves, 28 de marzo de 2013

Alumnes "avecrem"

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 28 de març de 2013)

Ho havíeu escoltat alguna vegada? L'expressió no és meua. A mi, no sé si és perquè sóc pre-hipertensa, el concepte en qüestió em fa venir palpitacions i mal de panxa només pensar-hi. La vaig escoltar l'altre dia en el marc de les X Jornades de Portes Obertes de la Universitat d'Alacant, que consisteixen en una sèrie de conferències en les quals un parell de professors de cada departament i diferents professionals formats en aquesta universitat cantem les excel·lències de les nostres carreres davant d'alumnes de l'últim any de batxiller per orientar-los les seues vocacions.
Als de Filologia Catalana al llarg d'aquests deu anys sempre ens ha tocat compartir taula amb les del Grado en español: lengua y literaturas. Són un parell de xiques agradoses i entusiastes amb una gran capacitat per comunicar amb grandíssima il·lusió una vocació que se'ls veu sincera. En el programa, a les de Filologia Catalana, no sé per què, sempre ens fan parlar en primer lloc i a les meues companyes de filologia els agrada remarcar la importància que té el fet de conèixer la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat per a protegir un patrimoni cultural que és de tots i per a fer correctament i digna l'aportació que ens correspon a aquest món de la inevitable globalització (o mundialització, que és com sembla que s'ha de dir) i fer-nos visibles i respectables en aquest món de llops (Això no ho diuen elles exactament així, ho pensa aquesta que us escriu). Totes dues comuniquen aquesta idea amb un cert entusiasme, que als xavals se'ls ha d'encomanar la il·lusió i el gust per l'estudi. Jo, he de reconèixer que no n'hi pose tant, d'entusiasme, no sé si perquè tinc menys vocació o perquè tinc menys fe i veig que el llop de la mundialització se'ns ha d'engolir de manera inevitable. Per això, la veritat és que sempre procure ser molt sintètica, per una banda perquè preferisc que els aspirants a filòlegs o escriptors facen preguntes i per una altra perquè m'agrada molt escoltar les companyes del Grado en español. És estrany el curs que no isc d'aquelles jornades amb una reflexió que enriquisca (deu ser per allò de l'avecrem) el meu bagatge filològic.
L'any passat vaig traure rèdit i teranyina columnística de la principal eixida dels estudis filològics: fer les maletes i escampar el poll. Enguany em quede amb el concepte de “alumno avecrem” que segons van explicar “no es el que cuece, sino el que enriquece”. Això anava en la línia de fer visibles determinades cultures en un món global. Fins aquí estem d'acord: totes les cultures —representades per una llengua determinada— tenim coses a aportar al món. Tanmateix el que més en va sorprendre va ser l'argumentació sobre el que ha d'aportar la “nostra” cultura segons les de la remodelada i “remodernaritzada” filologia hispànica. Us la transcric en espanyol perquè crec que ve al cas i perquè, en fi, veieu que aquesta que us escriu també sap idiomes (que, com molt bé expliquen les meues companyes de taula, “hoy conociendo sólo tu lengua no puedes ni salir de casa): “Alicante —vull remarcar el nom de la ciutat i/o “provincia” i la seua localització geogràfica— ya no es sólo un lugar de campo y playa. Alicante es un lugar donde la gente viene a conocer nuestra lengua y nuestra cultura.” Nuestra? Com que “nuestra”? La de qui? Eeeeooo, que ens veieu? Que estem ací, compartint taula, universitat i ciutat i se suposa que també cultura, o no?
Veieu com, voluntàriament o no, i segurament sense cap mala intenció, alguns porten l'unitarisme a la sang? No els va caldre dir “la gente viene a España”, Alacant és Espanya, tothom ho té clar, no hi caben matisos; i no els va passar pel cap incloure'ns en el turisme cultural amb un “nuestras lenguas y nuestras culturas”, perquè malgrat que busquen alumnes avecrem, no acaben d'assumir la riquesa que aportem les cultures minoritàries al panorama social, polític, històric i lingüístic que ens fan engolir (dissimulat amb additius o no) des de fa segles, ens agrade o no. Tenim (o tenen) tan assumida la unitat inquebrantable d'aquest estat, que molts no s'han plantejat mai la possibilitat d'una convivència equitativa i realment enriquidora. En fi, ja us deia que segurament no em convé l'avecrem, que en puja massa la pressió arterial.