(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 12 de juliol).
Sovint us parle del meu barri dels afores de Sant Vicent del Raspeig.
Tanmateix jo sóc de Sant Vicent només a mitges. Realment vaig nàixer a Ibi, a la
comarca de l'Alcoià-Comtat. El que passa és que a força de passar mitja vida amb
la meua família fent les maletes i anant de poble en poble fins que el pare va
tenir plaça definitiva de practicant, doncs m'he fet d'aquelles persones
camaleòniques que s'adapten amb facilitat al món que els envolta. Encara que de
vegades em pregunte si no deu ser que tinc una gran facilitat d'adaptar-me, a
cop de lletra i soledat, la realitat i l'espai que em toquen viure...
El cas és que malgrat els llocs on he viscut i la gent amb qui m'he topat pel
camí, Ibi sempre ha estat un punt de referència on fixar la meua identitat i la
de la meua família. Tot i això he de confessar que tinc molt pocs records del
temps viscut allà. Alguns d'aquests records se m'han esborrat directament,
altres m'arriben una mica enterbolits pel boca orella familiar i altres els
mantinc difuminats amb les pinzellades de l'escriptura a Les ales de la memòria.
El que sí que és cert és que a Ibi hi ha dues o tres persones que són puntals
importantíssims per a la meua memòria i per al teixit de la meua identitat.
Hi ha, sobretot, don Vicente Ferrara i la seua dona, Paquita, amics de la
meua família, d'aquells “de tota la vida”. Don Vicente és metge (A Ibi n'hi ha
molts de metges, però fa quaranta anys, quan tractava a ma mare de l'embaràs
d'aquesta que us escriu, devia ser “El Metge”, perquè Ibi encara no havia
crescut tant) i Paquita és pintora. Jo els tinc en gran estima perquè són
d'aquelles persones senzilles, de gran cultura i de calmada i interessantíssima
conversa, capaces de fer que, quan estàs amb ells, es difuminen els límits del
temps amb una facilitat admirable. Ara fa uns dies els vaig visitar a la seua
finca, El Secanet, al costat del malaguanyat Molí de paper. Em van rebre
amabilíssims, com sempre, i Paquita, elegant amfitriona, em va mostrar sa casa.
Una magnífica casona de més d'un centenar d'anys que ells conserven impecable
amb cura i paciència. Impressionant els respecte que han tingut per
l'arquitectura i l'estètica original. Corprenedors els sòcols que va posar don
Vicente amb les manisetes ceràmiques ocres i blaves que sa mare va portar de
Castelló dins d'un cabàs allà pels anys cinquanta. Bellíssimes les parets
vestides amb pintures de Paquita, que té uns vivíssims ulls grisos capaços de
copsar tots els colors del verd de la Foia de Castalla. “Mira, mira —em deia
mentre obria de bat a bat les finestres del porxi des d'on de vegades pinta— has
vist mai tantes tonalitats de verd?” És cert: un grapat de bancals cuidadíssims
dibuixen un quadre de verds diversos fitats pel verd fosc del Maigmó al fons. A
través dels ulls de Paquita, aquest paisatge és fàcil de veure (i de viure).
Tot aquest respecte i aquesta estima pel món que ens envolta, per la terra,
l' arquitectura i el paisatge contrasten amargament amb el que hi ha a fregar
del Secanet: les ruïnes del Molí de paper (de propietat privada), que un grup
d'iberuts integrat per joves amb bona voluntat i empenta, historiadors,
arqueòlegs i algun que altre polític il·lús, pretenen declarar Bé d'Interès
Cultural. I certament ho és, perquè, encara que Ibi és conegut per la indústria
joguetera, la del paper, anterior a la del joguet, ha sigut fonamental en la
tradició industrial iberuda i ha deixat una petjada arquitectònica i
paisatgística molt important en la nostra història. Així mateix també és ben
interessant tota la zona que envolta el Molí de paper: els llavadors, el Barranc
dels Molins, amb tota la xarxa de sèquies a diverses altures, els aljubs i els
alcavons, un paisatge insubstituïble.
Per alçar les ruïnes del Molí, el que cal és trobar propietaris que tinguen
la sensibilitat que han mostrat don Vicente i Paquita en la conservació del
Secanet i que l'Ajuntament d'Ibi s'implique de manera efectiva en el projecte.
De moment, però, tenim l'empenta i la il·lusió del grup de joves Saginosa, la de
Maria José Martínez, l'arxivera del poble, la de l'arqueòleg José Lajara, la del
polític il·lús, el nom del qual no diré (perquè com bé diuen els joves de
Saginosa, la conservació del nostre patrimoni no té color polític) i la d'alguns
iberuts nostàlgics que confiem en l'esperó que té aquesta joventut nostra per a
fer-se escoltar. Com diu la cançó de Llach: “Que tinguem sort”.
