martes, 15 de diciembre de 2009

CONTRAURE

(Columna publicada al diari "El Punt" el 15 de desembre)

Mira que la llengua, de vegades ens depara sorpreses que, almenys a mi, ens deixa perplexos. Ho pensava anit quan després d’haver passat una malaltia que vaig contraure fa uns dies, m’asseia al sofà amb mi Santi i feia una cosa que poques vegades em permet a mi mateixa (un poc per cansament, un molt per avorriment): veure la tele!
El meu cònjuge i company de misèries té un defecte: és un obsés dels noticiaris (va empalmant-los l’un darrere de l’altre i té controlat quan comencen els esports en una cadena per passar a l’altra a seguir veient notícies). A mi, m’agrada estar ben informada, però arriba un moment que el ritme del seu zapping em fa venir una mica de mal de panxa. A més, acabades totes les notícies, li agrada “desconnectar” amb dos programes d’humor (un d’ells, per cert, relacionat amb les notícies!): El Intermedio de La Sexta i El hormiguero, crec que de Cuatro. Aquest darrer programa era el que véiem anit quan em vaig deixar caure en el sofà i quan vaig caure també en el fet que usem el mateix verb per contraure una malaltia que per contraure matrimoni: Paradoxes de la vida!
Jo, si no hagués contret cap malaltia, aquests dies no m’haurIa posat davant la tele perquè normalment no la veig: tinc massa faena i massa coses en el cap i massa llibres per llegir com per concentrar-me en una pantalla. I si no hagués contret matrimoni no m’hauria deixat caure en el sofà buscant la companyia de mi Santi. Aquest dos fets tan simples, van fer que ahir m’empassara un formidable formiguer de tipos machotes que pretenen ser “progres” o que van d’això, però que es riuen a cor que vols d’algunes coses de dones. No sé si vau veure el programa. Un dels convidats era Jesús Calleja, gran aventurer i anit, també, “machote de pro”. Hi va anar per publicitar un nou programa: Desafio en el Himalaya, en el qual participaran 6 persones no experiementades en els esports de risc (un “reality show” del muntó?). Crec que no ho van dir, però m’imagine que hi aniran tres homes i tres dones. Però, ai las! La gràcia es veu que la fan solament les dones. L’aventurer va contar dues anècdotes. La primera la protagonitza una de les participants: que va posar 34 bragues a la maleta i li van haver de dir que havia de contraure l’equipatge, que no en podia portar més de quatre. Les quatre bragues van donar corda i riures per a estona. Es veu que els homes estaven ben informats del nombre de calçotets que hi podien dur. L’altra anècdota correspon a una de les dones que acull els aventurers a l’Himàlaia i que, veient-los tan nets, es despulla i els denamana que la netegen i l’endrecen com van ells. La nuesa de la dona també va fer molta gràcia.A mi, sincerament, l’estupidesa il·limitada de dues persones que se suposa formades i viatjades, com Pablo Motos i Jesús Calleja em va posar malalta. Però, clar, si ho mirem de prop, tant l’un com l’altre fan programes d’homes: amb uns equips de col·laboradors (almenys visibles) amb més homes que dones i m’imagine que amb un públic majoritàriament masculí. Així, és fàcil que facen gràcia unes simples i quotidianes bragues.