(Columna publicada al diari El Punt el 27 d'agost de 2009)
No sé si us he dit que m’agraden les notícies, perquè, com deia Pepa Bueno en una entrevista recent: no hi ha res millor que saber què passa al món i contar-ho. Encara que jo afegiria que sí que hi ha una cosa millor que contar-ho: poder comentar-ho i ficar cullerada. M’agrada, a més, poder llegir les notícies en paper (decimonònica que és aquesta que us escriu!). Dilluns passat, per tant, vaig anar a comprar el diari. Normalment, entre les magres possibilitats que m’oferix el quiosc més proper, acostume a permetre’m El país¸ l’Información o el Público. Aquesta setmana vaig optar pel darrer perquè a la portada prometia una notícia sobre l’incompliment de la llei d’igualtat de gènere per part del govern socialista. Tot anava explicat amb xifres, i ja sabeu que a mi les estadístiques em fan una certa gràcia. Hi havia cua per pagar i el temps d’espera va fer que fixara l’atenció en el grapat de revistes que hi havia a l’expossitor. Vaig passar per alt les revistes del cor, que tinc oportunitat de llegir cada vegada que visite la família, i ja me les sé de sobres. Foren altres les que em van cridar l’atenció i presa d’una frivolitat inusual en mi, em vaig rascar la butxaca i en vaig fer apilament per fer més lleugera la vesprada de parc. L’experiència és sorprenent: a més de renovar el fons d’armari amb bosses de mà, vestits que igual aprofiten per a una reunió que per a una festa, que per anar per casa, i imaginar-me que puc tindre un cos escultural amb aquells manuals de dietes exprés que regalen, etc, etc (tot de franc o almenys pels menys de tres euros que costen les revistes), m’hi trobe revelacions del tipus: “si vuestra frecuencia sexual ha bajado de seis veces a la semana a dos, es que la crisis económica os está afectando.” Com? Sis vegades? Això és possible i aguantable amb més de setze anys? Mire la portada per si m’he equivocat i he comprat una revista destinada a adolescents, però, no: pels altres titulars que no tinc espai per reportar-vos deduesc que les destinatàries de la publicació som les dones d’entre 30 i 40 anys. Estic en plena crisi! Hi ha més: una secció per a ells!: “conviertete en su sexprofesor” Com si a la nostra edat necessitàrem lliçons! I encara més: “atrae a tu buena suerte (sí, es posible)” Com? Sense moure’t del sofà! Només pensant! Com deia l’àvia Roser: Que Déu ens agafe confessades! Però en què creuen que pensem les dones? Torne a agafar el diari Público: Com hem de superar el 30 per cent de participació en la vida pública i laboral si, a més de vendre’ns la burra de la conciliació de la vida familiar i laboral i tenir-nos més eclavitzades encara, ens venen revistes que ens fan pensar que som idiotes? Què els expliquen, a ells, les revistes amb què bombadegen el seu temps lliure i les seues butxaques? Els idiotitzen d’igual manera?
