miércoles, 27 de agosto de 2008

Petites misèries vacacionals

Poder anar de vacances i canviar d’ambient i d’activitats hauria de ser un dret humà fonamental. Tanmateix que un puga gaudir d’aquest luxe no significa que tot siguen flors i violes en el seu merescut temps de lleure… Us contaré les meues (que per a això són els blogs, no? Per a lloir-se, desfogar-se i pegar la tabarra!) Veureu, el meu company i jo som el que podríem dir treballadors “d’oficina” amb un sou “ranteret” per arribar a final de mes, amb més il·lusions i projectes ajornats que capricis i luxes reals; i més si tenim en compte que som una d’aquelles 460.000 famílies reconstituïdes que hi ha a l’estat espanyol i que, entre els dos, ajuntem quatre fills: una d’ell, dos meus i una a mitges… Per tant, per a nosaltres, com per a moltes famílies mitjanes, poder anar de vacances suposa un privilegi que a dures penes ens podem permetre, i això que al llarg de l’any anem fent un “raconet” a força d’anar privant-nos de “fastos” com un simple sopar de dissabte en el bar del cantó i privant els nostres fills de luxes moderns com el cine, la famosa “play” o com una senzilla vesprada en un parc de boles, que nosaltres canviem per unes hores al parc de Torrent o un berenar a la serra, que sol ser més educatiu, més sa i, sobretot, més barat. Això sí: tant el meu company de pecats com jo, som de l’opinió que les vacances principals es fan en família, amb els xiquets (si volem estar sols, ja mirem de sisar pasta del “raconet” i fer-nos una escapadeta de cap de setmana a algun lloc més econòmic que romàntic…).
Així doncs, ara fa una setmana vam marxar cap a una cabanya que havíem reservat en un camping de la serra de Caçorla, a Jaén. Hi buscàvem sobretot una mica d’espai i aire pur per als nostres “cadells urbans” i també, un poc de frescor nocturna per poder dormir sense aire condicionat i -per què no? – la tranquil·litat i el silenci que se suposa que un ha de trobar a la serra, en un parc natural. Tranquil·litat! Silenci!
La cosa prometia només arribar: mentre agafaven la clau del nostre cau vacacional, a recepció, hi havia un campista queixant-se del fet que els habitants de la tenda de campanya veïna havien estat de festa fins ben entrada la matinada i que quan els afrentats van anar a demanar una mica de consideració, els participants en la festa campera se’ls van riure a la cara. Contestació del gerent del camping: “qué quiere usted que haga? Yo no soy ningún policía.” Jo em vaig dir a mi mateixa: “Dona, a les cabanyes deu ser diferent… allà hi ha famílies…”
Ai! La família de la cabanya del costat de la nostra era fan de Los Chunguitos! “Más chutes no! Mil cucharas impregnadas de heroooooooína…” caram! Cullera amunt, heroína avall, nit i dia i el tipo que hi posava ganes a fer els cors i que només parava per cridar: Juaaan Antooonio, coño! Para con la pistola o te doy una hostia que te meas!!! I jo allà, a la terrasseta de la meua llar vacacional, repartint cartes al meu fill Carletes (que té pasta de ludópata) mentre, amb un to semblant al del veí cantor deia al meu company de fracassos: “Santi, ai! Que pesats els Chunguitos estos, no?” I el veí rumbero a la seua, sense fer cas d’indirectes, i jo pensant: és un problema lingüístic… no m’entén, ho diré de manera que s’assemble al castellà i una mica més fort: “Que alta la música de los Chunguitos, no?” Però, no: l’altre vinga a bramar… I nosaltres: ai! És que posar música alta nosaltres és entrar en el seu joc, però és que anar i demanar-los que abaixen la seua pot ser un poc incòmode, i és que no hauria de ser necessari, el silenci raonable és una norma de convivència mínima… vinga, va! Santi el silenciós decideix contraatacar… Marea: “Átate bien el moño, sirena, que se joda el viento…” a un nivell relativament modest; el veí apuja el volum de los Chunguitos aquells i la pròpia veu… No ho ha entés? Tornem amb Marea. “me dijo que tenía el corazón alicatao hasta el techo, que a ver si le podía hacer una cenefa a besos…” A un volum indecent, els veïns són sords… “ y llenar de porvenir los bolsillos del mandil…” Retronen les finestres de la nostra cabanya amb la veu del kutxi i la guitarra elèctrica, callen los Chunguitos.
Al dia següent retrobem els nostres musicals veïns a la piscina, espai de normes mínimes, només quatre: dutxar-se a bans d’entrar a l’aigua, no llençar-se a la piscina de cap manera, no fumar, no menjar. El pare corre des de la porta d’entrada i es llença a l’aigua ignorant l’aixeta de la dutxa, els fills majors el segueixen, la mare fica el bebé sense bolquer ni banyador… Acaben de refrescar-se, trauen les papes, els fartons, que mullen directament de la botella d’orxata, i el paquet de tabac… Bonegue el meu fill Joan perquè ha saltat discretament de cap des del rastell “Eixe xiquet ho ha fet abans…” i assenyala al veïnet… Aparte l’Eulàlia G. del fum del cigarret de la folclòrica veïna… El vigilant de la piscina, que es veu que tampoc no és policía, envia missatges amb el mòbil i espera que es faça l’hora de plegar i passa de les puntetes de cigarret apagades en la gespa, dels trossets de papes fent formigues entre els trèvols…
Tot i això, la gent de vegades sorprén, i quan penses que som una espècie egoista i insòlidària, et topes de sobte, camí de casa, amb uns taverners corpresos pel nombre i la varietat de trets i color de les criaturetes que arrossegàvem el Santi i jo. Totes nostres. Darrer dia de vacances, ja anem curts de pasta… Se’ns fa l’hora de dinar per la carretera, només portem un potet de farinetes per l’Eulàlia G i tres entrepans… el primer són els nens, evidentment. Nosaltres ens en comprarem uns en un bar. Parem en un restaurant de carretera amb cadires amuntegades en una terrassa que es veu que només es fa servir a les nits. Decidim demanar els nostres entrepans i begudes per a tots, però ens quedarem fora, perquè ens sap greu que els xiquets es mengen dins del bar els entrepans que portem a la motxilla, per allò del cartell : prohibido consumir productos no adquiridos en este establecimiento. Santi, el parot, explica a la tavernera que ens vindria bé agafar unes cadires a la terrassa perquè els nostres fills es mengen l’entrepà i es beguen la fanta, que en acabar les tornarem a apilar…Els taverners diuen que cap problema… De seguida organitze aquell “pick-nic” improvisat i veig que de dins l’establiment ixen els amos amb una taula, ens la munten, ens la netegen i masteguen entre dents: “Pero bueno! Cómo van a comer los nenes sin mesa!” I la dona hi passa un drap per netejar-la i se m’encull l’ànima quan veig com mira amb ulls tendres les meues quatre criatures abraçades l’una al biberó, els altres a la botella de fanta, últim privilegi d’unes vacances suades, d’unes vacances de família qualsevol, d’espanyolets de classe mitjana, amb més il·lusions que diners.