Palomino

(Columna publicada el 31 de gener de 2013 al diari El Punt-Avui)

Que lletja, la paraula, no? La tornaré a repetir: palomino. Mira que és ordinària! No és catalana, ja ho sabeu. Una de les accepcions de palomino, segons el diccionari de la RAE, és la que de ben segur a més d'un li ha vingut al cap: “mancha de excremento en la ropa interior”. Pot haver una cosa més vulgar? No sé a vosaltres, però a mi, que sóc una xica de casa bona, em fa no sé què pronunciar-la. De fet ja ni recorde quan va ser l'última vegada que la vaig dir, si és que mai l'he dita, perquè ja us dic que jo sóc fina de mena.
El cas és que aquests dies m'ha vingut al cap perquè vaig tindre una reunió amb un dels professors d'un dels meus fills (miraré de ser discreta i no diré ni quin professor ni quin dels meus fills...), perquè resulta que la meua criatura té un problema d'oblits imperdonables en una de les assignatures —o això em pensava jo—: de vegades no porta el material per a treballar a classe. Així doncs, mare responsable com pretenc ser, demane consell i opinió al professor en qüestió, i què em diu: “El problema del teu fill és que està apalominat!” Ai, caram! —pense jo— la veritat és que és marró fosc tirant a negre (és el que té ser sud-americà), però sempre he pensat que el porte a escola raonablement net. Què faig? Li deixe caure que el color és bronzejat natural més que apalominat?
Més que confosa, estupefacta, demane al professor si es pot explicar una mica més: “Sí, dona, està apalominat: sempre va amb xiquetes, no es relaciona amb xics.” La meua estupefacció va en augment. És aleshores quan caic en l'altra accepció de la paraula palomino: “pollo de la paloma brava.” Colomí, vaja, o pitxó en alguns dialectes. Ai! El poder de les paraules...
Ja us ho deia la setmana passada: poder per a frivolitzar, poder per a humiliar, poder per a estigmatitzar. Aquest poder es magnifica en boca d'algú que se pressuposa savi: un professor. Em sent ridícula en aquella saleta de visites, abraçada a la meua bossa de mà per dissimular la tremolor d'indignació que em recorre l'espinada.
El professor somriu moltíssim tot el temps. No sé si és que pretén ser amable malgrat tot o és que realment li fa molt gràcia que el meu fill vaja només amb xiques i faça coses suposadament de xiques. Li comente que sóc conscient des de sempre de la seua relació amb el gènere femení i que, de fet, jo procure transmetre als meus fills que les persones ens hem de relacionar amb aquells que ens aporten satisfacció i sensacions amables independentment del sexe; i li dic també que no veig la relació entre la tendència que té el meu fill a buscar la companyia femenina i la qüestió que he vingut a tractar: que sovint no porta el material de treball a classe. És llavors que el mestre afluixa una mica el somriure i m'amolla: “el teu fill té un problema”.
Estic totalment d'acord: el meu colomí de bronzejat natural, d'ulls enormes, bigotet incipient, ment inquieta i ànima incauta té un problema dels grossos: que en ple segle XXI encara hi ha gent que té la ment plena de palominos.