martes, 30 de marzo de 2010

Del confessionari a l'exhibicionisme radiofònic

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 30 de març)

DEL CONFESSIONARI A L’EXHIBICIONISME RADIOFÒNIC.
Qui no recorda aquell deliciós “Consultorio de la Señorita Francis”? Quan hi pense, em ve al cap la imatge de l’àvia Roser asseguda a la butaca vora la finestra amb les cames sota els faldons de la taula i els peus ben arrecerats del fred, prop del braser. Ma mare, asseguda a la màquina de cosir, apujava el volum de la ràdio perquè les paraules de la Señorita Francis s’elevaren per sobre de la meua xerrameca infantil.
La veu melodiosa de la locutora llegia les cartes dels oients i donava consells i solucions a problemes que devien ser gravíssims, si jutjàvem pel to de les desesperades missives, carregades d’indecisions, de pors i de culpes.
Bé, doncs la señorita Francis em venia al cap l’altra nit (trenta anys després!), perquè d’unes setmanes ençà, presa de l’insomni, passe les matinades passejant el dial de la ràdio d’emissora en emissora. N’he descobert una on fan un programa fascinant, que té per títol “¿Qué fue de lo nuestro?”. La gent hi telefona per explicar que la parella l’ha deixat, que un o l’altre han estat infidels, que se senten presos d’un angoixant desamor o d’una nauseabunda indiferència envers l’ésser que fins fa no res era el centre de les seues vides. Els locutors se’ls escolten uns segons i després amb veu de vetlatori els fan tres o quatre preguntes que posen en evidència la vulnerabilitat i la feblesa d’aquelles persones que busquen consol i respostes que, em sembla a mi, que no trobaran a la ràdio.
La veritat és que tot plegat em desperta certa vergonya al·liena: Tan soles estem les persones que hem de recórrer a contar misèries a desconeguts? Salvant les distàncies, em fa l’efecte que aquest paper “consolador”, en altres èpoques, el feien els cures al confessionari. Després, quan la religió ja no ens la créiem, buscàvem les respostes en el divan del psicoanalista. Ara, en plena moda de la psicologia coaching, com que la crisi no ens permet pagar-nos un coaching particular, doncs contem penes per la ràdio...
El cas és que m’he fixat que la majoria d’apenats que telefonen al programa en qüestió són homes i quasi tots busquen la mateixa resposta: per què m’ha deixat la meua dona? Els locutors, que saben més de ràdio que de psicologia, òbviament no els donen cap resposta, només els estiren de la llengua perquè continuen posant-se en evidència o perquè òmpliguen els minuts que els han assignat en l’escaleta del programa. No poden respondre’ls de cap manera, perquè –crec jo- aquest desencontre entre homes i dones és bíblic: Adam ja no va ser capaç d’entendre’s amb Lilith perquè pretenia sotmetre-la i ella el va deixar (Si hagués hagut ràdio a l’Eden...) i quan Déu li va crear una companya una mica més submissa, ell per pusil·lànime i Eva per agosarada, la van tornar a cagar!