martes, 26 de noviembre de 2013

L'Octavio i l'adéu tan fàcil

Sabeu què em passa? Doncs que es veu que he arribat a una edat en què la mort se'm va fent quotidiana i la família se'm queda més curta cada dia que passa. No vull ni pensar com serà quan comencem a morir-nos els que ara estem enterrant els nostres vells amb aquell punt de resignació que la freqüència ens ha escampat sobre la pell de les parpelles com una pàtina invisible, travessada només per alguna llàgrima fugissera que mirem de contenir amb el pensament de “no passa res, ja era gran, havia viscut molt”.
Ara em pense, però, que mai no vivim molt, que la vida és sempre massa curta, fa igual que la deixes als 50 o que la deixes als 80. Sempre és massa poc, sempre deixes coses pendents.
L'oncle Octavio va morir la setmana passada, i entre les coses que va deixar pendents hi havia una partida de cartes amb el meu fill Joan qualsevol diumenge d'aquests a la terrasseta de la casa d'El Llosar. Els vaig sentir que s'hi desafiaven a la porta de l'església no fa moltes setmanes, el dia que enterràvem l'oncle Toni. Ja us dic que últimament la mort se m'ha fet molt quotidiana (en menys d'un any n'hem enterrat quatre). Veieu? Ja no sabrem qui hauria guanyat aquella partida (l'ha guanyada la mort, en tot cas) i no sabem tampoc, si Joan, que ara només té 13 anys, recordarà durant molt temps encara l'oncle Octavio. Quant li durarà el record de la seua pulcritud en la forma de vestir i en la manera d'arreglar-se el bigot? Quan començarà a esvair-se-li de la memòria la seua cara rosadeta i la seua expressió sempre riallera?
Quan li déiem adéu al crematori, abocats al cristall, com si ell ens pogués veure o sentir, algú va dir “Ja no és ell”, com si així l'adéu fóra més fàcil. Llavors vaig abraçar la tia Carmen, la seua dona, que rebregava un mocadoret de paper tota tremolosa i vaig tindre la sensació que la mort de l'oncle l'havia fet encara més petita i que li havia enfosquit les galtes i l'aspecte.“Li escriuràs alguna cosa d'eixes que tu fas?” em va preguntar en un sospir. Em va sorprendre la petició, perquè em va fer veure que, tot i que sempre he volgut escriure cartes d'amor, el que faig ben sovint és escriure cartes de mort, com si la lletra ens allargara un poc més la presència dels que estimem. Es veu que li tinc agafat el to, a l'escriptura de la mort. No sé si deu ser això el que m'ha anat tenyint de gris aquests últims anys...
Se'n van, però, els nostres morts, inevitablement, i l'únic que allarga la meua lletra, si de cas, són els records i la ràbia de les coses pendents enganxades entre aquestes línies com una feble teranyina que ens cobrirà la memòria encara uns pocs dies més.
Darrera actualització ( Dimarts, 19 de novembre del 
Publicar un comentario