sábado, 24 de julio de 2010

Amistats virtuals

(Columna publicada al dirari El Punt el 24 de juliol)

Deu fer quasi un any que vaig entrar per primera vegada en l'espiral frenètica d'allò que en diem xarxes socials, perquè tenia la sensació que avui dia qui no té un perfil en el famós Facebook no existeix. On queda la màxima cartesiana aquella de «Cogito ergo sum»? Ara ja no cal pensar per a existir, només has de tenir ordinador, connexió a internet i ganes de perdre el temps i, de passada, no t'ha d'importar perdre també algunes bones relacions reals a canvi de guanyar-ne de virtuals.
No negaré que a les xarxes socials se'ls pot traure un bon profit; que ho diguen a tots aquells que han assetjat jovenets i jovenetes amagats sota màscares virtuals. Això, però —ja ho ha dit algun bisbe no fa molts dies— «és una simple anècdota»... Siguem més positius i analitzem usos menys il·lícits.
M'he fixat que hi alguns amb visió comercial que hi anuncien la seua faena o les seues aparicions públiques estelars mitjançant allò que en diuen «esdeveniments»: «Ep! Us faig saber que presente el meu llibre...» «Recordeu que tal dia tindré roda de premsa.. Podeu vindre a venerar-me.». En aquest sentit el Facebook és un suport propagandístic sense precedents. N'hi ha d'altres que aprofiten la xarxa per oferir les cries de les seues mascotes. Això també és novedós perquè, gràcies al Facebook, deu haver una quantitat considerable de gats que se salven de morir ofegats en un poal.
Hi ha d'altres que en l'apartat aquell de «què estàs pensant» apunten : «Quina calooorrrrrr». Així, allargant la o i la r com si esbufegaren. Abans, per a converses buides ja teníem el simple ascensor. Ara cal procurar-se un ordinador per a dir estupideses. A qui li importa si un té calor o no? Som a l'estiu, la calor no és notícia.
Amb tot, una de les qüestions que més en crida l'atenció és allò de les «sol·licituds d'amistat», no perquè ara l'amistat s'ha de sol·licitar (d'això ja us n'he parlat), sinó perquè de vegades t'arriba la sol·licitud d'amistat d'una exparella. Però quina cosa més absurda! L'estupidesa de la gent de vegades no té límits: Vols dir que la nostra relació va acabar com el ball del Torrent i ara vols que siguem amics? Si vam ser incapaços de respectar-nos quan érem més que amics!
Tanmateix encara hi ha una cosa més patètica: els «quarentons» en crisi que es posen en contacte amb la primera núvia que van tindre a l'institut: «Hola Martina, et recordes de mi? Sóc el Pere, em vas deixar per un altre més guapo, més divertit i amb més futur que jo. I ara tafanejant pel Facebook se m'ha ocorregut buscar el teu nom per saber què és de la teua vida. Jo, m'he casat i tinc fills... No sé si sabràs que treballe de...» Però com ha de saber-ho? Han passat vint anys i la teua vida li importa un pebrot!
Mentre tafanegem mig en secret pels murs dels amics (els reals i els nous amics virtuals) perdem el temps de gaudir realment de la seua companyia. Dic jo que deu costar menys fer una telefonada i quedar a prendre una cervesa, no? I tot el temps que, arrebatats per una nostàlgia una mica infantil, emprem a rescatar vells amors i velles sensacions, ens perdem les sensacions que ens aporta l'amor d'ara que es fa vell, que es marceix al nostre costat, dia a dia, mirant de robar bons moments a la rutina, la soledat i les obligacions.

viernes, 16 de julio de 2010

Digna i modèlica celebració

(Columna publicada al diari "El Punt" el 17 de juliol)

No volia parlar-ne més, perquè com us vaig explicar, el futbol no m'acaba de fer el pes. Tanmateix, no me'n puc estar de fer un parell d'anotacions. En primer lloc he de dir que supose que el 95 % de l'Estat, diumenge passat, devia estar veient la famosa final del Mundial. Els que ens vam quedar a contemplar les ciutats buides vam entretenir el temps en diverses activitats. A mi se'm va ocórrer veure un moment el Telediario de la Primera de Televisión Española. Com no podia ser d'una altra manera, la final del Mundial hi era present mitjançant les connexions que feien aquí i allà per mostrar l'eufòria de l'afició. Sabeu quina va ser la primera connexió que van fer? La Plaça d'Espanya de Barcelona! No se'n van estar de dir que un milió de ciutadans hi esperaven el «triunfo de la Roja»... Sabeu quin va ser el primer anunci en acabar-se el Telediario? Doncs el del programa «Españoles en el mundo», que anava unit al de «Destino España». I sabeu quin era el subtítol? «Cataluña»! Destino España: Cataluña. Una programació, al meu parer molt ben estudiada després que milió i mig de catalans, el dia abans van omplir els carrers per reivindicar la seua identitat.
Una altra cosa que em va cridar l'atenció, una vegada aconseguida l'ansiada victòria, va ser la celebració. Per començar, els locutors parlen de com han sabut de defensar de bé els «nostres» jugadors «los colores de la roja». Però el color de la roja n'és un, no? El rojo. És o no? A veure si a partir d'ara ja no és la roja, sinó la «rogigualda»...
Menció a part mereixen les banderes. No havíem quedat que les banderes són draps que dignifiquen els taüts dels que moren en actes heroics en nom de la pàtria? Doncs els jugadors de la Roja ens han ensenyat que tenen aplicacions més lúdiques. Per exemple, el xic asturià que té aspiracions de torero (si jutgem per com celebra els gols...), i que ara vindrà a jugar al Barça, duia la bandera d'Astúries a l'estil capa de Superman. Xavi i Puyol portaven una senyera com si fos un «pareo hawuaià» i Casillas duia la rogigualda a manera de bufanda.
Per cert, els que duien banderes que no eren l'espanyola què ens volien fer veure? Que ells no són tan espanyols com els altres i que juguen al futbol com els mercenaris? No ho sé...
Per últim, no me'n puc estar de fer referència a la capacitat comunicativa dels jugadors, que van demostrar que efectivament en els peus tenen un poder immesurable: peguen potades a la llengua amb la mateixa empenta que els les peguen al baló! No repetiré els discursos (que no em caben en la teranyina), tanmateix sí que faré referència a la màxima final que cridaven tots els jugadors abraçats sobre l'escenari: «¡Os queremos la ostia!!!!!!!». I el públic allà, aborregat, escridassant, embogint d'amiració. Sí senyor! aquesta és la selecció que volen que ens represente a tots. Aquests són els models que volen per als nostres fills?
El millor de tot, però, va ser el colofó: el Manolo Escobar (no sé si havia anat amb el carro o no) cantant allò de «Que viva España». Sí senyor! que viva l'España Cañí!

sábado, 10 de julio de 2010

Legítima llibertat d'expressió

(Columna publicada al diari El Punt el 10 de juliol)

En alguna ocasió ja us he comentat que no m'agrada especialment parlar de qüestions lingüístiques i que no sóc gaire amiga de les manifestacions. Us he dit que des del punt de vista lingüístic sóc una ciutadana creient i devota practicant i que preferisc parlar en la meua llengua amb naturalitat, com qualsevol altre ciutadà que parle una llengua oficial del territori que habita sense necessitat d'haver de passar cap tipus d'estrès ni d'haver de donar cap explicació. Aspire, com és natural, a poder viure amb normalitat.

Tanmateix aquests dies he assistit amb estupefacció i impotència al rebuig al requisit lingüístic que el PP i el PSOE han dut endavant a les Corts. És per això que ara necessite parlar de llengua, perquè aquest acte em fa replantejar-me moltes coses. Us he de dir que durant els últims vint anys (temps que fa que tinc consciència lingüística), he cregut profundament en la Llei d'ús i ensenyament del valencià, tot i que pensava que era, com totes, una llei millorable i que s'haurien de replantejar alguns aspectes.

Els replantejaments han arribat ara, quan, 25 anys després, la llei encara no ha acabat d'aplicar-se en algunes de les seues vessants. És que no hi ha altres problemes realment més greus en la societat valenciana en què centrar esforços polítics? No hi ha un nivell de corrupció en les classes dirigents que put a merda? No hi ha xiquets en barracons en lloc d'estar en aules mínimament dignes? No hi ha carrers plens de pobres? No hi ha un sistema sanitari qüestionable? No hi ha manca de places als menjadors escolars?

Un dels arguments que s'han aportat en favor del rebuig del requisit lingüístic és que «imposar» una llengua crea crispacions. I dic jo, no és imposar una llengua —l'altra— negar la possibilitat de ser atesos en valencià pels funcionaris si així ho volem? El que passa és que en aquest cas la crispació es crea en un grup molt minoritari, clar. Com és que cap dels polítics que mou les cordes de la nostra vida no ha pensat que la solució contra la crispació no passa per desprotegir més encara la llengua minoritzada, sinó per facilitar-ne l'ensenyament? No cal obligar ningú que parle valencià, només que l'entenga. Tots tenim clar que la llibertat d'expressió és un dret fonamental. Però, clar, jo també vull gaudir d'aquest dret. El podré seguir tenint a partir d'ara?

Fa poc, un amic militant convençut d'EU (que al meu poble fa una tasca política titànica veritablement admirable) em va dir que els seus plantejaments polítics es fonamentaven en el fet que els problemes de la classe treballadora són els mateixos en totes les Comunitats. Hi estic parcialment d'acord. El meu amic, però, s'oblidava que en la nostra Comunitat els treballadors tenim un problema afegit: no podem desenvolupar el nostre treball en la nostra llengua. I què? Doncs que cansa haver d'estar contínuament demanant perdó per una cosa que ens és (era?) legítima: expressar-nos en una llengua oficial. Fins ara teníem el suport de la LUEV. A, partir d'ara, però, qui ens fa suport?

Des que vaig llegir la notícia em sent vulnerable, insegura i totalment desprotegida, perquè en el fons —o no tan en el fons— la modificació de la llei implica la desprotecció del meu dret a la llibertat d'expressió. Jo no entenc de lleis, però, si ara vull comunicar-me amb un funcionari que no entén el valencià, estic obligada a canviar de llengua? I si m'hi negue estaré cometent un delicte?

El bilingüisme és una situació totalment antinatural, o com diu la periodista Patricia Gambacho, un accident de la història. Fins ara els uns i els altres ens havíem esforçat per dissimular-ne les cicatrius. Tanmateix, ara sembla que l'esforç és només unilateral... En fi, açò de les llengües en contacte, del conflicte lingüístic, és un poc com les parelles malavingudes: Si no ens entenem, potser hauríem de pensar en el divorci.

miércoles, 7 de julio de 2010

Apàtrides

(Columna publicada al diari "El Punt" el 8 de juny)

Comence a filar aquesta teranyina abans que s'acabe el mundial de Sud-àfrica. Tot i que reconec que el futbol deu tenir coses bones, com per exemple, la possibilitat de treure criatures de la més pura misèria i fer-los guanyar diners a cabassades (tants que fins i tot alguns, després es poden permetre el luxe de comprar-se tot el que volen, inclús fills...), a mi no m'agrada en absolut, m'avorreix sobiranament i no m'interessa qui guanye o qui perda un partit. De fet, quan alguna vegada he vist un partit, sempre he acabat amb una certa sensació de llàstima pel pobre equip que perdia, fóra el que fóra. Deu ser que sempre he sentit una profunda solidaritat amb als perdedors en tots els aspectes de la vida...

És per això que a no sé quantes jornades que s'acabe el famós mundial ja estic farta de futbol i dels efectes col·laterals que ens fa patir als que no ens agrada. No parle solament de l'escàndol que munten dotzena i mitja de veïns aborregats al bar del cantó cada vegada que Villa marca un gol i a ells se'ls ompli la boca d'«España». No parle tampoc dels balcons adornats des de fa setmanes amb les banderes d'Espanya (tinc un veí que no ha tingut cap vergonya de penjar-ne una amb l'aguilot i tot, que es note bé que fer suport a una selecció va molt més enllà d'un simple esport...). Això no té gran importància. De fet, ja ho deia La Polla Rècords: «las banderas no són més que trapos de colores» i ja ho he dit jo en alguna altra ocasió: en el fons, les banderers només serveixen per cobrir els taüts dels que moren en nom d'una pàtria...

Vull referir-me doncs, a la quantitat de ximpleries que he hagut d'escoltar sobre la nostra identitat, aprofitant l'avinentesa del futbol, acompanyada de la sentència del TC sobre l'Estatut. Va haver un que em va fer broma dient-me que els apàtrides no podíem veure el partit de dissabte passat. Ni falta que ens fa! De fet, mira, em van venir ganes d'animar Paraguai, posats a fer suport, els més febles em semblaven una bona opció. Els altres ja han guanyat moltes batalles...

No era més que un partit de futbol, no? Doncs no: era molt més, perquè quan vaig fer la broma que m'alegraria que guanyara Paraguai, algú per qui tinc gran respecte i profunda admiració va dir una cosa així com «S'ha de veure com sou els nacionalistes de merda:» No m'agraden les etiquetes i més si van impregnades de merda. Tanmateix, el comentari en qüestió em fa plantejar-me una pregunta: per què «la merda» ens la mengem els nacionalistes que no anem amb «la roja», els que no estem legitimats per un text constitucional i per una selecció de futbol que va a Sud-àfrica? Potser és que tots som nacionalistes, només és qüestió de saber seleccionar bé l'equip on vols jugar.