(Columna publicada al diari El Punt-Avui el dia 23 de març)
Sabeu? No recorde que ni ma mare ni les àvies em cantaren moltes
cançons de bressol ni em contaren massa històries fantàstiques. Crec que
és per això que no m'agrada cantar ni em fan el pes les llegendes i,
per contra, m'agrada escriure històries reals i realistes. Si faig un
esforç de memòria em ve al cap una cançoneta que, de tant en tant,
cantussejava ma mare, que és una dona amb un gran sentit de l'humor: “la
muller de don Jeroni porta postisses les dents, la peluca i les
pestanyes i un ull de cristall d'augment. Pobre don Jeroni la primera
nit, ell que veu la dona i es gita en el llit…” Potser això ha propiciat
el fet que les misèries humanes desperten en mi una gran tendresa, una
forta solidaritat i un gran compromís, a part del bon humor amb què
intente relativitzar-les.
A l'àvia Assumpció, la veritat és que no
la vaig sentir cantar mai. Era una dona que duia el silenci i la
resignació lligats a les vetes del davantal que li estrenyia la cintura i
l'ànima. Si havia de fer conserva de tomaca, s'estacava entre els
fogons presa d'un mutisme absolut; si tocava entrecavar el favar,
s'aferrava callada a l'aixada i remenava ràbia entre els cavallons i els
terrossos; si es ficava a la cuina a fer el pa o els dolços, pastava la
resignació amb la farina i les ametles mòltes i després cremava la
frustració d'una vida plena de creus i càrregues dins del forn de
llenya, enganxada a la lliureta i les coques. Sempre, sempre en silenci.
L'àvia
Roser, admetem-ho, era més senyora i més feliç. No duia davantal, ni
sabia fer conserva de tomaca, ni coques d'ametla. Vestia de dol rigorós i
cada dia es posava crema “Bella Aurora” en les galtes i en les mans.
Recorde que tenia una mans d'ungles polides i de pell blanca i finíssima
solcada del blau de les venes. Solia seure prop de la llar a fer ganxet
mentre em contava històries de la guerra. Històries verídiques,
històries dels anys en què l'avi va estar a la presó com molts altres
republicans. Mai una rondalla, mai una llegenda. Mai una cançó. Ni tan
sols sé si se'n devia saber alguna… Potser no.
Al contrari del que
els passa a molts, no puc dir, per tant, que l'afecte i el profundíssim
respecte que tinc per la nostra identitat, la nostra història i la
nostra cultura em vinga a partir de la literatura de transmissió oral.
Tanmateix, en el meu cas, com en el de molts altres, l'interés
lingüístic sí que parteix indubtablement de les dones de la meua
família. Amb elles vaig aprendre a parlar a la cuina i a la vora del
foc, uns dies entre sucre, farina i pasta de moniato, ametles mòltes, pa
acabat de fer i remenant l'allioli del giraboix; uns altres dies, entre
cabdells de fil de marca “el Egipcio”, agulles de fer ganxet i
pots de Bella Aurora que suavitzaven les misèries carceràries de l'avi i
la fam de la postguerra. L'escola, la facultat i els bons mestres van
fer la resta i em van portar fins aquesta teranyina que m'agrada teixir
cada setmana per a no oblidar qui sóc, d'on vinc i on vull anar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario