lunes, 22 de septiembre de 2014

La ridiculesa dels prejudicis lingüístics

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 20 setembre)

Permeteu-me que em repetisca: hi ha coses que es porten gravades de manera inevitable a l'ADN. Els valencians (molts, moltíssims), el menfotisme i la submissió lingüística; els espanyols (també molts, moltíssims), la supèrbia i la mandra lingüística. O, segons com, l'absoluta incapacitat per a aprendre una llengua minoritària pel sol fet que és això: la llengua d'uns pocs dels quals se'n foten, perquè són això: una minoria, i entendre'ls suposa un esforç superlatiu. Supèrbia en definitiva.

Us pose en antecedents. He d'encarregar una col·lecció de rondalles que eixirà cada diumenge en un diari qualsevol. Ho he de fer per a portar-la a la Biblioteca de l'IEC d'Alacant, de la qual, de moment en sóc “regent”, per tant necessitaré una factura per justificar les 11 despeses dominicals que faré. Trie a l'atzar un quiosc que em ve de pas i hi entre: “Bon dia” i veig que a l'ama se li desencaixa la cara. Decidesc, doncs, que parlaré castellà perquè no vull entrar en conflicte amb tan malcarada dependenta, ja que necessite de totes totes aconseguir la col·lecció i complir amb la faena que m'han encarregat. Em deixe sotmetre lingüísticament. Li explique que “cada domingo el periódico tal traerá una rondalla….” Que si me la pot guardar, etc, etc. Acordem que així serà i que la factura me la farà al final de la col·lecció. Arriba el diumenge i la del quiosquet em diu que el periòdic no porta res del que jo li havia explicat.

Mentre ella es disculpava, jo li assenyalava el llibret en qüestió que tenia davant mateix dels ulls i li dic que sí que ho porta, que és la rondalla que té sobre el taulell i que, a més, en té una muntonada. “Ah, exclama ella, como me hablaste en valenciano…. Y me dijiste rondalla. No te entendí. Si me hubieses hablado en castellano…”. Fa lleig que jo ho confesse: però jure que l'únic que vaig dir en valencià va ser aquell desafortunat “bon dia”. Tot i això, córrec a casa i consulte el Diccionario de la Lengua Española de la RAE. Rondalla: “Cuento, patraña o consejo”. Ai! Caram! A la supèrbia hem d'afegir-li una magnífica incultura, una ignorància fenomenal. Ni la seua llengua dominen alguns, i això que no en saben altra!

No us penseu, però, que la illetrada dependenta és un cas únic. No! Ridículs personatges presos de prejudicis impertinents me'n trobe cada dia. Ara fa una setmana rebotava per les xarxes socials la meua última columna, i què em trobava entre els comentaris? “Ahora en cristiano”. “Pare nostre que esteu en el cel….” Vaig contestar a l'afortunat comentarista, que al seu torn em va respondre: “Una grande y libre”. Encara estem així: envoltats d'ignorants i feixistes que fan de la supèrbia i de la incultura les seues senyes d'identitat?I hem de compartir territori, temps i impostos amb ridículs veïns plens de prejudicis grotescos? On està escrit? De veritat que diu això la tan bramada Constitució? Jo em pense que no; i si molts d'aquests personatgets mesquins que tant s'hi aferren se l'hagueren llegida, estarien d'acord amb mi. És més: si la respectaren tant com diuen, del Preambul (tampoc cal anar molt més lluny) en farien un mantra: “Protegir tots els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seues cultures i tradicions, llengües i institucions.” I tots som tots. O què? Perquè si nosaltres som “menys tots”, no hi volem ser.

miércoles, 10 de septiembre de 2014

La gràcia de l'independentisme

(Columna publicada al diari El Punt-Avui l'11 de setembre de 2014)
Trobeu vosaltres on és la gràcia de l'independentisme? Ho pregunte perquè, ja sabeu —almenys els que em coneixeu o els que recordeu vagament aquelles teranyines que teixia jo per ací fins no fa molts mesos— que jo sóc una persona seriosa de mena i a penes sóc capaç de veure la gràcia de res. Tanmateix, resulta que segons he vist últimament en alguns mitjans de comunicació: l'independetisme és graciós. Com us ho dic. Una qüestió tan greu com el fet que una nació vulga separar-se d'una altra desprès de segles entre la convivència i la submissió i el sotmetiment (segons com t'ho mires) a algunes persones els sembla cosa de broma.
En aquest sentit, fa un parell de dies ja em sonaven a broma les paraules de Rajoy i del ministre Gallardon quan afirmaven que “ho tenen tot preparat” per si finalment el 9 de novembre els catalans decideixen fer la famosa consulta. Em feia gràcia, perquè clar, què és el que han preparat? Les forces de seguretat de l'estat? L'exèrcit? Un govern suposadament demòcrata impedirà a la força que els ciutadans exercisquen el dret més democràtic de tots: el del sufragi? Va seriosament això? No, jo em pense que no, perquè això seria molt semblant a un cop d'estat o a una declaració de guerra contra una nació que no té exèrcit, ni legió ni cabra que traure a desfilar el dia de l'orgull nacional. Ho tenen “tot” preparat. Quin misteri o quin perill aquest “tot”!
No em deixen indiferent, però, les paraules i les actituds de certes cadenes i determinats presentadors de televisió que, per tinguts com a “progres”, exercixen un poder importantíssim en una gran massa de població. No em deixen indiferent i a més m'indignen una cosa de no dir pel que impliquen d'hipocresia i per la desesperança que provoquen en gent que creu en la rigorositat periodística i en la possibilitat de redreçament polític. Comente això perquè fa un parell de dies que veig com periodistes de la Cuatro i de la Sexta (cadenes i persones suposadament progressistes i d'esquerres, alguns dels quals pertany —i cobra— a grups de comunicació catalans) es pixen de la risa i fan broma a costa del sentiment identitari de part de la població de Catalunya i dels Països Catalans i no me'n puc avenir; sobretot quan veig que fan una manipulació flagrant i oportunista de l'independentisme identificant-lo amb la manera de fer de la família Pujol de forma mesquina i ben poc professional.
Per il·lustrar amb un exemple açò que acabe de dir, només heu de fer un repàs del programa “El Intermedio” de la Sexta (suposadament d'allò més “progre” i innovador, diverit i graciós) del dia 10 de setembre, i observar la visió que ofereixen de la Diada i, sobretot, el missatge que transmeten sobre l'independentisme en mostrar unes declaracions de Marta Ferrusola de caire indiscutiblement racista (“en un hospital atenen abans a una dona immigrant perquè crida més, mentre una dona catalana no crida…” “Els musulmans fan proselitisme i un dia et trobes una mesquita en un baix i un altre ho ompliran tot perquè els que creiem…” etc, etc, etc) i acabar amb un colofó del tipus: “esta es la Cataluña independiente que quieren”. Que vol qui, senyor Gran Wyoming? Perquè, que jo sàpia, la voluntat d'autogovern i de independència no el representa aquesta senyora d'un home que amb més de 30 anys de poder no ha fet un pas important cap a l'independentisme. La voluntat d'independència la manifestem les persones que intentem viure amb dignitat malgrat el despotisme d'un govern suposadament democràtic i malgrat els periodistes que li fan el treball brut a un polítics incompetents i a una societat ignorant i absolutament  intolerant.
De totes formes, bromes a part, després de l'11 de setembre, vindrà el 12 i després del 9 de novembre vindrà el 10 i no passarà res: continuarem tenint periodistes que viuen de frivolitzar la voluntat dels ciutadans i, com diu el meu amic Emilio Escobar Borràs, molts ciutadans continuarem recordant el gran Pepe Rubianes amb veneració: “a la mierda la puta España (i els periodistes llepaculs)”.