martes, 9 de diciembre de 2008

Carabasses i un "tal" Pare Noel

(Publicat al setmanari "El Punt" novembre-desembre de 2008.Quina paciència tene els pobres!!)
Som a finals de novembre i els dies ja es giren freds i els aparadors de les botigues comencen a omplir-se de Nadal quan a penes acabem de bufar la flameta del ciri del dia de difunts. Jo sóc una dona de poble, de les que espolsa el temps i els records de damunt de les làpides dels seus morts, de les que arrossega, silenciosa, un poal de crisantems entre creuetes de forja amb noms que no reconeix, aixafant la terra que cobreix els ossos dels morts d’uns altres amb pas temorós.
Tanmateix, mentre jo comprava els crissantems a la plaça, esgarrava un llençol vell per torcar la pols dels records i retallava una botella de suavitzant per abocar sobre el nom de les meues àvies, com si la claredat de l’aigua em poguera fer una mica menys foscos i menys llunyans els moments compartits i la mort inevitable, el meu fill major, el Joan C. pintava carabasses amb expressió terrorífica, tantes que podríem plantar-ne un bancal; i el petit, el Carles C., amb un tros del llençol vell que em sobrava de netajar les meues tombes, es fabricava una disfressa de fantasma que li havien demanat a l’escola per celebrar el Halloween. Jo, amb aquella recança que ens deixa la certesa que tot s’acaba, mirava la meua filla petita, l’Eulàlia G., atrapada entre les reixes del bressol i de la femineïtat, i em preguntava si ella espolsarà també les tombes dels nostres morts, com faig jo amb ma mare cada any, com ja feia amb l’àvia Assumpció des que tinc ús de raó.
Ara els meus fills ja pensen a escriure una carta per demanar joguets a un tal “pare Noel”. Em pregunte si no deu ser que obvien els Reis per aquella tradició republicana amb que ens hem educat a casa. No, recorren al pare Noel perquè els temps canvien inevitablement i hi ha costums que costen de mantenir, i no sé si acaba de tenir sentit lluitar contracorrent per mantenir-les vives. Al cap i a la fi la vida està feta de renúncies no? És el que té el progrés, que es veu que obri horitzons i fa que els llindars de sempre ens semblen poca cosa. Als nostres fills ja els impressiona més un grapat de llepolies aconseguides al crit de “truco o susto” que unes castanyes torrades i la lluentoreta imponent d’una petita espelma roja, el nom de l’avia morta acaronat pels llavis enyoradissos de la mare , ja esperen amb més impaciència al Pare Noel, que és més ràpid que els Reis.Fugir de costums que s’imposen com a tradicions segurament és una pèrdua de temps; tanmateix, crec que paga la pena intentar frenar la substitució i convertir-la en enriquiment, en un afegit, sense renunciar a celebracions més nostrades, perquè una cosa és el mestissatge i l’altra l’aniquilament cultural.

jueves, 4 de diciembre de 2008

Qüestió de voluntat

(Publicada a "El Punt", amb modificacions "editorials" a principis de novembre)

Ja ho he dit en altres ocasions: és encetar-se el nou curs i començar tot un seguit de projectes voluntariosos. De fet, fa uns dies, prenent una cervesa amb companys del poble, amb qui de tant en tant pretenem endreçar amb bones propostes les mancances consistorials dels que ens governen, va eixir el tema del voluntariat lingüístic, perquè el nostre ajuntament, el de Sant Vicent del Raspeig, no té servei, ni gabinet, ni secretariat de normalització i promoció lingüística. Ningú que vetlle pels interessos lingüístics dels contribuents, valencianoparlants o no...
Jo m’hi vaig manifestar totalment en contra del voluntariat. Al llarg d’aquests dies he estat reflexionant sobre la meua rotunditat d’aquella nit i, com sol dir-se vulgarment, no em baixe del burro. Ja sé que moltes entitats públiques (Generalitat de Catalunya, Universitat Pompeu Fabra, Universitat de València, la mateixa Universitat d’Alacant, Federació Escola Valenciana) promouen i apliquen des del 2003 els programes de voluntariat lingüístic, que tenen un fons ben solidari i una voluntat indubtablement integradora. Però veureu, jo crec que, almenys per aquestes contrades del sofrit (lingüisticament parlant) Sud, ens hem repetit tant aquella màxima de Fuster: “són una cultura de peatge”, ens l’hem feta tan nostra, que ja paguem peatge i damunt condicionem la “garita” de qui ens el cobra!
Ja sé que hem de ser solidaris, que, sortosament, vivim en un lloc propici per a la immigració (sempre enriquidora), que de vegades arriba ací sense tindre la més mínima idea que existeix una llengua que no és l’espanyol. No parle d’aquests, no. S’ha de ser realista també i viure dia a dia i fer la xarradeta matinal amb els pares o mares d’alguns dels alumnes matricul·lats en programes d’immersió lingüística, escoltar-ne els tristos motius, les magres motivacions (transport, menjador gratuït, “escaquejar-se” de compartir pupitre precisament amb nouvinguts t’altres cultures i classes socials...), cal analitzar-ne la repercussió real i social dels PIL; cal ser justos també i reclamar menys volutariat, menys persones que fan debades la faena que ha de fer un professional. Quan ens trobem malalts consultem un voluntari? No: anem al metge, que és qui ens pot guarir la malaltia amb garanties, i que a més, viu de les seua professió. Doncs amb la llengua passa igual: de llengua entenen els lingüistes. ¨
El voluntariat és molt lloable però crec que cal exigir seriosament que s’aplique d’una vegada la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que ja està bé, que ja han passat 25 anys i en alguns llocs com la majoria dels nostres col·legis (parle de Sant Vicent del Raspeig, per exemple) i en el nostre ajuntament, la nostra llengua està totalment desprotegida, i això vulnera els nostres drets de ciutadans que paguem els mateixos impostos que altres veïns lingüísticament menys voluntariosos...