martes, 24 de septiembre de 2013

El posador de carrers i la teranyina de la memòria

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 21 de setembre)

No sé si a vosaltres us passa, però a mi, hi ha determinades imatges, objectes diversos i algunes persones que se m'enganxen a la teranyina de la memòria i, tot i que físicament van desapareixent, a mi, em papallonegen sovint entre els fils del record i se'm fan presents cada dia . M'ocorre, per exemple, amb el vestit de ratlles verdes que duia ma mare el meu primer dia d'escola, i amb la imatge de l'àvia Roser en la seua cadira de rodes fent ganxet en la terrassa de la casa del poble, i també em passa amb les galtes enceses de l'àvia Assumpció mentre vigilava el foc de la tomaca en conserva, que bullia dins del bidó del bancal.
Alguns dies em recorde especialment de Flor, la dona de don Alipio, el metge d'Hoyo de Pinares, amb qui passava moltes vesprades quan ens en vam anar a viure allà. Els peus arrecerats de la gelor abulense en el braseret de cal metge. Els cabells de Flor ben endreçats amb un cardat esponjós, com un núvol blanc lleugerament tenyit de rosa pel “plis” de la perruqueria, que es movien lleugerament, com un cotó ensucrat, mentre em llegia un conte. La rajola de xocolate negre per a berenar. La magdalena. La llet acabada de munyir, que no m'agrada perquè fa escuma i fortor de vaca i de corral; però així i tot me la bec, només perquè me l'ha escalfada Flor, que se sap tots els contes del món i un grapat de poesies i me les recita mentre, amb uns ulls blavíssims, observa com mulle la magdalena en la llet i me l'empasse amb un mos de xocolate. Encara me'n sé una que es veu que em deia sovint: “La oración del Payaso” que resa més o menys així: “señor, mi vida como una flauta, está llena de agujeros…” A casa no ens crèiem molt les “coses del Senyor”, tanmateix els forats de la vida del pallasso, sempre m'han fet el pes, perquè em recorden a Flor i perquè, si pense en la meua vida, no puc evitar veure els forats que les circumstàncies, les decisions pròpies i alienes i els silencis meus i dels altres li han anat fent. “Que tu música pase a través de mí y llegue hasta mis hermanos los hombres, que sea para ellos ritmo y melodía que acompañe su caminar, alegría sencilla de sus pasos cansados.” Flor va morir pocs anys després de tornar nosaltres a Ibi. No li vaig poder dir adéu, ni explicar-li que jo volia ser com aquell pallasso, per poder posar paraules a les lluites i les passes cansades dels meus. Ara, però, no hi vull pensar.
Deixeu-me que enxampe al vol un record més: la imatge de l'home de l'ajuntament que cada nit se n'emportava els carrers. Cert com la vida mateixa! M'ho deia mon pare amb tanta convicció i insistència que jo mirava per la finestra i no veia les voreres. Aquest sinistre personatge m'ha acompanyat cada nit durant 40 anys. I em pense que m'he entestat a conservar tan fosc record perquè, en el fons, porta lligada la imatge del pare: els dos amagats darrere les cortines, no fos que ens veiera el miserable que ens privava de llibertat i del privilegi de córrer carrer avall. Recorde la meua respiració agitada entre els plecs de ras blau, la lleugera olor de desinfectant i medicament dels mans del pare, i la por i l'angoixa de no poder eixir mai més. Em pensava que aquest record era només meu i del pare, que l'home de l'ajuntament només existia en el meu imaginari; però ara fa uns mesos vaig saber casualment (coses de les xarxes socials) que hi ha un posador de carrers: a trenc d'alba, l'escriptor Francesc Mompó s'encarrega de posar les llambordes cada dia, i pedra a pedra, vers a vers, ens refà els camins cap al sol. No us sembla magnífic que algú s'encarregue de tan àrdua tasca mentre altres enfilem l'agulla per embastar records amb paraules?

lunes, 23 de septiembre de 2013

Educar en l'odi o la síndrome d'Estocolm

(Columna publicada en el diari El Punt-Avui el 14 de setembre)

I dic jo: els catalans no teniu sensació de paranoia o de mania persecutòria? Vaja, us ho pregunte innocentment, des del sud del país, des del País Valencià, on gran part de la població vota llepaculs de Madrid perquè ens desgovernen i ens mangonegen els diners i l'Estatut, i els que no optem pels llepaculs, podem triar entre una ampla gama de partits més o menys progressistes amb una gravíssima síndrome d'Estocolm respecte d'Espanya que afecta de manera perversa una fracció notable de la societat valenciana.
La síndrome d'Estocolm, com us dic, fa que estiguem acostumats a patir despropòsits lingüístics, culturals, identitaris i polítics magnífics sense que se'ns despentine un pèl del cap i sense que se'ns altere l'expressió. De totes formes, si ho pensem fredament, com que els valencians es veu que ens sentim la mar de còmodes entre el setge i el segrest, no resultem molestos per a Espanya i els que manen tenen clar que se'ns pot anar aniquilant tranquil·lament amb l'insòlit Decret del plurilingüisme o revifant, quan convé, l'inflamat i inflamable discurs secessionista (El que no saben, però, és que encara hi ha valencians, potser cada vegada més, que no ens creiem la martingala del plurilingüisme i a molts, el discurs secessionista ens la bufa…). Però ja sabeu que els valencians, potser, estem fets d'una altra fusta (o no?).
Tanmateix em fa l'efecte que els catalans deuen estar posant-se malalts a cop de persecucions més o menys subtils. En aquest sentit em crida l'atenció, per exemple, que el dia que comence a filar aquesta columna, millor o pitjor assumits la fenomenal derrota i el ridícul dels Jocs Olímpics, les portades dels principals diaris espanyols (ABC, El País, El Mundo, La Razón…) van plenes de titulars relacionats amb Catalunya, que si el doble discurs de Mas, que si la legitimitat de la consulta popular, que si la prohibició de la cadena per la independència… És que ja no hi ha guerra a Síria? És que no ha passat res al món?
Menys subtils són les declaracions d'alguns personatges que ja haurien d'haver presentat la dimissió per falta de professionalitat (i moltes altres coses), com Francisco Pérez de los Cobos, president del Tribunal Constitucional: “el problema es que hay dos generaciones de catalanes educados en el odio”. La implicatura és clara: educar en una llengua minoritària i minoritzada és educar en l'odi.
En això de l'educació en l'odi els valencians tenim segles d'experiència, veieu? Tenim generacions i generacions educades(en espanyol!) en l'autoodi, grapats d'analfabets incapaços d'escriure en la seua llengua, cabassos de submisos que porten a l'ADN la culpa i la vergonya de ser valencianoparlants, cretins que encara mantenen que la llengua que s'estudia a l'escola és una llengua “de laboratori” (m'encanta l'expressió!) i que per això els néts no s'entenen amb els avis. Educar en l'odi… “cree el ladrón que todos son de su condición”. Ai! Que potser la mania persecutòria la tinc jo?

martes, 10 de septiembre de 2013

L'exili lingüístic

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 7 de setembre)

Que diu una senyora en un periòdic que se n'ha d'anar de Catalunya a causa de la “dictadura de l'idioma”. “Soy una exiliada porque lo que han creado aquí es una dictadura: la dictadura de l'idioma”, explica la bona senyora. Què me'n dieu, els que enteneu de dictadures i d'exilis? Què us ve al cap als que heu hagut de “parlar furtiu” durant anys i panys, condemnats a l'analfabetisme en la vostra llengua i els que us heu trobat colps de regle a les puntetes dels dits o bufetades quan se us escapava una paraula en valencià a l'escola? Què sentiu els que heu patit empellons i colps de culata si el valencià se us escapava davant de senyors uniformats de gris?
Jo podria explicar-vos el que sentim els pares que tenim greus dificultats per escolaritzar els nostres fills en valencià (enguany són més de 13.000 famílies les que no ho podran fer). Podria contar-vos què em passa pel cap quan una mare em diu: “claro, como les obligan a dar Conocimiento del medio en valenciano, el nene suspende por culpa de la lengua”. “Por culpa de…” La paraula culpa em trau de polleguera. A vosaltres no? Jo estic farta que es passen la vida fent-nos sentir culpables. S'hi han entestat durant tants anys i hi han posat tantes energies que sembla que alguns valencianoparlants porten la culpa en l'ADN, la qual cosa fa que es rebel·len contra ells mateixos i contra allò que els identifica i els defineix: la llengua pròpia.
En aquest sentit també podria explicar-vos què se sent quan escoltes un plenari de l'ajuntament del teu poble (ja sabeu que m'agrada recordar que sóc d'Ibi, malgrat tot…) i veus que abans d'entrar-hi, pràcticament tots els regidors parlen entre ells en valencià i, en el moment que ocupen els seus llocs al saló “del poder”, canvien automàticament al castellà. Únicament se salva el grup municipal d'Esquerra Unida, que en els últims anys, amb més o menys seguretat i efectivitat, ha fet seua i ha fet visible la nostra llengua (com marquen els estatuts del partit). El fet que l'equip de govern (PP i CDL) no tinga cap respecte per la nostra llengua, no conega el registre estàndard ni es digne a usar encara que siga el col·loquial, no m'estranya en absolut: ja sabem de quin peu coixeja cadascú. Tanmateix, el que no puc entendre és com la resta de l'oposició (PSOE i ADII) no hi pose més voluntat de normalització i de compromís lingüístic.
No diuen res al respecte les bases dels seus partits? No em referisc només a l'ús de la llengua en els plenaris; em referisc al fet de reclamar drets lingüístics que els ciutadans ja tenim perquè precisament el PSPV, en els anys 80, ens va dir que ja havia arribat l'hora i que podíem tenir-los. Qui s'ocupa (i com i amb quines propostes concretes) en el meu poble de fer visible, necessària i respectable la nostra llengua. Ni tan sols els actes oficials de les Festes de moros i Cristians, que estan al caure, són en valencià. Vinga, home! Que fins i tot en els moments més rancis i més “cutres” de la nostra història el valencià ha tingut un lloc ben remarcable en un espai tan important per als pobles com són les festes. Estem permetent que un grupuscle d'ineptes plens de prejudicis lingüístics desvirtuen les nostres senyes d'identitat i convertisquen les nostres tradicions en un espectacle descafeïnat.
I algú pretén a parlar-nos a nosaltres, catalanoparlants, d'exili lingüístic i frivolitzar la paraula dictadura? Que es pose la nostra pell i carregue amb la nostra història! Bon vent i barca nova!