lunes, 18 de mayo de 2009

EL DIA QUE VA MORIR CORÍN...

(Aquest escrit em sembla que no ha aparegut al Setmanari "El Punt", com és habitual en la majoria dels textos que penge d'ací. Supose que el tema no és de gaire interés. Tanmateix no passa res: a mi la subliteratura m'wencurioseix i pense que pot ser un bon camí per a aprendre i preparar-se per llegir literatura "canònica" -o almenys aquella a la qual els entesos atorguen l'etiqueta de "qualitat".)

EL DIA QUE VA MORIR CORÍN…
El dia que va morir Corín Tellado, ara fa unes setmanes, vaig tindre clar que havia de dedicar-li unes lletres per moltes raons, sobretot perquè ja sabeu que m’agrada fer confessions, i ara us diré que jo la llegia quan a penes tenia deu anys; i volia parlar-ne també per mantindre aqueta teranyina columnística una mica al dia de les coses que passen, per trivials que semblen. Supose que el fet que una fabuladora de l’amor ens deixe no és una notícia que puga competir ni de lluny amb les remodelacions de govern, amb les guerres que ens assetgen, amb les pasteres que ofeguen tragèdies inhumanes enmig d’aigües que ningú vol mirar, amb sacs d’ossos de militars diversos amuntegats irresponsablement en taüts coberts amb draps de colors, ni amb els colors de cara que la justícia no aconsegueix treure’ls als (ir)resposnsables d’una burla d’aquesta mena.
Volia parlar de Corín perquè des que vaig deixar la universitat i em vaig allunyar de les anàlisis del cànon literari pense que si la nostra literatura haguera tingut una Corín Tellado seria una literatura més “normal”. A molta gent li agrada llegir trivialitats, passar l’estona, emocionar-se. I crec que de l’emoció que provoca un personatge dient aquell exaltat “te amo” (que segons la mateixa autora, ella en la realitat mai no va pronunciar) no deu ser difícil passar a aquell “ma mare no m’estimava, només pensava en vosté” dels Arbres vençuts de Maria Mercè Roca o al “i la nit anava endavant amb el carro de les estrelles…” de Mercè Rodoreda o poden ser capaços de gaudir fins i tot de les cuites de Plaerdemavida, Carmesina i Tirant.
Volia parlar de Corín perquè la seua mort m’ha fet més evident la frustració i la inutilitat del meu esforç literari: cap premi des de 2004, cap publicació des de 2007. Farta d’escoltar algun conegut que ha estat membre d’un jurat dient: “hem llegit la teua novel·la i és molt bona, de les millors presentades, però…” Sempre n’hi una de millor, d’algú més conegut, d’algú que té més vendes assegurades. La dinàmica dels premis literaris va així, i una dona com jo, “curranta” d’oficina, si no entra en l’espiral d’haver-se de deixar jutjar cada vegada que escriu, ho té magre; perquè la literatura, en el fons no deixa de ser un negoci. En fi! Així són les coses: jo a la meua oficineta i al meu ofici de secretarieta, tot i que m’hauria agradat viure de la meua vocació, com ella, com Corín, de la professió que vaig encetar fa 11 anys, d’aquella que, a estones, els jurats, els editors i els crítics literaris fallen, diagnostiquen i determinen que puc fer de manera digna i solvent i fins i tot reeixida. Enveja de la Corín és el que jo tinc! Perquè jo vull morir-me com ella: havent corprés 40 milions d’ànimes solitàries.