(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 25 d'octubre)
Trobe que només hi ha una cosa més estúpida que vanagloriar-se públicament de la pròpia ignorància: pensar que la ignorància és graciosa. Us situe: reunió de pares del primer curs d'ESO del Programa d'Ensenyament en Valencià d'un institut qualsevol d'un poble de les sofertes (des del punt de vista lingüístic) comarques del Sud. La tutora pregunta, temorosa, si hi haurà cap problema si la reunió es fa en valencià. Se m'accelera el pols i note que la sang em puja a les galtes.Pense que ja estem com sempre, però m'anime mirant la part bona: aquesta almenys ha preguntat... M'afanye a dir que al llarg dels cursos de primària quasi totes les reunions s'han fet en valencià i no ha hagut cap impediment. La tutora sembla que comença a respirar tranquil·la. Una altra mare comenta una cosa així com “yo no hablo valenciano, pero bueno...” La tutora entén que amb el “pero bueno” ens perdona la vida i arranca a parlar. No passen molts minuts abans que un pare (em fa l'efecte que és el marit de qui ens ha donat el permís per parlar la nostra llengua) diu exactament: “Espera, espera, espera. Si vas a hablar en valenciano habla claro o hablas en español perque yo no lo entiendo.” Un grup de pares, no poc nombrós, esclata a riure. El fatxenda que ens ha manifestat el seu desconeixement lingüístic es creix amb les rialles i reitera, tot cofoi, la seua ignorància: “¿Qué pasa? Sí es verdad: no sé valenciano”. La professora vacil·la uns segons... “Bueno, pues no hay problema”. I la gent torna a riure. Se'ns riuen a la cara...
Quan la tutora ens està explicant els criteris d'avaluació de l'assignatura de valencià, l'ignorant graciós torna a interrompre per exposar-nos un supòsit: “¿Qué pasa si mi hija suspende el examen de lectura pero saca un diez en el de gramàtica? Que ya te digo jo que no va a ser el caso porque en valenciano no se entera de nada.” Ho diu entre rialles. Apa! Si s'envaneix també d'haver transferit el graciosíssim valor de la ignorància a la seua filla.
Em pregunte què ha estat fent aquest pare tots aquests anys en què la seua fiilla ha estat matriculada en un PEV. És que no l'ha ajudada a fer els deures? És que no li ha preguntat la lliçó quan tenia un examen? I si ho ha fet, no ha sentit mai la curiositat d'entendre de què parlava la seua filla, què aprenia a l'escola? Voleu dir-me que el nostre sistema no ha funcionat i no solament no ha sigut capaç de crear nous valencianoparlants sinó que no ha pogut crear ni tan sols “valencianoescoltants”? No és cert.Després de sis cursos, estic segura que l'ignorant graciós ens entén perfectament, però no pot evitar l'excitació de veure com la fanfarroneria ens fa caure en la submissió lingüística. Doblegar voluntats lingüístiques deu provocar-los un plaer quasi orgàsmic. I, dic jo, no penseu que després de quasi trenta anys d'esforços per redreçar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra normalitat cívica ja n'hi ha prou de submissió?
En tot aquest temps el nostre sistema educatiu ha creat valencianoparlants i “valenciano escoltants” (si voleu valencianoparlants passius que ja poden posar en actiu l'oïda...) que han de saber que per a nosaltres parlar valencià no solament és un dret sinó que és un deure i un deute pendent amb la nostra pròpia dignitat. Si volen un orgasme de poder que es busquen una altra meuca!
jueves, 25 de octubre de 2012
miércoles, 17 de octubre de 2012
La Cabra
(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 17 d'octubre)
Ai! Ja feia dies que no filava cap teranyina columnística. Però és que, mireu, d'un temps ençà que estic una mica desbordada. M'ha entrat una mena de mania persecutòria que em dificulta l'ordre dels pensaments. No sé si a vosaltres us passa, però la veritat és que fa setmanes que la meua vida transcorre com un tren d'alta velocitat relliscant entre l'independència i la “españolización de los alumnos catalanes”. Sembla que tots parlem del mateix: l'independentisme i la “españolización” (la crisi ja ha passat de moda, per sort per a alguns pocavergonyes). No sé quanta tinta devem haver balafiat els uns i els altres! Mireu-me a mi en aquests moments.
A mi, al principi, em preocupaven les dues voluntats, la de la independència i la de la españolización, perquè pensava que el xoc de voluntats podia ser un problema dels grossos, però he de confessar-vos que ara estic molt més tranquil·la, perquè el príncep Felip ho ha dit ben clar: “Cataluña no es un problema”. Per primera vegada estic d'acord amb el trist aspirant a monarca: jo també pense que Catalunya no és un problema; el problema és Espanya. En aquest sentit, convindreu amb mi que, de fet, l'ambició d'unificació que recorre la sang dels espanyolistes des de fa segles no ens ha portat més que problemes a les cultures minoritàries, que ens veiem abocades a una anormalitat permanent a causa de la subnormalitat anticatalanista d'alguns (moltíssims) governants. Em sembla lamentable que després de tants anys de l'estat de les autonomies encara continue vigent el discurs franquista del “problema catalán”. Això és perquè igual no vam saber fer una transició com toca: si en lloc de 27 anys de Monarquia parlamentària portàrem 27 anys d'estat federal, segurament ara a penes escoltaríem parlar d'independència i d'españolizar el que no és espanyol malgrat els més de tres segles d'intents més o menys reeixits.
Balafie tinta per parlar d'espanyolisme el mateix dia que el govern s'enveneix en els mitjans de comunicació d'haver fet la desfilada militar més austera de la història de la democràcia. Tot i això, a mi em fa l'efecte que enlairar només mitja dotzena d'avions per embrutar el cel de roig i groc ja deu costar una pasta. No vull ni pensar el que els deu costar l'uniforme que li posen a la cabra que trauen a desfilar (enguany diuen que no era una cabra, sinó un xai, que es veu que deu ser més barat...). No sé a vosaltres, però a mi, l'animaló aquest em té acollonida, alguns anys (enguany no, per allò d'estalviar) li pinten les banyes daurades i sembla el mateix Maligne!
Tanmateix, ja em faig càrrec que fer visible que la bandera d'Espanya està per damunt de tot i treure l'exèrcit al carrer (amb cabra i tot, no sé si com a símbol dels soferts espanyolets) amb tot aquell armament tan lluent, en els temps que corren, és una acció totalment necessària, perquè els nacionalistes eixelebrats que celebrem la nostra diada a colp de dolçaina i tabalet en lloc de fer-ho amb avions, uniformes, fusells i cabra, hem de saber que Espanya té un exercit i nosaltres no
Ai! Ja feia dies que no filava cap teranyina columnística. Però és que, mireu, d'un temps ençà que estic una mica desbordada. M'ha entrat una mena de mania persecutòria que em dificulta l'ordre dels pensaments. No sé si a vosaltres us passa, però la veritat és que fa setmanes que la meua vida transcorre com un tren d'alta velocitat relliscant entre l'independència i la “españolización de los alumnos catalanes”. Sembla que tots parlem del mateix: l'independentisme i la “españolización” (la crisi ja ha passat de moda, per sort per a alguns pocavergonyes). No sé quanta tinta devem haver balafiat els uns i els altres! Mireu-me a mi en aquests moments.
A mi, al principi, em preocupaven les dues voluntats, la de la independència i la de la españolización, perquè pensava que el xoc de voluntats podia ser un problema dels grossos, però he de confessar-vos que ara estic molt més tranquil·la, perquè el príncep Felip ho ha dit ben clar: “Cataluña no es un problema”. Per primera vegada estic d'acord amb el trist aspirant a monarca: jo també pense que Catalunya no és un problema; el problema és Espanya. En aquest sentit, convindreu amb mi que, de fet, l'ambició d'unificació que recorre la sang dels espanyolistes des de fa segles no ens ha portat més que problemes a les cultures minoritàries, que ens veiem abocades a una anormalitat permanent a causa de la subnormalitat anticatalanista d'alguns (moltíssims) governants. Em sembla lamentable que després de tants anys de l'estat de les autonomies encara continue vigent el discurs franquista del “problema catalán”. Això és perquè igual no vam saber fer una transició com toca: si en lloc de 27 anys de Monarquia parlamentària portàrem 27 anys d'estat federal, segurament ara a penes escoltaríem parlar d'independència i d'españolizar el que no és espanyol malgrat els més de tres segles d'intents més o menys reeixits.
Balafie tinta per parlar d'espanyolisme el mateix dia que el govern s'enveneix en els mitjans de comunicació d'haver fet la desfilada militar més austera de la història de la democràcia. Tot i això, a mi em fa l'efecte que enlairar només mitja dotzena d'avions per embrutar el cel de roig i groc ja deu costar una pasta. No vull ni pensar el que els deu costar l'uniforme que li posen a la cabra que trauen a desfilar (enguany diuen que no era una cabra, sinó un xai, que es veu que deu ser més barat...). No sé a vosaltres, però a mi, l'animaló aquest em té acollonida, alguns anys (enguany no, per allò d'estalviar) li pinten les banyes daurades i sembla el mateix Maligne!
Tanmateix, ja em faig càrrec que fer visible que la bandera d'Espanya està per damunt de tot i treure l'exèrcit al carrer (amb cabra i tot, no sé si com a símbol dels soferts espanyolets) amb tot aquell armament tan lluent, en els temps que corren, és una acció totalment necessària, perquè els nacionalistes eixelebrats que celebrem la nostra diada a colp de dolçaina i tabalet en lloc de fer-ho amb avions, uniformes, fusells i cabra, hem de saber que Espanya té un exercit i nosaltres no
martes, 2 de octubre de 2012
La dona del polític
(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 29 de setembre)
Sabeu? Sóc d'aquelles persones que creu fermament que fer política és formar part de l'AMPA del col·legi dels teus fills, educar-los en l'escola pública i en valencià, parlar la teua llengua pese a qui pese, comprar en les tendes del barri i pagar per cada cosa un preu just. Fer política és també fer el teu treball com cal, assistir a les reunions de veïns o recollir els excrements del teu gos cada vegada que el passeges. Fer política és filar una columna, posar paraules al meu món petit i fer que els mots el fixen en el temps o fins i tot que el canvien, si convé.
Per a mi, com veieu, fer política és fer coses petites, però fer-les bé i fer-les dia a dia, sense defallir. A més, com alguns sabeu, milite des de fa molts anys en un partit polític. Hi pague religiosament la meua quota i els meus peatges perquè s'hi de diquen aquells que més temps i més ganes hi tinguen. Cert és, tanmateix, que sóc una militant més compromesa que convençuda, perquè no tinc clar que aquests que asseguren que rescaten persones i no bancs estiguen realment a l'altura de la taula de salvació que necessita el naufragi en què anem submergint-nos cada dia que passa. No crec, de fet, que hi haja cap sigla política que puga bastir un tauló suficientment sòlid per evitar-nos la tragèdia d'un ofegament indefugible.
I em pensava jo que la política, més enllà d'aquest petit desencís raonable en els temps que corren, no em portaria maldecaps importants. Tanmateix, fa un any i escaig, el dia després de les darreres eleccions municipals, em vaig despertar i resulta que el comptable amb qui m'havia casat, un idealista empedreït, s'havia convertit en polític de la nit al matí. Res greu ni important —direu— : regidor de l'oposició d'un ajuntament de poble, d'aquells que, com diu la veu popular (ara més que mai, perquè els grans partits s'han amorrat a la mesura populista de reduir polítics), cobra per no fer res. Aquesta falqueta l'escolte cada dia: que si estan allà per figurar, perquè no tenen res millor a fer, que si treballen poc i cobren molt. Ho escolte dir fins i tot a gent propera i suposadament afí a les idees de “l'ex-comptable/polític”, a gent que hauria de remar amb nosaltres perquè no se'ns enfonse el vaixell a cop de retallada i de despropòsit. Sembla que això de dedicar-se a la política és la panacea que a alguns els deu haver canviat la vida (per a bé) una cosa de no dir.
No negaré que a mi la vida també m'ha canviat. De fet, se'm va regirar en un dia. De sobte el comptable, que tenia un horari llarg però concret des de feia més de vint anys, va deixar de tindre'l. Ara ix de casa a quarts de vuit del matí i la major part dels dies no sabem si vindrà a dinar ni a quina hora arribarà a sopar, ni si després de sopar vindrà al llit a una hora raonable o s'abraçarà a l'ordinador i a un informe de no sé quina història, perquè demà té una comissió a tal hora, un ple a tal altra i una reunió amb no sé qui no sé quan. I tot això s'ha de preparar. Abans les nostres converses giraven al voltant de coses senzilles, de projectes comuns: els nostres fills, les vacances d'estiu, l'escapadeta que pensàvem fer els dos sols si els estalvis ens arribaven (ara ja no en podem ni tindre, d'estalvis...), l'últim llibre que havíem llegit, la manera com enfocaven les notícies unes cadenes o unes altres... Ara les nostres converses (de vegades simples monòlegs) s'han omplit de noms de gent que no conec ni m'interessa conèixer (però de qui m'ha de parlar si no és de la gent que li ompli ara els dies?), de propostes i de projectes que, tot i que em semblen lloables i fins i tot necessaris, no són una prioritat per a una dona en les meues circumstàncies. Sincerament: esborre del calendari cada dia que passa amb la secreta il·lusió que el temps passe de pressa i desaparega el polític i torne el comptable. Si és que això és encara possible.
Sí que et canvia la vida, la política, sí. Fixeu-vos que fa poc, l'Eulàlia G, la meua princesa petita, em va preguntar: “Mama, per què estem tan soles? És que el papa ja no viu en casa?” I de sobte, jo, que sempre presumisc d'estar avesada a la soledat pel meu treball de despatx i biblioteca, em vaig adonar que ara estic més sola que mai. No hi ha res que em faça sentir més soledat que la política, ni el silenci sepulcral de la meua biblioteca, ni la grisor del despatx en què us escric.
Sabeu? Sóc d'aquelles persones que creu fermament que fer política és formar part de l'AMPA del col·legi dels teus fills, educar-los en l'escola pública i en valencià, parlar la teua llengua pese a qui pese, comprar en les tendes del barri i pagar per cada cosa un preu just. Fer política és també fer el teu treball com cal, assistir a les reunions de veïns o recollir els excrements del teu gos cada vegada que el passeges. Fer política és filar una columna, posar paraules al meu món petit i fer que els mots el fixen en el temps o fins i tot que el canvien, si convé.
Per a mi, com veieu, fer política és fer coses petites, però fer-les bé i fer-les dia a dia, sense defallir. A més, com alguns sabeu, milite des de fa molts anys en un partit polític. Hi pague religiosament la meua quota i els meus peatges perquè s'hi de diquen aquells que més temps i més ganes hi tinguen. Cert és, tanmateix, que sóc una militant més compromesa que convençuda, perquè no tinc clar que aquests que asseguren que rescaten persones i no bancs estiguen realment a l'altura de la taula de salvació que necessita el naufragi en què anem submergint-nos cada dia que passa. No crec, de fet, que hi haja cap sigla política que puga bastir un tauló suficientment sòlid per evitar-nos la tragèdia d'un ofegament indefugible.
I em pensava jo que la política, més enllà d'aquest petit desencís raonable en els temps que corren, no em portaria maldecaps importants. Tanmateix, fa un any i escaig, el dia després de les darreres eleccions municipals, em vaig despertar i resulta que el comptable amb qui m'havia casat, un idealista empedreït, s'havia convertit en polític de la nit al matí. Res greu ni important —direu— : regidor de l'oposició d'un ajuntament de poble, d'aquells que, com diu la veu popular (ara més que mai, perquè els grans partits s'han amorrat a la mesura populista de reduir polítics), cobra per no fer res. Aquesta falqueta l'escolte cada dia: que si estan allà per figurar, perquè no tenen res millor a fer, que si treballen poc i cobren molt. Ho escolte dir fins i tot a gent propera i suposadament afí a les idees de “l'ex-comptable/polític”, a gent que hauria de remar amb nosaltres perquè no se'ns enfonse el vaixell a cop de retallada i de despropòsit. Sembla que això de dedicar-se a la política és la panacea que a alguns els deu haver canviat la vida (per a bé) una cosa de no dir.
No negaré que a mi la vida també m'ha canviat. De fet, se'm va regirar en un dia. De sobte el comptable, que tenia un horari llarg però concret des de feia més de vint anys, va deixar de tindre'l. Ara ix de casa a quarts de vuit del matí i la major part dels dies no sabem si vindrà a dinar ni a quina hora arribarà a sopar, ni si després de sopar vindrà al llit a una hora raonable o s'abraçarà a l'ordinador i a un informe de no sé quina història, perquè demà té una comissió a tal hora, un ple a tal altra i una reunió amb no sé qui no sé quan. I tot això s'ha de preparar. Abans les nostres converses giraven al voltant de coses senzilles, de projectes comuns: els nostres fills, les vacances d'estiu, l'escapadeta que pensàvem fer els dos sols si els estalvis ens arribaven (ara ja no en podem ni tindre, d'estalvis...), l'últim llibre que havíem llegit, la manera com enfocaven les notícies unes cadenes o unes altres... Ara les nostres converses (de vegades simples monòlegs) s'han omplit de noms de gent que no conec ni m'interessa conèixer (però de qui m'ha de parlar si no és de la gent que li ompli ara els dies?), de propostes i de projectes que, tot i que em semblen lloables i fins i tot necessaris, no són una prioritat per a una dona en les meues circumstàncies. Sincerament: esborre del calendari cada dia que passa amb la secreta il·lusió que el temps passe de pressa i desaparega el polític i torne el comptable. Si és que això és encara possible.
Sí que et canvia la vida, la política, sí. Fixeu-vos que fa poc, l'Eulàlia G, la meua princesa petita, em va preguntar: “Mama, per què estem tan soles? És que el papa ja no viu en casa?” I de sobte, jo, que sempre presumisc d'estar avesada a la soledat pel meu treball de despatx i biblioteca, em vaig adonar que ara estic més sola que mai. No hi ha res que em faça sentir més soledat que la política, ni el silenci sepulcral de la meua biblioteca, ni la grisor del despatx en què us escric.
lunes, 24 de septiembre de 2012
La paleta de la Fini
(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" dissabte 21 de setembre)
No em malinterpreteu: la Fini no és cap paleta. És una xica del camp d'Elx, que parla valencià amb un preciosíssim accent del Baix Vinalopó. La vaig “coneixtre” a les Sessions de conversa que celebrem a la Delegació d'Alacant de l'Institut d'Estudis Catalans (use a consciència el verb “celebrar”). La Fini, com us dic, va començar a assistir a les sessions perquè és esteticista i professora d'estètica i tenia ganes d'assolir una certa fluïdesa lingüística per poder fer les seues classes en “bon valencià”. A ella, com a tots els que hi vénen, li vam explicar que allà no fem classes de llengua, que les Sessions de Conversa de la Delegació d'Alacant de l'IEC són un fòrum de reflexió i debat obert a tots aquells que tinguen ganes de vindre-hi a interpretar en la nostra llengua la realitat que ens envolta i, per tant, a matisar-la o fins i tot a convertir-la en una realitat diferent. I, la Fini, malgrat tot, s'hi va voler quedar.
Ara que encetem el tercer any de converses compartides al voltant de la taula de la Biblioteca Enric Valor-IEC, a la Seu Universitària d'Alacant, veig que les nostres Sessions de Conversa són molt més que un fòrum de debat. Al llarg d'aquests mesos hem esdevingut un punt de trobada per a molta gent valencianoparlant que té ganes de sentir-se normal usant la seua llengua en aquestes contrades del Sud, i hem sigut també un lloc d'acollida per a tots aquells castellanoparlants que han volgut veure la vida amb els nostres ulls i escoltar-la en la nostra llengua per saber qui som, com som i què ens fa diferents, què ens allunya i que ens apropa.
El que més ens ha apropat, indubtablement, ha estat la llengua. A través d'ella hem après moltes coses els uns dels altres. En aquest sentit, he de dir-vos que el dia que més ens apropa és el divendres. Els divendres, de 10 a 12, la Sessió de Conversa parla en femení: no sé per quina estranya raó només hi vénen dones. Dones de diverses edats amb moltes ganes de parlar i compartir experiències. Ara la Maria José vol saber com es planten els magraners, perquè en les terres de la sogra que li han tocat en herència n'hi havia tres que s'han quedat en les fites de la part del cunyat. Divendres que ve farem un escorcoll entre els llibres de la Secció de Ciències Biològiques per a veure què hi podem fer.
Sabeu? Fou també un divendres de finals de desembre de l'any passat, en una Sessió en què llegíem un article de la revista Mètode sobre la maternitat, que la Carmen va pensar el seu fill, que naixerà aquesta mateixa setmana i es dirà Hèctor, així, amb l'accent obert, malgrat que els seus pares són castellanoparlants de Virgen del Remedio.
Divendres passat la Fini va aparèixer per la Sessió de conversa carregada amb una paleta de colors d'ombres d'ulls i un pot de pinzells, jo hi vaig posar el DIEC sobre la taula i totes van aprendre que els polvos que ens posem a la cara s'han de dir pólvores en “bon valencià” i que el coloret s'ha de pintar des dels pòmuls fins a les temples, no fins a les siens i que ens hem de fer la ratlla de l'ull per fora i no per dins i amb un pinzell esbiaixat, no sesgat i la Fini amb la seua paleta ens va acolorir una mica el matí del divendres.
Com veieu, la llengua, cada sessió de conversa que passa, ens apropa un poc més malgrat les nostres diferències culturals i lingüístiques i ens fa la vida una mica més amable; perquè com us he dit: les Sessions de Conversa de la Delegació d'Alacant de l'IEC, de vegades, són molt més que un simple fòrum de debat i la gent que hi ve comença a saber que “coneixtre” una llengua va molt més enllà d'aprovar un examen, fer una bona classe o expressar una simple opinió més o menys sostenible.
No em malinterpreteu: la Fini no és cap paleta. És una xica del camp d'Elx, que parla valencià amb un preciosíssim accent del Baix Vinalopó. La vaig “coneixtre” a les Sessions de conversa que celebrem a la Delegació d'Alacant de l'Institut d'Estudis Catalans (use a consciència el verb “celebrar”). La Fini, com us dic, va començar a assistir a les sessions perquè és esteticista i professora d'estètica i tenia ganes d'assolir una certa fluïdesa lingüística per poder fer les seues classes en “bon valencià”. A ella, com a tots els que hi vénen, li vam explicar que allà no fem classes de llengua, que les Sessions de Conversa de la Delegació d'Alacant de l'IEC són un fòrum de reflexió i debat obert a tots aquells que tinguen ganes de vindre-hi a interpretar en la nostra llengua la realitat que ens envolta i, per tant, a matisar-la o fins i tot a convertir-la en una realitat diferent. I, la Fini, malgrat tot, s'hi va voler quedar.
Ara que encetem el tercer any de converses compartides al voltant de la taula de la Biblioteca Enric Valor-IEC, a la Seu Universitària d'Alacant, veig que les nostres Sessions de Conversa són molt més que un fòrum de debat. Al llarg d'aquests mesos hem esdevingut un punt de trobada per a molta gent valencianoparlant que té ganes de sentir-se normal usant la seua llengua en aquestes contrades del Sud, i hem sigut també un lloc d'acollida per a tots aquells castellanoparlants que han volgut veure la vida amb els nostres ulls i escoltar-la en la nostra llengua per saber qui som, com som i què ens fa diferents, què ens allunya i que ens apropa.
El que més ens ha apropat, indubtablement, ha estat la llengua. A través d'ella hem après moltes coses els uns dels altres. En aquest sentit, he de dir-vos que el dia que més ens apropa és el divendres. Els divendres, de 10 a 12, la Sessió de Conversa parla en femení: no sé per quina estranya raó només hi vénen dones. Dones de diverses edats amb moltes ganes de parlar i compartir experiències. Ara la Maria José vol saber com es planten els magraners, perquè en les terres de la sogra que li han tocat en herència n'hi havia tres que s'han quedat en les fites de la part del cunyat. Divendres que ve farem un escorcoll entre els llibres de la Secció de Ciències Biològiques per a veure què hi podem fer.
Sabeu? Fou també un divendres de finals de desembre de l'any passat, en una Sessió en què llegíem un article de la revista Mètode sobre la maternitat, que la Carmen va pensar el seu fill, que naixerà aquesta mateixa setmana i es dirà Hèctor, així, amb l'accent obert, malgrat que els seus pares són castellanoparlants de Virgen del Remedio.
Divendres passat la Fini va aparèixer per la Sessió de conversa carregada amb una paleta de colors d'ombres d'ulls i un pot de pinzells, jo hi vaig posar el DIEC sobre la taula i totes van aprendre que els polvos que ens posem a la cara s'han de dir pólvores en “bon valencià” i que el coloret s'ha de pintar des dels pòmuls fins a les temples, no fins a les siens i que ens hem de fer la ratlla de l'ull per fora i no per dins i amb un pinzell esbiaixat, no sesgat i la Fini amb la seua paleta ens va acolorir una mica el matí del divendres.
Com veieu, la llengua, cada sessió de conversa que passa, ens apropa un poc més malgrat les nostres diferències culturals i lingüístiques i ens fa la vida una mica més amable; perquè com us he dit: les Sessions de Conversa de la Delegació d'Alacant de l'IEC, de vegades, són molt més que un simple fòrum de debat i la gent que hi ve comença a saber que “coneixtre” una llengua va molt més enllà d'aprovar un examen, fer una bona classe o expressar una simple opinió més o menys sostenible.
miércoles, 12 de septiembre de 2012
De la crisi al genocidi cultural
(Columna publicada al diari "El Punt/Avui el 12 de setembre)
Després d'unes vacances crítiques reprenc la faena i aquesta teranyina amb la sensació que aquest any haurem d'exercitar molt la llengua. Això de vacances crítiques no ho dic perquè des del punt de vista personal m'hagen anat malament (de fet, com quasi tots els mortals, aquesta que us escriu com millor es troba és de vacances). Ho dic perquè em fa l'efecte que la paraula crisi és el mot més pronunciat per l'espanyolet corrent. La llegim cada dia a les portades dels diaris, l'escoltem a la televisió, a l'autobús, a la cua de la carnisseria i als actes de festes: “És una suerte —deia la presentadora de l'Exaltació festera del meu poble (Ibi) no fa molts dies— que este año a pesar de la crisis ninguna comparsa se haya quedado sin abanderada.”. Sí que és una suerte, sí, perquè mira que passem penes i angoixes en nom d'aquesta parauleta: suportem, per exemple, governants que, sota la disfressa de la incompetència, duen a terme de manera implacable un molt ben estudiat pla de destrucció de tots els avanços socials que havíem assolit en aquestes dècades de democràcia amb no pocs esforços.
D'aquest tipus de reculades en sabem molt els valencians, només cal veure quines institucions han deixat de ser prioritàries a causa de la crisi per al nostre govern: el Síndic de Greuges, L'Acadèmia Valenciana de la Llengua... Això sí, ja ho deia Alberto Fabra fa uns mesos: les retallades en algunes de les nostres institucions més emblemàtiques “no supodrá que perdamos ni un ápice de nuestras señas de identidad”. Clar que no! De sus señas de identidad no, que per a oferir noves glòries a España tampoc en necessiten tantes. Ara bé, la nostra identitat comença a estar ben tèrbola per a una part important de la població. Però d'això es tracta en definitiva, no?
Un pas important per a fer cada vegada més difusa la identitat dels valencians és la destralada que suposa per a la nostra llengua i per a la nostra cultura el famós Decret del Plurilingüisme, aprovat (amb premeditació i traïdoria) i anunciat pel govern valencià durant un cap de setmana del mes passat. I no us penseu que això és casual: el PP és amic del silenci i ja sabien bé ells que durant les vacances l'aprovació del decret tindria una repercussió mediàtica discreta.
Les vacances, però, s'han acabat. No sé a què esperen per protestar seriosament els pares d'aquests 45.000 xiquets de 3 anys que enguany faran de rates de laboratori d'uns polítics que ens desgovernen a cop de despropòsits i d'insensatesa. No sé a què esperen els mestres per a rebel·lar-se contra l'estupidesa política i treure la llengua als carrers o ficar-la a les aules com toca, segons com es mire.
Amb tot, no hem de caure en la ingenuïtat de pensar que la culpa del nostre retrocés lingüístic i cultural és de la crisi i dels polítics. La culpa és de tots els que es deixen tapar la boca, de tots els que callen, dels que deixen de parlar una llengua que ha superat l'abolició dels furs borbònica i els cops de culata franquistes. Quan he començat a filar aquesta teranyina he esmentat l'acte de l'Exaltació Festera d'Ibi, un dels més importants de les festes de setembre i, sabeu? L'únic sintagma que va sonar en valencià al llarg de dues hores i mitja de parlaments va ser “les nostres festes”. Això sí, en acabar, tot el món es va alçar i, mà en el pit, con loscorazoneshenchíos de patriotisme, van cantar l'himne d'Ibi, que -aquest sí- és en valencià, i per als que no ens el sabem (perquè els himnes i les banderes i la gent que s'hi ompli la boca ens reboliquen la panxa) l'Ajuntament ens va donar un paperet amb la lletra: quatre faltes gramaticals gravíssimes i un colofó amb ortografia secessionista: “Vixca Ibi”. Això, això: “vixca” Ibi i el respecte (i el coneixement) que el seu Ajuntament té per la llengua que ens identifica!
jueves, 19 de julio de 2012
La insensatesa quotidiana
Columna publicada al diari El Punt/Avui el 19 de juliol
No sé si a vosaltres us passa, però, jo fa uns mesos que pense que les coses no poden ser tan difícils de solucionar. Em sembla que, per alguna raó que no acabe de veure clara, el govern Rajoy té ganes de marejar-nos i de fer-nos perdre el temps amb martingales. Ara, després de no sé quantes peticions, el PP demana ara que compareguen en el Congrés per donar explicacions els presumptes culpables d'aquesta ruïna de país. I a mi, què! Jo no vull explicacions de res. Sóc una dona senzilla i, segurament, no les entendré o a meitat del discurs, desconnectaré i em posaré a pensar en altres coses. Jo directament vull que paguen: qui haja robat, doncs que torne els diners i qui haja fet una gestió incompetent, que siga jutjat. I que el temps que han de perdre els polítics a escoltar excuses de mal pagador, el dediquen a buscar solucions efectives per a reflotar l'economia.
Tanmateix, em sembla a mi que estem governats per uns inútils avesats a prendre mesures insensates que no portaran enlloc. Són mesures —això sí— molt populistes i molt efectives per a manipular un sector de la població ignorant i pobre de ment i d'esperit. En aquest sentit, tots hem vist que cada vegada que hi ha una mala notícia econòmica per al país, la següent notícia és que el govern Rajoy pega una destralada als funcionaris. Aquesta és una mesura covarda i populista fonamentada en la cultura d'odi i enveja al funcionariat que hi ha en aquesta societat, acostumada a repetir fins a la sacietat que els funcionaris són uns ganduls que no fan més que parasitar. (Funcionari pot ser qualsevol, ja ho he dit en més d'una ocasió: només cal esforç, tenacitat, un cert nivell cultural i voluntat d'aguantar la pressió d'una oposició...). Perjudicar el funcionariat és la manera que té el PP de callar les veus dels borregos. Si més no, de retardar-ne una mica el bel.
Una altra mesura populista que no té cap ni peus és la de la reducció de la quantitat de polítics. Fa setmanes que veig córrer (els que ens governen també ho veuen, naturalment) per les xarxes socials comparacions de la quantitat de polítics que hi ha en altres països com, per exemple, Alemanya. Ara, el PP fa cas del clam del poble i anuncien que reduiran el nombre de polítics com a mesura d'estalvi. Quina idiotesa! Reduiran, per exemple, el 30% de regidors... Però si molts regidors no cobren una dedicació exclusiva! On hi ha l'estalvi? Quins criteris aplicaran per a fer aquesta reducció, perquè, potser en aquest país tenim més polítics que en altres perquè tenim una societat molt diversa i tots, tots, tots, volem estar representats en els òrgans de govern. La reducció de polítics, ja us ho dic, serà un gran perjudici per a les minories.
I no us penseu que, liquidada la representativitat de partits minoritaris, les minories tindrem cap suport: Rubalcaba ens ho ha dit clar: “El PSOE estará al lado de la mayoría.” Ja ens podem anar buscant la vida els immigrants, els dependents, els que tenim llengües i cultures diferents... Per favor! És que no hi ha cap polític amb una mica de seny capaç d'oferir unes mesures clares, ben meditades i efectives i un programa electoral viable? No hi ha cap polític amb la valentia suficient d'enviar Europa a cagar, almenys de moment? Clar, que sempre hi ha la possibilitat d'enviar Espanya a cagar...
No sé si a vosaltres us passa, però, jo fa uns mesos que pense que les coses no poden ser tan difícils de solucionar. Em sembla que, per alguna raó que no acabe de veure clara, el govern Rajoy té ganes de marejar-nos i de fer-nos perdre el temps amb martingales. Ara, després de no sé quantes peticions, el PP demana ara que compareguen en el Congrés per donar explicacions els presumptes culpables d'aquesta ruïna de país. I a mi, què! Jo no vull explicacions de res. Sóc una dona senzilla i, segurament, no les entendré o a meitat del discurs, desconnectaré i em posaré a pensar en altres coses. Jo directament vull que paguen: qui haja robat, doncs que torne els diners i qui haja fet una gestió incompetent, que siga jutjat. I que el temps que han de perdre els polítics a escoltar excuses de mal pagador, el dediquen a buscar solucions efectives per a reflotar l'economia.
Tanmateix, em sembla a mi que estem governats per uns inútils avesats a prendre mesures insensates que no portaran enlloc. Són mesures —això sí— molt populistes i molt efectives per a manipular un sector de la població ignorant i pobre de ment i d'esperit. En aquest sentit, tots hem vist que cada vegada que hi ha una mala notícia econòmica per al país, la següent notícia és que el govern Rajoy pega una destralada als funcionaris. Aquesta és una mesura covarda i populista fonamentada en la cultura d'odi i enveja al funcionariat que hi ha en aquesta societat, acostumada a repetir fins a la sacietat que els funcionaris són uns ganduls que no fan més que parasitar. (Funcionari pot ser qualsevol, ja ho he dit en més d'una ocasió: només cal esforç, tenacitat, un cert nivell cultural i voluntat d'aguantar la pressió d'una oposició...). Perjudicar el funcionariat és la manera que té el PP de callar les veus dels borregos. Si més no, de retardar-ne una mica el bel.
Una altra mesura populista que no té cap ni peus és la de la reducció de la quantitat de polítics. Fa setmanes que veig córrer (els que ens governen també ho veuen, naturalment) per les xarxes socials comparacions de la quantitat de polítics que hi ha en altres països com, per exemple, Alemanya. Ara, el PP fa cas del clam del poble i anuncien que reduiran el nombre de polítics com a mesura d'estalvi. Quina idiotesa! Reduiran, per exemple, el 30% de regidors... Però si molts regidors no cobren una dedicació exclusiva! On hi ha l'estalvi? Quins criteris aplicaran per a fer aquesta reducció, perquè, potser en aquest país tenim més polítics que en altres perquè tenim una societat molt diversa i tots, tots, tots, volem estar representats en els òrgans de govern. La reducció de polítics, ja us ho dic, serà un gran perjudici per a les minories.
I no us penseu que, liquidada la representativitat de partits minoritaris, les minories tindrem cap suport: Rubalcaba ens ho ha dit clar: “El PSOE estará al lado de la mayoría.” Ja ens podem anar buscant la vida els immigrants, els dependents, els que tenim llengües i cultures diferents... Per favor! És que no hi ha cap polític amb una mica de seny capaç d'oferir unes mesures clares, ben meditades i efectives i un programa electoral viable? No hi ha cap polític amb la valentia suficient d'enviar Europa a cagar, almenys de moment? Clar, que sempre hi ha la possibilitat d'enviar Espanya a cagar...
lunes, 16 de julio de 2012
Minera de despatx i biblioteca
(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 16 de juliol)
Sabeu? La meua vida transcorre entre un despatx i una biblioteca que gestione tres dies a la setmana, sobretot des que, després de 15 anys fent classe de valencià, ja sabeu que enguany sóc una professora sense llengua (i sense cursos i amb un magre compte corrent...). El cas és que passe el temps sola apegada a un ordinador o entre prestatgeries plenes de llibres.
Em pose a les 10 del matí i acabe ben passat el migdia. Les hores em van passant entre propostes de despesa, conformació de factures, organització d'activitats culturals, lingüístiques, científiques i literàries diverses, catalogació de revistes, prèstec de llibres, ordenació de col·leccions... Per a un especímen com jo, aquesta vida laboral és un regal del destí.
Certament m'agrada estar sola, m'angoixa la multitud i sóc ben poc amiga de la conversa i menys encara dels esdeveniments socials. Això, però, no vol dir que no m'interessen i em preocupen els enderrocs de món en què ens toca viure. M'inquieten. I molt. Una de les qüestions que més m'ha preocupat últimament és la crisi del carbó, perquè crec que els miners són l'últim reducte que teníem que es resistia a aquesta mundialització insensata i mal entesa, que ens obliga a malbaratar els recursos amb què molta gent pot guanyar-se el pa.
Des que començaren els tancaments a les mines i les marxes a peu cap a Madrid vaig seguir amb interès les reivindicacions dels miners i em vaig anar adonant que, malgrat la mala predisposició del govern i les falsedats a què ens té acostumats el PP, els miners no es rendirien amb facilitat perquè són homes i dones amb una gran fortalesa física i psicològica, acostumats a moure's en condicions molt dures i sobretot perquè veuen que no poden donar de menjar als seus fills.
Això és precisament el que va fer que aquesta que us escriu es tirara la manta al coll i se n'anara a Madrid l'11 de juliol a fer suport als miners i a les seues famílies. No podia fer gran cosa: ser-ne una més i donar ànims a la gent que està passant aquest tràngol tan dur. No podia fer gran cosa, però crec que tota pedra fa paret i jo vull poder mirar als meus fills als ulls i mantenir la cara ben alta. Vull poder-los dir que el món que els deixaré és un pur enderroc, però que jo he fet tots els possibles per millorar-lo de la manera que sé: amb paraules, amb solidaritat i amb compromís amb els valors que crec correctes.
Vaig recórrer el Paseo de la Castellana amb miners que venien de Lleó. Vam parlar d'incompliments de pactes, de mentides polítiques, d'una senzilla reivindicació: “volem treball per poder portar endavant la nostra casa i la nostra família, per poder seguir vivint en la nostra terra”. Si tanquen les mines (i les tancaran) i el govern no té prevista una re-industrialització (i no la té prevista), per a què van a quedar-se al Bierzo? A fer què? Un d'ells, d'ulls blavíssims i mirada cansada i una mica trista, amb molta calma, em va dir en un castellà preciós (a aquesta que us escriu, les llengües —totes— li semblen una preciositat, encara que alguns no s'ho creguen): “No hay que tener miedo. Pedimos cosas justas, solo queremos que nos escuchen y nos den soluciones. Pero si no nos quieren escuchar no nos vamos a achantar. Lo que necesitamos es que la gente nos apoye.”
Certament, els hauríem de fer més visibles del que volen fer-los alguns mitjans de comunicació. Hauríem de fer-los molt més suport, sobretot presencial, perquè no demanen res que no demanaria qualsevol de nosaltres: guanyar-se el pa amb el seu treball. Si s'ensorren ells, caurem nosaltres també. Ací va, doncs, el suport d'aquesta minera de despatx i biblioteca.
Sabeu? La meua vida transcorre entre un despatx i una biblioteca que gestione tres dies a la setmana, sobretot des que, després de 15 anys fent classe de valencià, ja sabeu que enguany sóc una professora sense llengua (i sense cursos i amb un magre compte corrent...). El cas és que passe el temps sola apegada a un ordinador o entre prestatgeries plenes de llibres.
Em pose a les 10 del matí i acabe ben passat el migdia. Les hores em van passant entre propostes de despesa, conformació de factures, organització d'activitats culturals, lingüístiques, científiques i literàries diverses, catalogació de revistes, prèstec de llibres, ordenació de col·leccions... Per a un especímen com jo, aquesta vida laboral és un regal del destí.
Certament m'agrada estar sola, m'angoixa la multitud i sóc ben poc amiga de la conversa i menys encara dels esdeveniments socials. Això, però, no vol dir que no m'interessen i em preocupen els enderrocs de món en què ens toca viure. M'inquieten. I molt. Una de les qüestions que més m'ha preocupat últimament és la crisi del carbó, perquè crec que els miners són l'últim reducte que teníem que es resistia a aquesta mundialització insensata i mal entesa, que ens obliga a malbaratar els recursos amb què molta gent pot guanyar-se el pa.
Des que començaren els tancaments a les mines i les marxes a peu cap a Madrid vaig seguir amb interès les reivindicacions dels miners i em vaig anar adonant que, malgrat la mala predisposició del govern i les falsedats a què ens té acostumats el PP, els miners no es rendirien amb facilitat perquè són homes i dones amb una gran fortalesa física i psicològica, acostumats a moure's en condicions molt dures i sobretot perquè veuen que no poden donar de menjar als seus fills.
Això és precisament el que va fer que aquesta que us escriu es tirara la manta al coll i se n'anara a Madrid l'11 de juliol a fer suport als miners i a les seues famílies. No podia fer gran cosa: ser-ne una més i donar ànims a la gent que està passant aquest tràngol tan dur. No podia fer gran cosa, però crec que tota pedra fa paret i jo vull poder mirar als meus fills als ulls i mantenir la cara ben alta. Vull poder-los dir que el món que els deixaré és un pur enderroc, però que jo he fet tots els possibles per millorar-lo de la manera que sé: amb paraules, amb solidaritat i amb compromís amb els valors que crec correctes.
Vaig recórrer el Paseo de la Castellana amb miners que venien de Lleó. Vam parlar d'incompliments de pactes, de mentides polítiques, d'una senzilla reivindicació: “volem treball per poder portar endavant la nostra casa i la nostra família, per poder seguir vivint en la nostra terra”. Si tanquen les mines (i les tancaran) i el govern no té prevista una re-industrialització (i no la té prevista), per a què van a quedar-se al Bierzo? A fer què? Un d'ells, d'ulls blavíssims i mirada cansada i una mica trista, amb molta calma, em va dir en un castellà preciós (a aquesta que us escriu, les llengües —totes— li semblen una preciositat, encara que alguns no s'ho creguen): “No hay que tener miedo. Pedimos cosas justas, solo queremos que nos escuchen y nos den soluciones. Pero si no nos quieren escuchar no nos vamos a achantar. Lo que necesitamos es que la gente nos apoye.”
Certament, els hauríem de fer més visibles del que volen fer-los alguns mitjans de comunicació. Hauríem de fer-los molt més suport, sobretot presencial, perquè no demanen res que no demanaria qualsevol de nosaltres: guanyar-se el pa amb el seu treball. Si s'ensorren ells, caurem nosaltres també. Ací va, doncs, el suport d'aquesta minera de despatx i biblioteca.
jueves, 12 de julio de 2012
Molí de paper, somnis de cel·lulosa
(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 12 de juliol).
Sovint us parle del meu barri dels afores de Sant Vicent del Raspeig. Tanmateix jo sóc de Sant Vicent només a mitges. Realment vaig nàixer a Ibi, a la comarca de l'Alcoià-Comtat. El que passa és que a força de passar mitja vida amb la meua família fent les maletes i anant de poble en poble fins que el pare va tenir plaça definitiva de practicant, doncs m'he fet d'aquelles persones camaleòniques que s'adapten amb facilitat al món que els envolta. Encara que de vegades em pregunte si no deu ser que tinc una gran facilitat d'adaptar-me, a cop de lletra i soledat, la realitat i l'espai que em toquen viure...
El cas és que malgrat els llocs on he viscut i la gent amb qui m'he topat pel camí, Ibi sempre ha estat un punt de referència on fixar la meua identitat i la de la meua família. Tot i això he de confessar que tinc molt pocs records del temps viscut allà. Alguns d'aquests records se m'han esborrat directament, altres m'arriben una mica enterbolits pel boca orella familiar i altres els mantinc difuminats amb les pinzellades de l'escriptura a Les ales de la memòria. El que sí que és cert és que a Ibi hi ha dues o tres persones que són puntals importantíssims per a la meua memòria i per al teixit de la meua identitat.
Hi ha, sobretot, don Vicente Ferrara i la seua dona, Paquita, amics de la meua família, d'aquells “de tota la vida”. Don Vicente és metge (A Ibi n'hi ha molts de metges, però fa quaranta anys, quan tractava a ma mare de l'embaràs d'aquesta que us escriu, devia ser “El Metge”, perquè Ibi encara no havia crescut tant) i Paquita és pintora. Jo els tinc en gran estima perquè són d'aquelles persones senzilles, de gran cultura i de calmada i interessantíssima conversa, capaces de fer que, quan estàs amb ells, es difuminen els límits del temps amb una facilitat admirable. Ara fa uns dies els vaig visitar a la seua finca, El Secanet, al costat del malaguanyat Molí de paper. Em van rebre amabilíssims, com sempre, i Paquita, elegant amfitriona, em va mostrar sa casa. Una magnífica casona de més d'un centenar d'anys que ells conserven impecable amb cura i paciència. Impressionant els respecte que han tingut per l'arquitectura i l'estètica original. Corprenedors els sòcols que va posar don Vicente amb les manisetes ceràmiques ocres i blaves que sa mare va portar de Castelló dins d'un cabàs allà pels anys cinquanta. Bellíssimes les parets vestides amb pintures de Paquita, que té uns vivíssims ulls grisos capaços de copsar tots els colors del verd de la Foia de Castalla. “Mira, mira —em deia mentre obria de bat a bat les finestres del porxi des d'on de vegades pinta— has vist mai tantes tonalitats de verd?” És cert: un grapat de bancals cuidadíssims dibuixen un quadre de verds diversos fitats pel verd fosc del Maigmó al fons. A través dels ulls de Paquita, aquest paisatge és fàcil de veure (i de viure).
Tot aquest respecte i aquesta estima pel món que ens envolta, per la terra, l' arquitectura i el paisatge contrasten amargament amb el que hi ha a fregar del Secanet: les ruïnes del Molí de paper (de propietat privada), que un grup d'iberuts integrat per joves amb bona voluntat i empenta, historiadors, arqueòlegs i algun que altre polític il·lús, pretenen declarar Bé d'Interès Cultural. I certament ho és, perquè, encara que Ibi és conegut per la indústria joguetera, la del paper, anterior a la del joguet, ha sigut fonamental en la tradició industrial iberuda i ha deixat una petjada arquitectònica i paisatgística molt important en la nostra història. Així mateix també és ben interessant tota la zona que envolta el Molí de paper: els llavadors, el Barranc dels Molins, amb tota la xarxa de sèquies a diverses altures, els aljubs i els alcavons, un paisatge insubstituïble.
Per alçar les ruïnes del Molí, el que cal és trobar propietaris que tinguen la sensibilitat que han mostrat don Vicente i Paquita en la conservació del Secanet i que l'Ajuntament d'Ibi s'implique de manera efectiva en el projecte. De moment, però, tenim l'empenta i la il·lusió del grup de joves Saginosa, la de Maria José Martínez, l'arxivera del poble, la de l'arqueòleg José Lajara, la del polític il·lús, el nom del qual no diré (perquè com bé diuen els joves de Saginosa, la conservació del nostre patrimoni no té color polític) i la d'alguns iberuts nostàlgics que confiem en l'esperó que té aquesta joventut nostra per a fer-se escoltar. Com diu la cançó de Llach: “Que tinguem sort”.
Sovint us parle del meu barri dels afores de Sant Vicent del Raspeig. Tanmateix jo sóc de Sant Vicent només a mitges. Realment vaig nàixer a Ibi, a la comarca de l'Alcoià-Comtat. El que passa és que a força de passar mitja vida amb la meua família fent les maletes i anant de poble en poble fins que el pare va tenir plaça definitiva de practicant, doncs m'he fet d'aquelles persones camaleòniques que s'adapten amb facilitat al món que els envolta. Encara que de vegades em pregunte si no deu ser que tinc una gran facilitat d'adaptar-me, a cop de lletra i soledat, la realitat i l'espai que em toquen viure...
El cas és que malgrat els llocs on he viscut i la gent amb qui m'he topat pel camí, Ibi sempre ha estat un punt de referència on fixar la meua identitat i la de la meua família. Tot i això he de confessar que tinc molt pocs records del temps viscut allà. Alguns d'aquests records se m'han esborrat directament, altres m'arriben una mica enterbolits pel boca orella familiar i altres els mantinc difuminats amb les pinzellades de l'escriptura a Les ales de la memòria. El que sí que és cert és que a Ibi hi ha dues o tres persones que són puntals importantíssims per a la meua memòria i per al teixit de la meua identitat.
Hi ha, sobretot, don Vicente Ferrara i la seua dona, Paquita, amics de la meua família, d'aquells “de tota la vida”. Don Vicente és metge (A Ibi n'hi ha molts de metges, però fa quaranta anys, quan tractava a ma mare de l'embaràs d'aquesta que us escriu, devia ser “El Metge”, perquè Ibi encara no havia crescut tant) i Paquita és pintora. Jo els tinc en gran estima perquè són d'aquelles persones senzilles, de gran cultura i de calmada i interessantíssima conversa, capaces de fer que, quan estàs amb ells, es difuminen els límits del temps amb una facilitat admirable. Ara fa uns dies els vaig visitar a la seua finca, El Secanet, al costat del malaguanyat Molí de paper. Em van rebre amabilíssims, com sempre, i Paquita, elegant amfitriona, em va mostrar sa casa. Una magnífica casona de més d'un centenar d'anys que ells conserven impecable amb cura i paciència. Impressionant els respecte que han tingut per l'arquitectura i l'estètica original. Corprenedors els sòcols que va posar don Vicente amb les manisetes ceràmiques ocres i blaves que sa mare va portar de Castelló dins d'un cabàs allà pels anys cinquanta. Bellíssimes les parets vestides amb pintures de Paquita, que té uns vivíssims ulls grisos capaços de copsar tots els colors del verd de la Foia de Castalla. “Mira, mira —em deia mentre obria de bat a bat les finestres del porxi des d'on de vegades pinta— has vist mai tantes tonalitats de verd?” És cert: un grapat de bancals cuidadíssims dibuixen un quadre de verds diversos fitats pel verd fosc del Maigmó al fons. A través dels ulls de Paquita, aquest paisatge és fàcil de veure (i de viure).
Tot aquest respecte i aquesta estima pel món que ens envolta, per la terra, l' arquitectura i el paisatge contrasten amargament amb el que hi ha a fregar del Secanet: les ruïnes del Molí de paper (de propietat privada), que un grup d'iberuts integrat per joves amb bona voluntat i empenta, historiadors, arqueòlegs i algun que altre polític il·lús, pretenen declarar Bé d'Interès Cultural. I certament ho és, perquè, encara que Ibi és conegut per la indústria joguetera, la del paper, anterior a la del joguet, ha sigut fonamental en la tradició industrial iberuda i ha deixat una petjada arquitectònica i paisatgística molt important en la nostra història. Així mateix també és ben interessant tota la zona que envolta el Molí de paper: els llavadors, el Barranc dels Molins, amb tota la xarxa de sèquies a diverses altures, els aljubs i els alcavons, un paisatge insubstituïble.
Per alçar les ruïnes del Molí, el que cal és trobar propietaris que tinguen la sensibilitat que han mostrat don Vicente i Paquita en la conservació del Secanet i que l'Ajuntament d'Ibi s'implique de manera efectiva en el projecte. De moment, però, tenim l'empenta i la il·lusió del grup de joves Saginosa, la de Maria José Martínez, l'arxivera del poble, la de l'arqueòleg José Lajara, la del polític il·lús, el nom del qual no diré (perquè com bé diuen els joves de Saginosa, la conservació del nostre patrimoni no té color polític) i la d'alguns iberuts nostàlgics que confiem en l'esperó que té aquesta joventut nostra per a fer-se escoltar. Com diu la cançó de Llach: “Que tinguem sort”.
jueves, 5 de julio de 2012
Petits monstres capritxosos i mentiders
(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 5 de juliol)
Ja sé que feia temps que no em deixava caure per aquesta teranyina periodística, però és que resulta que a algunes mares, quan els fills enceten les vacances, ens toca adaptar (encara més) la nostra vida i el nostre treball a les seues necessitats estiuenques. Tanmateix no us heu de pensar que no m'interessa res del que passa al meu voltant i que no em preocupa que els colors de la roja(més blava que vermella...) hagen idiotitzat el país mentre les flames ens consumien l'anima i el paisatge a molts valencians.
Sí que és cert que ara, a força de compartir més temps amb els meus fills (i amb els d'altres), m'ocupen el cap qüestions una mica més infantils, però no per això menys importants. Em preocupa, per exemple, el fet que fa uns dies vaig descobrir que molts amics dels meus fills (de no més de 9, 10 o 11 anys) entren en mons virtuals d'aquells que estan pensats per a majors de 14 anys i que fins i tot tenen facebook i twiter i s'hi inscriuen mentint sobre la seua edat amb la coneixença i el consentiment dels pares. Digueu-me “carca”, però quan els deixem mentir sobre la seua edat, no solament els permetem l'accés al mons virtuals i a jocs absolutament innecessaris (deixant de banda el perill que suposa per als xiquets el mal ús de la tecnologia i de les xarxes socials), sinó que els transmetem un missatge que determinarà les seues vides: la mentida és un mitjà viable per a aconseguir el vols. Quina importància té això? De fet, hi ha grans mentiders que governen països i els porten a la ruïna i contribueixen de la manera més miserable i vil a l'empobriment de la butxaca i l'esperit de les seues gents. Ens pensem que no, però mentideta a mentideta, al final eduquem grans mentiders altament nocius per a la societat.
Una altra qüestió que em preocupa bastant ara és com ocupe el temps vacacional dels meus fills. He parlat amb moltes mares i l'opinió general és que, sobretot si el curs els ha anat raonablement bé, han de “gaudir del seu temps”. Ja us podeu pensar que jo hi estic d'acord només en part, perquè no sé els altres xiquets, però alguns dels meus, si els deixes gaudir lliurement del seu temps, el dediquen a escarxofar-se en un sofà de cara a una pantalla, bé siga la d'una tele o la d'un ordinador, o de vegades fins i tot, amb la mirada ociosa i perduda. I què voleu que us diga? No és que pense que l'ociositat és la mare de tots els vicis (ja em van bé, a mi, alguns vicis!): és que estic segura que l'ociositat és la llavor de la imbecilitat i de la idiotesa més absoluta.
És per això que sóc partidària que els xiquets assumisquen responsabilitats també durant les vacances, encara que siga en un horari més reduït i que facen la seua faena com cal, perquè la seua capacitat d'assumir responsabilitats i de prendre decisions és el que, a la llarga, els farà una mica més lliures i ens ajudarà a tots a tenir la vida un poc més fàcil i a fer que el món que ens envolta siga una mica més habitable. Si ara els deixem lliurar-se als seus capritxos, qui ens diu que a llarg termini no es convertiran en persones idiotes més preocupades pel futbol i els colors d'una bandera que per la misèria i pels incendis?
Ja sé que feia temps que no em deixava caure per aquesta teranyina periodística, però és que resulta que a algunes mares, quan els fills enceten les vacances, ens toca adaptar (encara més) la nostra vida i el nostre treball a les seues necessitats estiuenques. Tanmateix no us heu de pensar que no m'interessa res del que passa al meu voltant i que no em preocupa que els colors de la roja(més blava que vermella...) hagen idiotitzat el país mentre les flames ens consumien l'anima i el paisatge a molts valencians.
Sí que és cert que ara, a força de compartir més temps amb els meus fills (i amb els d'altres), m'ocupen el cap qüestions una mica més infantils, però no per això menys importants. Em preocupa, per exemple, el fet que fa uns dies vaig descobrir que molts amics dels meus fills (de no més de 9, 10 o 11 anys) entren en mons virtuals d'aquells que estan pensats per a majors de 14 anys i que fins i tot tenen facebook i twiter i s'hi inscriuen mentint sobre la seua edat amb la coneixença i el consentiment dels pares. Digueu-me “carca”, però quan els deixem mentir sobre la seua edat, no solament els permetem l'accés al mons virtuals i a jocs absolutament innecessaris (deixant de banda el perill que suposa per als xiquets el mal ús de la tecnologia i de les xarxes socials), sinó que els transmetem un missatge que determinarà les seues vides: la mentida és un mitjà viable per a aconseguir el vols. Quina importància té això? De fet, hi ha grans mentiders que governen països i els porten a la ruïna i contribueixen de la manera més miserable i vil a l'empobriment de la butxaca i l'esperit de les seues gents. Ens pensem que no, però mentideta a mentideta, al final eduquem grans mentiders altament nocius per a la societat.
Una altra qüestió que em preocupa bastant ara és com ocupe el temps vacacional dels meus fills. He parlat amb moltes mares i l'opinió general és que, sobretot si el curs els ha anat raonablement bé, han de “gaudir del seu temps”. Ja us podeu pensar que jo hi estic d'acord només en part, perquè no sé els altres xiquets, però alguns dels meus, si els deixes gaudir lliurement del seu temps, el dediquen a escarxofar-se en un sofà de cara a una pantalla, bé siga la d'una tele o la d'un ordinador, o de vegades fins i tot, amb la mirada ociosa i perduda. I què voleu que us diga? No és que pense que l'ociositat és la mare de tots els vicis (ja em van bé, a mi, alguns vicis!): és que estic segura que l'ociositat és la llavor de la imbecilitat i de la idiotesa més absoluta.
És per això que sóc partidària que els xiquets assumisquen responsabilitats també durant les vacances, encara que siga en un horari més reduït i que facen la seua faena com cal, perquè la seua capacitat d'assumir responsabilitats i de prendre decisions és el que, a la llarga, els farà una mica més lliures i ens ajudarà a tots a tenir la vida un poc més fàcil i a fer que el món que ens envolta siga una mica més habitable. Si ara els deixem lliurar-se als seus capritxos, qui ens diu que a llarg termini no es convertiran en persones idiotes més preocupades pel futbol i els colors d'una bandera que per la misèria i pels incendis?
martes, 12 de junio de 2012
De l'enquesta a l'agonia lingüística
(Columna publicada al diari "El Punt/Avui el 9 de juny)
Sabeu? Una de les coses que més m'agrada fer els diumenges és passar el dia llegint la premsa. Ja veieu que sóc més normal del que pot semblar a primera vista. Tanmateix, en els últims temps, aquesta normalitat meua comença a trontollar a cop de titular. Aquest diumenge passat, per exemple, llegia al diari Levante: “Las familias opinarán sobre el modelo lingüístico del centro”. Aquesta mesura que es du a terme per primera vegada, s'inclou dins del pla del plurilingüisme. Però no era l'educació la que havia de contribuir a millorar la societat? Ara és la societat (tots els individus, amb coneixements sobre pedagogia, llengua, etc, o no) qui ha de decidir sobre l'educació? Doncs anem llestos!
Llegesc atentament la notícia i no me'n puc avenir. Qui haja tingut la brillant idea de fer l'enquesta o no en sap un brot de quines són les condicions sociolingüístiques en què encara ens trobem en alguns llocs, sobretot del sud del País Valencià (que pot ser: el món està ple d'ignorants atrevits), o té molt clar el resultat: la llengua vehicular dels centres en molts llocs de les comarques del sud serà el castellà, clarament, i aquest resultat, a alguns els interessa molt i molt.
Només cal deixar-se caure un matí pel pati del col·legi dels meus fills, que se suposa que estan en zona valencianoparlant. Un centre on no és estrany escoltar dues mestres valencianoparlants, que a més fan classe en un PIL, parlant entre elles castellà. O, per exemple, el que us contava fa uns mesos, en una reunió de pares d'infantil de 4 anys del PIL, demane al mestre que a partir d'ara les reunions es facen en valencià (la primera es va fer en castellà) i el mestre proposa que el que jo demane se sotmeta a votació mentre un dels pares m'amolla: “yo no consiento que nadie me hable en valenciano” i els altres es mostren indiferents.
Una mesura que, en principi, pot semblar tant i tant democràtica, és una insensatesa descomunal, perquè encara que ens pese, vivim en una societat lingüísticament ignorant, perquè molts valencianoparlants s'han vist abocats a l'analfabetisme en la pròpia llengua a cop de castics, prohibicions i marginalitat i precisament, una de les coses bones que ha tingut la Llei d'ús i ensenyament en valencià (malgrat la tossuderia que tenen alguns de liquidar-la) és que ha contribuït a la revernacularització de la llengua en moltes famílies que n'havien interrumput la transmissió. A més a més, els anys de prohibicions i d'incultura han creat parlants passius i absolutament submisos davant la llengua majoritària.
Això fa que en una enquesta com la que proposa la Conselleria d'Educació, la llengua minoritària estiga en un clar desavantatge, no cal haver estudiat molta estadística per a predir el resultat. La cosa és molt clara: sota l'aixopluc de la democràcia el valencià perdrà posicions com a llengua vehicular dels centres (almenys dels de les comarques del Sud) i -permeteu-me la vulgaritat- els PIL se n'aniràn a cagar! La poca normalitat lingüística que hem assolit en trenta anys, si no fem per canviar les coses, serà història en un no res. És una qüestió de temps. De no gaire temps.
Sabeu? Una de les coses que més m'agrada fer els diumenges és passar el dia llegint la premsa. Ja veieu que sóc més normal del que pot semblar a primera vista. Tanmateix, en els últims temps, aquesta normalitat meua comença a trontollar a cop de titular. Aquest diumenge passat, per exemple, llegia al diari Levante: “Las familias opinarán sobre el modelo lingüístico del centro”. Aquesta mesura que es du a terme per primera vegada, s'inclou dins del pla del plurilingüisme. Però no era l'educació la que havia de contribuir a millorar la societat? Ara és la societat (tots els individus, amb coneixements sobre pedagogia, llengua, etc, o no) qui ha de decidir sobre l'educació? Doncs anem llestos!
Llegesc atentament la notícia i no me'n puc avenir. Qui haja tingut la brillant idea de fer l'enquesta o no en sap un brot de quines són les condicions sociolingüístiques en què encara ens trobem en alguns llocs, sobretot del sud del País Valencià (que pot ser: el món està ple d'ignorants atrevits), o té molt clar el resultat: la llengua vehicular dels centres en molts llocs de les comarques del sud serà el castellà, clarament, i aquest resultat, a alguns els interessa molt i molt.
Només cal deixar-se caure un matí pel pati del col·legi dels meus fills, que se suposa que estan en zona valencianoparlant. Un centre on no és estrany escoltar dues mestres valencianoparlants, que a més fan classe en un PIL, parlant entre elles castellà. O, per exemple, el que us contava fa uns mesos, en una reunió de pares d'infantil de 4 anys del PIL, demane al mestre que a partir d'ara les reunions es facen en valencià (la primera es va fer en castellà) i el mestre proposa que el que jo demane se sotmeta a votació mentre un dels pares m'amolla: “yo no consiento que nadie me hable en valenciano” i els altres es mostren indiferents.
Una mesura que, en principi, pot semblar tant i tant democràtica, és una insensatesa descomunal, perquè encara que ens pese, vivim en una societat lingüísticament ignorant, perquè molts valencianoparlants s'han vist abocats a l'analfabetisme en la pròpia llengua a cop de castics, prohibicions i marginalitat i precisament, una de les coses bones que ha tingut la Llei d'ús i ensenyament en valencià (malgrat la tossuderia que tenen alguns de liquidar-la) és que ha contribuït a la revernacularització de la llengua en moltes famílies que n'havien interrumput la transmissió. A més a més, els anys de prohibicions i d'incultura han creat parlants passius i absolutament submisos davant la llengua majoritària.
Això fa que en una enquesta com la que proposa la Conselleria d'Educació, la llengua minoritària estiga en un clar desavantatge, no cal haver estudiat molta estadística per a predir el resultat. La cosa és molt clara: sota l'aixopluc de la democràcia el valencià perdrà posicions com a llengua vehicular dels centres (almenys dels de les comarques del Sud) i -permeteu-me la vulgaritat- els PIL se n'aniràn a cagar! La poca normalitat lingüística que hem assolit en trenta anys, si no fem per canviar les coses, serà història en un no res. És una qüestió de temps. De no gaire temps.
lunes, 4 de junio de 2012
En ocasions veig morts
(Columna publicada el 23 de maig, al diari "El Punt/Avui)
No rigueu, no, que no faig broma. No sé exactament quan em va començar a
passar. Crec que el cuquet de la mort se'm va ficar al cap el dia que muntava
l'exposició Pintures per a cecs amb el meu bon amic Javier Torres,
justament quan vam desembalar el quadre “The face of the death”, un
collage d'una figura humana feta de grapats de budells, sobre un acrílic
d'estels de mar blaus en fons verd. En aquell mateix moment vaig pensar que la
mort és present a tot arreu i, sobretot, que la portem tant i tant dins que el
sol pensament se'ns fa insuportable.
El dia que desmuntàvem l'exposició i tornàvem a embalar amb molta cura aquell mateix quadre, el meu amic, que com us he dit alguna vegada, és un artista molt versàtil, em deia que feia uns dies que havia començat a escriure un poema sobre la mort, però que ara s'ho havia repensat i volia deixar-ho córrer perquè vol fer una obra moderna i la mort és un tema molt usat i massa explotat al llarg de la història de la literatura. Jo quasi sempre li done la raó en tot, perquè és un home de món i una persona molt culta, que ha viscut un grapat d'anys més que jo, i ja sabeu que l'experiència és un grau. Tanmateix en allò de voler fer una obra més moderna passant de puntetes sobre la mort no hi podia estar d'acord, perquè la mort és l'única cosa en aquesta vida que no passa de moda ni passa de llarg...
La mort, com dic, és tan inherent a l'ésser humà que acabem fent-la extensiva a tots els àmbits de la nostra vida mitjançant la destrucció de tot el que ens envolta. Això ho pensava ahir mentre veia el recital músicopoetic “For Sale”, produït per Edicions 96 i organitzat a la Seu Universitària d'Alacant per Escola Valenciana i l'Institut d'Estudis Catalans, en el qual diversos dels nostres millors poetes contemporanis declamaven poemes seus i d'altres autors que començaren a obrir-nos el camí ja fa molts anys, com Marc Granell, Lluís Alpera, Emili Rodríguez-Bernabeu o Gaspar Jaén. El fil conductor del recital i de la tria de poemes era el món que ens envolta, la nostra terra, la nostra petita pàtria. Termes obsolets per a un recital contemporani? Paraules massa suades per a una columna última moda? No sabria dir-vos... Ho haureu de decidir vosaltres.
Mentre els poemes ens parlaven del món que hem deixat enrere: el de cases amb figueres al pati, serres plenes de pins i carrasques, platges solitàries i tranquil·les, les imatges del fons de l'escenari ens mostraven el món que tenim: incendis dramàtics que destrueixen els nostres espais naturals, urbanitzacions amb piscines que taquen de blau el gris que les cendres han deixat a les nostres muntanyes, gratacels monstruosos... Els ulls se m'omplin, de sobte, del cuquet de la mort que m'havia començat a corcar la pensa fa unes setmanes.
En acabar el recital, la meua amiga Tere Verdú, que parla molt “bonico”, m'acaba de trencar el cor amb una història familiar (que no contaré perquè per això és familiar) en la qual em parlava del “pastador” de la seua casa d'infantil on la seua àvia guardava el rastre de llonganisses i la lliureta de pa. Pastador i lliureta, paraules que em recorden a l'àvia Assumpció que tenia pastador i coïa lliuretes de pa al forn de llenya que hi havia a sa casa del Llosar, a Tibi. Ja no tenim pastador a les cases i ja no fem lliuretes i les paraules se'ns moren en un racó de l'oblit. Em ve al nas l'olor de les mans de l'àvia, de farina i de dolç... Se'ns mor tot: se'ns moren les persones que estimem, se'ns moren els mots, se'ns moren les serres... Vivim en un món ple de morts i enderrocs.
El dia que desmuntàvem l'exposició i tornàvem a embalar amb molta cura aquell mateix quadre, el meu amic, que com us he dit alguna vegada, és un artista molt versàtil, em deia que feia uns dies que havia començat a escriure un poema sobre la mort, però que ara s'ho havia repensat i volia deixar-ho córrer perquè vol fer una obra moderna i la mort és un tema molt usat i massa explotat al llarg de la història de la literatura. Jo quasi sempre li done la raó en tot, perquè és un home de món i una persona molt culta, que ha viscut un grapat d'anys més que jo, i ja sabeu que l'experiència és un grau. Tanmateix en allò de voler fer una obra més moderna passant de puntetes sobre la mort no hi podia estar d'acord, perquè la mort és l'única cosa en aquesta vida que no passa de moda ni passa de llarg...
La mort, com dic, és tan inherent a l'ésser humà que acabem fent-la extensiva a tots els àmbits de la nostra vida mitjançant la destrucció de tot el que ens envolta. Això ho pensava ahir mentre veia el recital músicopoetic “For Sale”, produït per Edicions 96 i organitzat a la Seu Universitària d'Alacant per Escola Valenciana i l'Institut d'Estudis Catalans, en el qual diversos dels nostres millors poetes contemporanis declamaven poemes seus i d'altres autors que començaren a obrir-nos el camí ja fa molts anys, com Marc Granell, Lluís Alpera, Emili Rodríguez-Bernabeu o Gaspar Jaén. El fil conductor del recital i de la tria de poemes era el món que ens envolta, la nostra terra, la nostra petita pàtria. Termes obsolets per a un recital contemporani? Paraules massa suades per a una columna última moda? No sabria dir-vos... Ho haureu de decidir vosaltres.
Mentre els poemes ens parlaven del món que hem deixat enrere: el de cases amb figueres al pati, serres plenes de pins i carrasques, platges solitàries i tranquil·les, les imatges del fons de l'escenari ens mostraven el món que tenim: incendis dramàtics que destrueixen els nostres espais naturals, urbanitzacions amb piscines que taquen de blau el gris que les cendres han deixat a les nostres muntanyes, gratacels monstruosos... Els ulls se m'omplin, de sobte, del cuquet de la mort que m'havia començat a corcar la pensa fa unes setmanes.
En acabar el recital, la meua amiga Tere Verdú, que parla molt “bonico”, m'acaba de trencar el cor amb una història familiar (que no contaré perquè per això és familiar) en la qual em parlava del “pastador” de la seua casa d'infantil on la seua àvia guardava el rastre de llonganisses i la lliureta de pa. Pastador i lliureta, paraules que em recorden a l'àvia Assumpció que tenia pastador i coïa lliuretes de pa al forn de llenya que hi havia a sa casa del Llosar, a Tibi. Ja no tenim pastador a les cases i ja no fem lliuretes i les paraules se'ns moren en un racó de l'oblit. Em ve al nas l'olor de les mans de l'àvia, de farina i de dolç... Se'ns mor tot: se'ns moren les persones que estimem, se'ns moren els mots, se'ns moren les serres... Vivim en un món ple de morts i enderrocs.
viernes, 11 de mayo de 2012
Les sabates de Sara
(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" divendres 11 de maig)
L'altre dia pensava que des que se'ns va morir l'home del carro que no us parle del meu barri i de la meua gent. Ja sabeu que visc en un barri modest dels afores de Sant Vicent del Raspeig a tocar de la Universitat d'Alacant. Allà tenim de tot, fonamentalment estudiants despistats; però tenim també la Salomé, que no és molt llesta, però és l'alegria del barri i l'Encarni, la carnissera, que mai no s'aclareix posant el paper del datàfon i totes les setmanes ens ha de fiar les xulletes i el pollastre. Hi ha la Maribel, la fornera, ofegada perquè li han obert al voltant un grapat de comerços diversos d'aquells que igual et vénen un periòdic que tres barres de pa a un euro i ella, la pobra, no pot vendre periòdics i les barres les ha de cobrar a 85 cèntims la unitat. És veritat que, des que se'ns va morir l'home del carro, hem estat un temps sense pobre al barri; però ara en tenim un altre que als meus fills no els fa tanta por perquè l'entenen quan parla (l'altre era alemany) i perquè a ells els diu “Gracias, Capitan!” cada vegada que li donen una bosseta amb una barra de pa, un paquet de mortadel·la i un pot de cervesa i perquè a mi em diu “Princesa” i a ells es veu que els fa goig tenir una mare com la Blancaneus.
Fa ja quasi un any que van tancar la fruiteria on el meu Carles C. anava a gastar-se la paga setmanal comprant maduixes i melonets (tres per un euro). Fa ja quasi un any que penja de la persiana el cartell de “Es lloga” i cada vegada que hi passe per agafar l'autobús —la parada és a un pas d'allà— m'adone que el meu barri és un petit espill de la misèria del món: els negocis tanquen i la gent se'n va. Com se'n va haver d'anar la meua veïna Amparo, una gitana que té una parada d'aquelles que va de mercat en mercat, perquè no podia assumir les despeses de la casa i la va haver de llogar a uns estudiants. Sabeu? Sempre tenia la casa neta com una patena i quan passaves per davant la seua finestra, l'olor de brou i de truita de creïlles, t'alegrava l'estómac. Ara, quan passes per allà, l'olor de “fregitori” i pizza ens recorda que anem de cap a un món prefabricat.
Ara fa uns mesos es va morir el marit de l'Amparo i ella i les dues filles van de dol rigorós. S'han canviat a una casa més modesta, però continuen al barri i les veig de tant, sobretot perquè la Sara, la filla petita, que té la meua edat, va per les cases venent sabates i complements. Per casa es passa sovint, perquè sap que no m'agrada anar de compres i per a mi és molt còmode escollir només entre dues o tres opcions. Sap també que quasi sempre li compre alguna cosa i sap, sobretot, que sempre, sempre li òbric la porta i que a casa és benvinguda. Sabeu? La Sara és sordmuda i supose que la gent deu pensar que comunicar-se amb ella no és gaire fàcil. No és cert, però, perquè ella sap llegir els llavis i perquè té moltes ganes d'expressar-se. Jo no conec la llengua de signes, però sé, per exemple, que el seu pare va morir de càncer de pulmó i que ella ha de vestir de dol durant un any. Sé també que li agraden els vestits de colors, els gossos i els xiquets i que pensa que fills ja no en podrà tindre a la seua edat i que també, als quaranta passats, ja no es casarà. Sé que des que es va morir el pare va a netejar per les cases des de les set del matí i quan acaba a les cinc de la vesprada agafa la quincalla i les sabates que aconseguixen d'ací i d'allà i va de porta en porta. Sé , a més, que moltes portes no se li obrin perquè és gitana i sordmuda. I, sabeu? Crec que les veïnes fan mal fet de no obrir la porta a la Sara, perquè ven unes sabates precioses i a molt bon preu, encara que el preu que paga ella és ben alt: el silenci i la indiferència.
L'altre dia pensava que des que se'ns va morir l'home del carro que no us parle del meu barri i de la meua gent. Ja sabeu que visc en un barri modest dels afores de Sant Vicent del Raspeig a tocar de la Universitat d'Alacant. Allà tenim de tot, fonamentalment estudiants despistats; però tenim també la Salomé, que no és molt llesta, però és l'alegria del barri i l'Encarni, la carnissera, que mai no s'aclareix posant el paper del datàfon i totes les setmanes ens ha de fiar les xulletes i el pollastre. Hi ha la Maribel, la fornera, ofegada perquè li han obert al voltant un grapat de comerços diversos d'aquells que igual et vénen un periòdic que tres barres de pa a un euro i ella, la pobra, no pot vendre periòdics i les barres les ha de cobrar a 85 cèntims la unitat. És veritat que, des que se'ns va morir l'home del carro, hem estat un temps sense pobre al barri; però ara en tenim un altre que als meus fills no els fa tanta por perquè l'entenen quan parla (l'altre era alemany) i perquè a ells els diu “Gracias, Capitan!” cada vegada que li donen una bosseta amb una barra de pa, un paquet de mortadel·la i un pot de cervesa i perquè a mi em diu “Princesa” i a ells es veu que els fa goig tenir una mare com la Blancaneus.
Fa ja quasi un any que van tancar la fruiteria on el meu Carles C. anava a gastar-se la paga setmanal comprant maduixes i melonets (tres per un euro). Fa ja quasi un any que penja de la persiana el cartell de “Es lloga” i cada vegada que hi passe per agafar l'autobús —la parada és a un pas d'allà— m'adone que el meu barri és un petit espill de la misèria del món: els negocis tanquen i la gent se'n va. Com se'n va haver d'anar la meua veïna Amparo, una gitana que té una parada d'aquelles que va de mercat en mercat, perquè no podia assumir les despeses de la casa i la va haver de llogar a uns estudiants. Sabeu? Sempre tenia la casa neta com una patena i quan passaves per davant la seua finestra, l'olor de brou i de truita de creïlles, t'alegrava l'estómac. Ara, quan passes per allà, l'olor de “fregitori” i pizza ens recorda que anem de cap a un món prefabricat.
Ara fa uns mesos es va morir el marit de l'Amparo i ella i les dues filles van de dol rigorós. S'han canviat a una casa més modesta, però continuen al barri i les veig de tant, sobretot perquè la Sara, la filla petita, que té la meua edat, va per les cases venent sabates i complements. Per casa es passa sovint, perquè sap que no m'agrada anar de compres i per a mi és molt còmode escollir només entre dues o tres opcions. Sap també que quasi sempre li compre alguna cosa i sap, sobretot, que sempre, sempre li òbric la porta i que a casa és benvinguda. Sabeu? La Sara és sordmuda i supose que la gent deu pensar que comunicar-se amb ella no és gaire fàcil. No és cert, però, perquè ella sap llegir els llavis i perquè té moltes ganes d'expressar-se. Jo no conec la llengua de signes, però sé, per exemple, que el seu pare va morir de càncer de pulmó i que ella ha de vestir de dol durant un any. Sé també que li agraden els vestits de colors, els gossos i els xiquets i que pensa que fills ja no en podrà tindre a la seua edat i que també, als quaranta passats, ja no es casarà. Sé que des que es va morir el pare va a netejar per les cases des de les set del matí i quan acaba a les cinc de la vesprada agafa la quincalla i les sabates que aconseguixen d'ací i d'allà i va de porta en porta. Sé , a més, que moltes portes no se li obrin perquè és gitana i sordmuda. I, sabeu? Crec que les veïnes fan mal fet de no obrir la porta a la Sara, perquè ven unes sabates precioses i a molt bon preu, encara que el preu que paga ella és ben alt: el silenci i la indiferència.
martes, 8 de mayo de 2012
Fer les maletes
(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" l'1 de maig)
Comence
a filar aquesta teranyina després d’haver participat com a ponent en la Jornada
sobre eixides professionals de la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat d’Alacant. A mi m’ha tocat intervenir-hi juntament amb professionals
de la Filologia Hispànica i dels Estudis àrabs i Islàmics. Ens escoltaven
estudiants que devien tenir entre 18 i 24 anys. Per les formes, l’interés que
hi posaven i les preguntes que feien se’ls veia persones preparadíssimes i, com
molts joves, amb moltes ganes de treballar i de fer de la seua vida i de la
dels altres un lloc cada dia més amable, que és del que es tracta en definitiva
quan et formes: ajudar a la millora del món propi i aliè
Tot i que ja sabeu que per a certes
coses sóc una gran mentidera, avui he mirat de ser el més objectiva possible i
explicar que és cert que el món laboral està molt difícil per a tots, però que
jo, mal que bé, des que vaig acabar d’estudiar no he deixat de treballar amb
faenes millor o pitjor remunerades, però sempre relacionades amb els meus
estudis: la literatura, el periodisme, la docència i, sobretot, la gestió
cultural i la dinamització lingüística. També és cert que, de vegades, he hagut
de combinar-ne més d’una i més de dues per a arribar a fi de mes. Tanmateix
això té l’avantatge que he acabant sent una professional versàtil i que encaixa
molt bé en diversos llocs de treball.
Una de les qüestions que més
preocupava als estudiants que m’han preguntat han sigut les oposicions, perquè
tal com estan les coses corren rumors que no se’n convocaran en anys. Veureu,
jo mai no he tingut la necessitat ni la voluntat de fer oposicions; per una
banda perquè no tinc interés de moure’m de casa meua i he tingut la sort que
amb el meu curriculum i la meua bona capacitat de treball sempre he trobat un
lloc on guanyar-me el pa i, per una altra perquè des dels tres fins als 25 anys
em vaig passar la vida fent les maletes. Recorde el silenci sepulcral de les
meues vesprades infantils quan el pare havia d’estudiar per a les oposicions,
recorde amb horror el primer dia de classe en un grapat de col·legis nous, amb
xiquets estranys que em miraven com si fóra una extraterrestre. Tinc gravat a
l’ànima el primer dia de 6é d’EGB: la classe tenia 30 tauletes i jo era la que
feia 31... Recorde els ullets de les xiquetes estacades en les meues sabatilles
de tennis i els somriures maliciosos que provocava la meua granota texana. Recorde
ma mare experta a fer maletes i a encabir-les en armaris aliens, de vegades
sota el llit perquè les cases que llogàvem no tenien ni armari, una mare de
tracte amabilíssim amb les veïnes, però solitària al cap i a la fi. I, entre vosaltres i jo: el costum de fer
maletes em va fer la dona que sóc: una dona incapaç d’arrelar enlloc. Una dona
experta a alçar murs sense escletxes per on es puga col·lar una amistat
duradora, no siga que un dia em toque dir adéu i la distància i el temps em
facen el comiat massa dolorós.
Els meus companys de Filologia
Hispànica i els d’Estudis àrabs i Islàmics, defugen parlar als joves del tema
de les (no) oposicions i animen els estudiants dient-los que no han de patir i
que no han de posar-se límits ni fronteres, que el futur és fantàstic si te’n
vas fora de casa. Els diuen que han de preparar-se per a eixir a l’estranger i
buscar-se la vida en un altre país, que això els farà persones més completes.
No sé... això a mi em sona a “caspa”, a “Vente a Alemania, Pepe”, perquè en cap
moment els comenten els sous que tindran a l’estranger. En cap moment els diuen
que seran persones culturalment més completes i familiarment quedaran una mica
mutilades. No sé vosaltres, però a mi, tot i que m’encanta viatjar, m’agraden
les meues fronteres: jo m’he preparat per a treballar a casa meua, per a
millorar el meu entorn més immediat perquè la peça de trencaclosques que ens ha
tocat en aquesta societat de la mundialització (ans “globalització”) siga el
més agradable possible i siga respectada i coneguda en justa mesura. No sé
vosaltres, però jo em pregunte: en quina societat vivim quan hem de dir als
nostres joves que si volen sobreviure han de fer les maletes i deixar-ho tot i
no mirar enrere? Què i qui ens ajudarà a fer el nostre món petit una mica més
amable, més salubre i més culte?
jueves, 19 de abril de 2012
Una dona sense paraula
(Columna publicada al diari "El Punt/Avui", dilluns de Pasqua)
Ara que estem acabem de passar
la Setmana Santa i –supose jo- molts creients faran cua a la porta dels
confessionaris per alleugerir les seues conciències, deixeu que aquesta
descreguda que us escriu us faça una confessió: sóc una mentidera i una dona
sense paraula. Sí, sí, com ho escolteu (llegiu)!
Ho pensava fa uns dies, asseguda en
una taula redona (no sé per què es diu així, si són rectangulars...) sobre les
eixides laborals de la filologia catalana, a la qual assistisc des de fa quasi
una dècada per mostrar les excel·lències de la meua professió. Deia jo (dic
sempre) davant un centenar d’estudiants de batxiller, que jo l’únic que he
tingut clar en aquesta vida és que el que més m’agrada és ser escriptora.
Primera mentida. Escriure per a mi és un fet dolorós i de vegades impossible.
De fet, en els últims temps només escric per vergonya. Sí, si, com ho llegiu:
Per vergonya. Escric perquè fa uns mesos vaig dir al meu bon amic Javier Torres
(que, per cert, és un dels pocs que s’interessa per la meua literatura...) que
pensava escriure un llibre de relats. Als pocs dies li’n vaig enviar quatre
(Sóc d’aquelles persones que té arrancada de somera i...) i li vaig comentar
que començava el cinqué: “El Mestre”. I des de llavors, cada dia em pregunta
“Com va el teu mestre?” I em diu que, al final del dia, faces el que faces, el
que compta és el que has escrit. I jo escric per no haver-li de dir que el meu
mestre no va... i que al final del dia he fet ben poques coses literàriament significatives.
Això em porta al cap un altre bon
amic, el Ximo Espinós, que abans que fórem amics (això és important anotar-ho),
va dir en una conferència que jo era una “jove promesa de la nostra
literatura.”. Ja veieu que he deixat de ser jove i que no he escrit res que
salve la nostra literatura de la marginalitat a què ens té sotmesos la situació
sociolingüística que ens ha tocat viure.
Com
us dic: sóc una dona sense paraula i, a més a més, mentidera, perquè fa uns
dies, quan els meus cadells Joan i Carles C. arribaren a casa amb les notes del
segon trimestre em vaig adonar que l’únic que tinc clar que m’interessa de
veritat en la vida són ells: uns xiquets brillants, aplicats, alegres i
obedients (per sort, obedients no ho són sempre). I, sabeu? Vaig començar a
escriure intensíssimament als vint-i-pocs anys quan em vaig adonar que la vida
que m’havia inventat era un pur naufragi. Quan en tenia 28, des de Colòmbia
m’arribà la telefonada que m’anunciava l’existència de Joan, el tauló que em va
fer més fàcil aprendre a nadar. Fou llavors que vaig canviar els meus enormes
blocs de notes per una llibreteta i ja vaig començar a intuir que aquell canvi
faria més lenta la meua escriptura. Un parell d’anys després, quan ja havia
arribat, abraçada al meu tauló, a la calma de la platja, una altra telefonada,
aquesta des de Bolívia, m’anunciava l’existència del meu Carletes i vaig haver
de canviar la llibreteta per simples paperets solts que anava deixant ací i
allà. Llavors la meua escriptura va passar de lenta a quasi telegràfica. I als
34 m’arribà l’Eulàlia G., el meu crisantem tardà, i la meua literatura va es va
convertir en una feble columna de fum teranyinosa. I, sabeu? Els mire a ells i
m’alegre de no haver complit les meues promeses literàries.
Ara que estem acabem de passar
la Setmana Santa i –supose jo- molts creients faran cua a la porta dels
confessionaris per alleugerir les seues conciències, deixeu que aquesta
descreguda que us escriu us faça una confessió: sóc una mentidera i una dona
sense paraula. Sí, sí, com ho escolteu (llegiu)!
Ho pensava fa uns dies, asseguda en
una taula redona (no sé per què es diu així, si són rectangulars...) sobre les
eixides laborals de la filologia catalana, a la qual assistisc des de fa quasi
una dècada per mostrar les excel·lències de la meua professió. Deia jo (dic
sempre) davant un centenar d’estudiants de batxiller, que jo l’únic que he
tingut clar en aquesta vida és que el que més m’agrada és ser escriptora.
Primera mentida. Escriure per a mi és un fet dolorós i de vegades impossible.
De fet, en els últims temps només escric per vergonya. Sí, si, com ho llegiu:
Per vergonya. Escric perquè fa uns mesos vaig dir al meu bon amic Javier Torres
(que, per cert, és un dels pocs que s’interessa per la meua literatura...) que
pensava escriure un llibre de relats. Als pocs dies li’n vaig enviar quatre
(Sóc d’aquelles persones que té arrancada de somera i...) i li vaig comentar
que començava el cinqué: “El Mestre”. I des de llavors, cada dia em pregunta
“Com va el teu mestre?” I em diu que, al final del dia, faces el que faces, el
que compta és el que has escrit. I jo escric per no haver-li de dir que el meu
mestre no va... i que al final del dia he fet ben poques coses literàriament significatives.
Això em porta al cap un altre bon
amic, el Ximo Espinós, que abans que fórem amics (això és important anotar-ho),
va dir en una conferència que jo era una “jove promesa de la nostra
literatura.”. Ja veieu que he deixat de ser jove i que no he escrit res que
salve la nostra literatura de la marginalitat a què ens té sotmesos la situació
sociolingüística que ens ha tocat viure.
Com
us dic: sóc una dona sense paraula i, a més a més, mentidera, perquè fa uns
dies, quan els meus cadells Joan i Carles C. arribaren a casa amb les notes del
segon trimestre em vaig adonar que l’únic que tinc clar que m’interessa de
veritat en la vida són ells: uns xiquets brillants, aplicats, alegres i
obedients (per sort, obedients no ho són sempre). I, sabeu? Vaig començar a
escriure intensíssimament als vint-i-pocs anys quan em vaig adonar que la vida
que m’havia inventat era un pur naufragi. Quan en tenia 28, des de Colòmbia
m’arribà la telefonada que m’anunciava l’existència de Joan, el tauló que em va
fer més fàcil aprendre a nadar. Fou llavors que vaig canviar els meus enormes
blocs de notes per una llibreteta i ja vaig començar a intuir que aquell canvi
faria més lenta la meua escriptura. Un parell d’anys després, quan ja havia
arribat, abraçada al meu tauló, a la calma de la platja, una altra telefonada,
aquesta des de Bolívia, m’anunciava l’existència del meu Carletes i vaig haver
de canviar la llibreteta per simples paperets solts que anava deixant ací i
allà. Llavors la meua escriptura va passar de lenta a quasi telegràfica. I als
34 m’arribà l’Eulàlia G., el meu crisantem tardà, i la meua literatura va es va
convertir en una feble columna de fum teranyinosa. I, sabeu? Els mire a ells i
m’alegre de no haver complit les meues promeses literàries.
miércoles, 28 de marzo de 2012
En el país dels idiotes...
(Columna per al diari "El Punt")
En el país dels idiotes l’ignorant és el rei! Ja deveu haver vist que últimament estic fascinada per la idiotesa. Fa uns dies ja us vaig reportar una de les frases idiotes (en el sentit filolòfic de la
paraula, ja m’enteneu...) que de sobte han començat a omplir la meua vida. Era aquella de: “si els professors tenen un problema, que se’l solucionen ells i que no ens involucren a nosaltres”. Des d’aquella frase, de la qual no han passat molts dies, per cert, la meua vida quotidiana podria constituir un imaginari de la idiotesa. De fet, fins i tot a mi, que ja sabeu que sóc ingènuament
optimista malgrat els temps que corren i que confie plenament en la sensatesa
de la gent que està ofegada per les circumstàncies a què ens ha abocat una economia
estúpida i una política drechona de la buena., ara em costa de creure que no vivim en un país d’idiotes.
Deixeu-me doncs, que continue amb el meu particular anecdotari idiota. No fa molt,la meua amiga MC, funcionària de la universitat, va decidir fer-se un canvi d’imatge i, veureu, resulta que el nou tall de cabells li va costar un disgust (i no sé com no li va costar també
una úlcera d’estómac). Coses que passen a les perruqueries! La seua companya de tisora, resulta que va decidir cantar les excel·lències de la ganduleria dels funcionaris (paràsits de la societat, que els mantenim entre tots amb el magre sou que cobrem de l’atur...): que si tenen moltes vacances, que si cobren sense treballar, que si fitxen i se’n van a portar els fills a escola
tranquil·lament, que si no mouen el cul de la cadira, que si els paguem el sou entre tots total per a res.... Xica! Si funcionari pot ser qualsevol! No sé a què esperes tu per canviar la tisora per un simple temari i preparar-te tu unes oposicions: només has d’estudiar per tindre un títol mínim, deixar els teus fills amb qui siga per poder anar a una acadèmia a treballar-te el temari, estudiar de manera implacable mitja dotzena d’hores diàries... I amb el que saps, doncs ajudar al fet que el país funcione (són funcionaris, no sé si capteu el joc de paraules) una mica millor... Pena em va fer la meua amiga, que, per cert, sempre em diu que quan algú enceta el tema del funcionariat, a ella li entren ganes d’eixir corrents i pegar una portada. Que t’agafe aquest impuls en la perruqueria és una putada, perquè amb els rulos posats o el cabell cobert pel paper d’alumini de les metxes, no pots pegar una portada amb dignitat...
I ja que he tret el concepte de ladignitat, no me’n puc estar de contar-vos que a pocs dies de la vaga general coincidesc amb una companya d’edifici (amb poca dignitat de treballadora)i, l’hora d’entrar al treball i quan entrem a l’ascensor, tot i que podia haver-li preguntat si li semblava que feia un dia preciós, li dic, ingènua de mi: “Què,com tenim el tema de la vaga?”. “Ay, mira, -em contesta- yo no voy a hacer porque hay tantas cosas que me gustan y no me quejo...” Pense jo dos segons i li dic “Xica, pos hases mal de no quejar-te”... Ella no sembla que s’ature molt a pensar el contraargument: “No, no pero es que si hago guelga me descuentan el día...” (No penseu que escric en castellà perquè les idioteses es dieuen només en castellà, però és que per aquestes contrades del Sud, malgrat que els polítics diuen que hem assolit els nivells de normalització desitjables, encara tenim la llengua molt limitada, quasi tan limitada com la intel·ligència d’alguns...) . “Dona –li dic jo- a mi també em descompten el jornal i mira...” Es queda un moment en silenci, pren carrereta i m’aboca: “Ya, pero por muy injusta que sea la reforma laboral esta, como a mi me contrataron hace años, no me afecta...” Pa flipar la gachi!Pues xica, lo dicho: qui vinga darrere que tanque la porta, a veure si es queden fora els reis de la ignorància i la idiotesa!!
En el país dels idiotes l’ignorant és el rei! Ja deveu haver vist que últimament estic fascinada per la idiotesa. Fa uns dies ja us vaig reportar una de les frases idiotes (en el sentit filolòfic de la
paraula, ja m’enteneu...) que de sobte han començat a omplir la meua vida. Era aquella de: “si els professors tenen un problema, que se’l solucionen ells i que no ens involucren a nosaltres”. Des d’aquella frase, de la qual no han passat molts dies, per cert, la meua vida quotidiana podria constituir un imaginari de la idiotesa. De fet, fins i tot a mi, que ja sabeu que sóc ingènuament
optimista malgrat els temps que corren i que confie plenament en la sensatesa
de la gent que està ofegada per les circumstàncies a què ens ha abocat una economia
estúpida i una política drechona de la buena., ara em costa de creure que no vivim en un país d’idiotes.
Deixeu-me doncs, que continue amb el meu particular anecdotari idiota. No fa molt,la meua amiga MC, funcionària de la universitat, va decidir fer-se un canvi d’imatge i, veureu, resulta que el nou tall de cabells li va costar un disgust (i no sé com no li va costar també
una úlcera d’estómac). Coses que passen a les perruqueries! La seua companya de tisora, resulta que va decidir cantar les excel·lències de la ganduleria dels funcionaris (paràsits de la societat, que els mantenim entre tots amb el magre sou que cobrem de l’atur...): que si tenen moltes vacances, que si cobren sense treballar, que si fitxen i se’n van a portar els fills a escola
tranquil·lament, que si no mouen el cul de la cadira, que si els paguem el sou entre tots total per a res.... Xica! Si funcionari pot ser qualsevol! No sé a què esperes tu per canviar la tisora per un simple temari i preparar-te tu unes oposicions: només has d’estudiar per tindre un títol mínim, deixar els teus fills amb qui siga per poder anar a una acadèmia a treballar-te el temari, estudiar de manera implacable mitja dotzena d’hores diàries... I amb el que saps, doncs ajudar al fet que el país funcione (són funcionaris, no sé si capteu el joc de paraules) una mica millor... Pena em va fer la meua amiga, que, per cert, sempre em diu que quan algú enceta el tema del funcionariat, a ella li entren ganes d’eixir corrents i pegar una portada. Que t’agafe aquest impuls en la perruqueria és una putada, perquè amb els rulos posats o el cabell cobert pel paper d’alumini de les metxes, no pots pegar una portada amb dignitat...
I ja que he tret el concepte de ladignitat, no me’n puc estar de contar-vos que a pocs dies de la vaga general coincidesc amb una companya d’edifici (amb poca dignitat de treballadora)i, l’hora d’entrar al treball i quan entrem a l’ascensor, tot i que podia haver-li preguntat si li semblava que feia un dia preciós, li dic, ingènua de mi: “Què,com tenim el tema de la vaga?”. “Ay, mira, -em contesta- yo no voy a hacer porque hay tantas cosas que me gustan y no me quejo...” Pense jo dos segons i li dic “Xica, pos hases mal de no quejar-te”... Ella no sembla que s’ature molt a pensar el contraargument: “No, no pero es que si hago guelga me descuentan el día...” (No penseu que escric en castellà perquè les idioteses es dieuen només en castellà, però és que per aquestes contrades del Sud, malgrat que els polítics diuen que hem assolit els nivells de normalització desitjables, encara tenim la llengua molt limitada, quasi tan limitada com la intel·ligència d’alguns...) . “Dona –li dic jo- a mi també em descompten el jornal i mira...” Es queda un moment en silenci, pren carrereta i m’aboca: “Ya, pero por muy injusta que sea la reforma laboral esta, como a mi me contrataron hace años, no me afecta...” Pa flipar la gachi!Pues xica, lo dicho: qui vinga darrere que tanque la porta, a veure si es queden fora els reis de la ignorància i la idiotesa!!
miércoles, 14 de marzo de 2012
Malgrat la idiotesa
(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 14 de març de 2012).
No fa gaire us comentava un parell de coses d'aquelles que posen en perill el
meu aparell digestiu, com eren el bilingüisme, per un costat, i la prepotència
dels que ens governen, per un altre. No us penseu, però, que únicament perilla
la salut dels meus budells, no. L'actualitat i l'actitud d'alguna gent pot
arribar a trasbalsar greument l'estabilitat del meu delicat sistema nerviós. Tal
com vaig fer en la teranyina de la setmana passada, us explicaré dues anècdotes
d'aquelles que, segons com te les prengues, poden minar la il·lusió dels que ens
esforcem perquè el nostre món siga una mica més igualitari, més respectuós i més
solidari.
Mireu, fa uns dies, una senyora, ja entradeta en anys, va venir a la Seu
universitària d'Alacant a queixar-se del cinema en valencià. Allà no tenim
pràcticament res a veure amb aquesta activitat, simplement ens limitem a
custodiar i a repartir les invitacions, que la gent pot recollir lliurement. Els
meus companys de secretaria, farts de la insistència de la senyora, li van dir
que allà l'única que sap “coses de llengua” és l'habitant de la tercera planta,
la “curranta” de l'IEC. I allà que em ve la senyora furibunda a demanar-me
explicacions de per què feien cinema en valencià debades i no en feien també
debades en castellà. Després d'una llarga i didàctica explicació sobre la
normalització lingüística i la necessitat de protegir la llengua minoritària com
a bé comú que acabava amb l'afirmació “Si tinguérem una administració normal
capaç de cobrir les necessitats lúdiques de tots els ciutadans independentment
de la llengua que parlen, no hauríem de fer activitats com la del cinema en
valencià”, la senyora —repetesc— furibunda, m'abocà: “Pues si no podeis tener
cine en valenciano, os quedais en casa, que en Alicante lo que més se habla es
el espanyol!”
D'altra banda, també fa uns dies, camí de la concentració habitual de la
comunitat educativa en contra de les retallades en educació, escolte a peu de
pati una persona que diu: “Si els professors tenen un problema, que se'l
solucionen ells, els altres no tenim perquè pagar-ho!” Heu vist afirmació que
s'acoste més al concepte filosòfic d'idiota (individualista, egoista, ciutadà
que no s'ocupa dels assumptes públics)? No havíem quedat que la democràcia,
sobretot a partir de la Revolució Francesa, es fonamentava en els principis de
llibertat, igualtat i fraternitat (ara solidaritat)? Deixant de banda que els
professors no tenen un problema que s'hagen creat ells, i encara que fóra així,
l'obligació d'una societat democràtica és buscar solucions entre tots ajudar-nos
els uns als altres, fent política en el sentit ple de la paraula: millorant la
nostra quotidianitat, la de tots. Una societat d'insolidaris està a un pas de la
imbecilitat.
Siga com siga, jo, que com sabeu sóc optimista fins fregar la ingenuïtat,
pense que les actituds que poden minar la il·lusió són puntuals i anecdòtiques,
que el que hem de valorar són altres qüestions, com per exemple el fet que el
cinema en valencià s'ompli de gom a gom cada vegada que es fa, que debats com el
que vam celebrar dimecres dia 7 amb Salvador Giner (President de l'IEC) sobre
les alternatives al capitalisme va transcórrer en una perfecta harmonia,
llibertat i normalitat de lingüística i hem de valorar positivament també que
les portes dels col·legis, almenys les del meu, cada vegada s'omplin de més
pares que fem suport als professors en la seua reivindicació última: millorar
les condicions de l'educació dels nostres fills. Millorar, per tant, un futur
que ara es veu tan gris.
No fa gaire us comentava un parell de coses d'aquelles que posen en perill el
meu aparell digestiu, com eren el bilingüisme, per un costat, i la prepotència
dels que ens governen, per un altre. No us penseu, però, que únicament perilla
la salut dels meus budells, no. L'actualitat i l'actitud d'alguna gent pot
arribar a trasbalsar greument l'estabilitat del meu delicat sistema nerviós. Tal
com vaig fer en la teranyina de la setmana passada, us explicaré dues anècdotes
d'aquelles que, segons com te les prengues, poden minar la il·lusió dels que ens
esforcem perquè el nostre món siga una mica més igualitari, més respectuós i més
solidari.
Mireu, fa uns dies, una senyora, ja entradeta en anys, va venir a la Seu
universitària d'Alacant a queixar-se del cinema en valencià. Allà no tenim
pràcticament res a veure amb aquesta activitat, simplement ens limitem a
custodiar i a repartir les invitacions, que la gent pot recollir lliurement. Els
meus companys de secretaria, farts de la insistència de la senyora, li van dir
que allà l'única que sap “coses de llengua” és l'habitant de la tercera planta,
la “curranta” de l'IEC. I allà que em ve la senyora furibunda a demanar-me
explicacions de per què feien cinema en valencià debades i no en feien també
debades en castellà. Després d'una llarga i didàctica explicació sobre la
normalització lingüística i la necessitat de protegir la llengua minoritària com
a bé comú que acabava amb l'afirmació “Si tinguérem una administració normal
capaç de cobrir les necessitats lúdiques de tots els ciutadans independentment
de la llengua que parlen, no hauríem de fer activitats com la del cinema en
valencià”, la senyora —repetesc— furibunda, m'abocà: “Pues si no podeis tener
cine en valenciano, os quedais en casa, que en Alicante lo que més se habla es
el espanyol!”
D'altra banda, també fa uns dies, camí de la concentració habitual de la
comunitat educativa en contra de les retallades en educació, escolte a peu de
pati una persona que diu: “Si els professors tenen un problema, que se'l
solucionen ells, els altres no tenim perquè pagar-ho!” Heu vist afirmació que
s'acoste més al concepte filosòfic d'idiota (individualista, egoista, ciutadà
que no s'ocupa dels assumptes públics)? No havíem quedat que la democràcia,
sobretot a partir de la Revolució Francesa, es fonamentava en els principis de
llibertat, igualtat i fraternitat (ara solidaritat)? Deixant de banda que els
professors no tenen un problema que s'hagen creat ells, i encara que fóra així,
l'obligació d'una societat democràtica és buscar solucions entre tots ajudar-nos
els uns als altres, fent política en el sentit ple de la paraula: millorant la
nostra quotidianitat, la de tots. Una societat d'insolidaris està a un pas de la
imbecilitat.
Siga com siga, jo, que com sabeu sóc optimista fins fregar la ingenuïtat,
pense que les actituds que poden minar la il·lusió són puntuals i anecdòtiques,
que el que hem de valorar són altres qüestions, com per exemple el fet que el
cinema en valencià s'ompli de gom a gom cada vegada que es fa, que debats com el
que vam celebrar dimecres dia 7 amb Salvador Giner (President de l'IEC) sobre
les alternatives al capitalisme va transcórrer en una perfecta harmonia,
llibertat i normalitat de lingüística i hem de valorar positivament també que
les portes dels col·legis, almenys les del meu, cada vegada s'omplin de més
pares que fem suport als professors en la seua reivindicació última: millorar
les condicions de l'educació dels nostres fills. Millorar, per tant, un futur
que ara es veu tan gris.
viernes, 2 de marzo de 2012
Coses que em fan venir mal de panxa
(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 2 de març)
Sabeu? Fa uns dies que comence a preocupar-me seriosament per la meua salut mental, perquè he notat que he caigut en una mena de masoquisme mediàtic que està afectant, a més a més, el meu aparell digestiu. Us en posaré un exemple. Ara, quan arribe a casa al migdia, engegue la tele (que ja és mala cosa), em pose la Primera (per allò que se suposa que els informatius són els més imparcials) i em servisc el primer plat de cara a l'informatiu territorial. Imparcials no sé si són en aquest programa, però com que ja sabeu que el bilingüisme “bien entendido” em regira una mica l'estómac, el primer plat ja se'm fa pesat. No sé si us heu adonat que aquest programa és la mar de “bilingüísticament” correcte: la locutora que presenta les notícies, ho fa en valencià, però totes les altres connexions, les notícies a peu de carrer, etc, estan reportades en veus en castellà. Totes.
Una de les coses més curioses, però, són la secció d'esports: reportada també en castellà per Salva Campos, que no fa molts mesos era capaç de parlar valencià quan presentava ell l'informatiu territorial. També criden l'atenció alguns meteoròlegs, amb noms en valencià, explicant l'oratge de la Comunitat Valenciana, en castellà. Ja em pense jo que una televisió pública té l'obligació de representar la societat en general. Però, dic jo, no té l'obligació també d'aprofitar el poder que té en benefici de la normalització lingüística? No sé jo... a mi, almenys, escoltar periodistes que sé amb certesa que són bilingües, parlar només castellà em fa sensació de deixadesa i de treball fet a mitges.
Però no us penseu que és només aquest treball mal (o poc) fet el que em regira l'estómac. Poses la cadena que poses, les notícies que ens toca escoltar (com els temps que ens toca viure), també fan venir mal de panxa. L'altre dia, per exemple, les postres me les va agrejar el Presidente Rajoy, amb aquella expressió impertorbable, abraçat al faristol d'una sala de premsa i aferrat al poder que dóna el micro, dient que no tem les manifestacions en contra de la seua política (perquè no pensa escoltar-les, naturalment), perquè confia en la sensatesa dels espanyols. Vés per on! Per una vegada estic jo d'acord amb el Presidente: confie en la sensatesa dels milers de ciutadans que s'han llançat als carrers bramant contra la insensatesa de la política del PP.
Confie en els nostres polítics del futur: aquells milers de joves que han pres places, instituts i universitats reclamant el que saben seu; aquells estudiants que s'han refet dels cops de porra i ens han avançat la primavera entre la grisor de tants abusos de poder. Confie també que aquests joves no canviaran les rastes pels tratges fets a mida...
Sabeu? Fa uns dies que comence a preocupar-me seriosament per la meua salut mental, perquè he notat que he caigut en una mena de masoquisme mediàtic que està afectant, a més a més, el meu aparell digestiu. Us en posaré un exemple. Ara, quan arribe a casa al migdia, engegue la tele (que ja és mala cosa), em pose la Primera (per allò que se suposa que els informatius són els més imparcials) i em servisc el primer plat de cara a l'informatiu territorial. Imparcials no sé si són en aquest programa, però com que ja sabeu que el bilingüisme “bien entendido” em regira una mica l'estómac, el primer plat ja se'm fa pesat. No sé si us heu adonat que aquest programa és la mar de “bilingüísticament” correcte: la locutora que presenta les notícies, ho fa en valencià, però totes les altres connexions, les notícies a peu de carrer, etc, estan reportades en veus en castellà. Totes.
Una de les coses més curioses, però, són la secció d'esports: reportada també en castellà per Salva Campos, que no fa molts mesos era capaç de parlar valencià quan presentava ell l'informatiu territorial. També criden l'atenció alguns meteoròlegs, amb noms en valencià, explicant l'oratge de la Comunitat Valenciana, en castellà. Ja em pense jo que una televisió pública té l'obligació de representar la societat en general. Però, dic jo, no té l'obligació també d'aprofitar el poder que té en benefici de la normalització lingüística? No sé jo... a mi, almenys, escoltar periodistes que sé amb certesa que són bilingües, parlar només castellà em fa sensació de deixadesa i de treball fet a mitges.
Però no us penseu que és només aquest treball mal (o poc) fet el que em regira l'estómac. Poses la cadena que poses, les notícies que ens toca escoltar (com els temps que ens toca viure), també fan venir mal de panxa. L'altre dia, per exemple, les postres me les va agrejar el Presidente Rajoy, amb aquella expressió impertorbable, abraçat al faristol d'una sala de premsa i aferrat al poder que dóna el micro, dient que no tem les manifestacions en contra de la seua política (perquè no pensa escoltar-les, naturalment), perquè confia en la sensatesa dels espanyols. Vés per on! Per una vegada estic jo d'acord amb el Presidente: confie en la sensatesa dels milers de ciutadans que s'han llançat als carrers bramant contra la insensatesa de la política del PP.
Confie en els nostres polítics del futur: aquells milers de joves que han pres places, instituts i universitats reclamant el que saben seu; aquells estudiants que s'han refet dels cops de porra i ens han avançat la primavera entre la grisor de tants abusos de poder. Confie també que aquests joves no canviaran les rastes pels tratges fets a mida...
martes, 21 de febrero de 2012
Més enllà de la impotència.
(Columna publicada en el diari EL Punt/Avui, el 21 de febrer de 2012)
Supose que ja deveu haver notat que fa temps que no file cap ni una teranyina. De fet, ja fa dos mesos que hem encetat nou any i no m'he despenjat del fil ni per desitjar-vos als molts o pocs que em llegiu que tingueu un bon 2012. Però és que crec que la possibilitat de tenir un bon any (uns bons quatre anys) últimament no entra en les meues expectatives. Veig que m'he anat deixant amarar per aquesta mena de depressió que d'uns mesos ençà forada la psicologia de la societat, almenys del món petit que m'envolta a mi. Cada dilluns, quan òbric la Biblioteca Enric Valor per al programa del Voluntariat pel valencià i espere els assistents a la nostra Aula de conversa em prepare psicològicament per empomar desencisos i impotència. Cada dilluns, dimecres i divendres és el mateix. Fa només uns mesos la nostra tertúlia s'omplia d'indignats i ara comencem a ser una mena de refugi de la impotència. Al voltant de la nostra taula, s'asseuen aturats desesperançats, professors interins amb l'aigua al coll, infermeres amb el sou al límit, homes i dones que acaben de perdre la seua faena i la decepció tiny de gris la nostra conversa. I sabeu? La grisor lleva les ganes de tot, fins i tot d'escriure.
Aquests dies, però, veig que el meu silenci és un escut falaç: per molt que calle, no puc deixar de mirar al meu voltant i adonar-me que la impotència no és una bona eixida. No puc callar quan òbric el periòdic i veig, en ple segle XXI, adolescents aterrides maldant per alliberar-se de les mans enguantades dels antidisturbis. No puc callar quan cada dijous assistisc puntual a la concentració de les 12.30 a fer suport als professors del col·legi dels meus fills (que acumula un deute de la Conselleria de més de 60.000 €) i no veig ni mitja dotzena de pares i quan plantege el tema a la Junta de l'AMPA la contestació que rep és que no fan suport a les reivindicacions dels mestres, perquè aquests utilitzen els xiquets com a arma per a aconseguir els seus interessos. I és que els alumnes del CEIP La Almazara de Sant Vicent del Raspeig s'han quedat sense festa de carnaval i sense excursions perquè l'equip docent ha decidit, com a mesura de pressió, no anar més enllà del que és estrictament curricular, perquè demanen que es mantinga la pedagogia terapèutica i se'ls paguen els deutes de manteniment del col·legi, entre altres coses. Però clar, què són un logopeda i les beques de menjador o el paper de fotocòpies o el del cul, al costat d'una bona excursió i un “festorro” de carnestoltes? Això és el que tenim: la cultura del “Panem et circenses”.
Aquesta ignorància és, en part, el que a molts ens crea impotència; però jo crec que no hem de deixar que la impotència ens arrossegue a la indiferència i/o a la inactivitat; perquè igual que fa uns mesos hi havia milers d'indignats, ara hi ha milers d'impotents i si ens aturem a mirar què hi ha més enllà de la nostra impotència veurem que hi ha moltes persones que no pensem creure'ns que per a eixir de la crisi els més pobres han de fer un esforç econòmic brutal, mentre els més rics continuen sense tributar de manera equitativa; som molts els qui pensem que l'obligació del govern és garantir als nostres fills un ensenyament públic de qualitat; som molts els qui pensem que totes les persones ens mereixem unes condicions de treball dignes. En som molts. Ara només hem de tindre clar que la unitat, la bona organització, la perseverança, la paciència i la constància podran més que les “reformas necesarias”, els “decretazos” i les porres. Prendre els carrers és només el primer pas.
Supose que ja deveu haver notat que fa temps que no file cap ni una teranyina. De fet, ja fa dos mesos que hem encetat nou any i no m'he despenjat del fil ni per desitjar-vos als molts o pocs que em llegiu que tingueu un bon 2012. Però és que crec que la possibilitat de tenir un bon any (uns bons quatre anys) últimament no entra en les meues expectatives. Veig que m'he anat deixant amarar per aquesta mena de depressió que d'uns mesos ençà forada la psicologia de la societat, almenys del món petit que m'envolta a mi. Cada dilluns, quan òbric la Biblioteca Enric Valor per al programa del Voluntariat pel valencià i espere els assistents a la nostra Aula de conversa em prepare psicològicament per empomar desencisos i impotència. Cada dilluns, dimecres i divendres és el mateix. Fa només uns mesos la nostra tertúlia s'omplia d'indignats i ara comencem a ser una mena de refugi de la impotència. Al voltant de la nostra taula, s'asseuen aturats desesperançats, professors interins amb l'aigua al coll, infermeres amb el sou al límit, homes i dones que acaben de perdre la seua faena i la decepció tiny de gris la nostra conversa. I sabeu? La grisor lleva les ganes de tot, fins i tot d'escriure.
Aquests dies, però, veig que el meu silenci és un escut falaç: per molt que calle, no puc deixar de mirar al meu voltant i adonar-me que la impotència no és una bona eixida. No puc callar quan òbric el periòdic i veig, en ple segle XXI, adolescents aterrides maldant per alliberar-se de les mans enguantades dels antidisturbis. No puc callar quan cada dijous assistisc puntual a la concentració de les 12.30 a fer suport als professors del col·legi dels meus fills (que acumula un deute de la Conselleria de més de 60.000 €) i no veig ni mitja dotzena de pares i quan plantege el tema a la Junta de l'AMPA la contestació que rep és que no fan suport a les reivindicacions dels mestres, perquè aquests utilitzen els xiquets com a arma per a aconseguir els seus interessos. I és que els alumnes del CEIP La Almazara de Sant Vicent del Raspeig s'han quedat sense festa de carnaval i sense excursions perquè l'equip docent ha decidit, com a mesura de pressió, no anar més enllà del que és estrictament curricular, perquè demanen que es mantinga la pedagogia terapèutica i se'ls paguen els deutes de manteniment del col·legi, entre altres coses. Però clar, què són un logopeda i les beques de menjador o el paper de fotocòpies o el del cul, al costat d'una bona excursió i un “festorro” de carnestoltes? Això és el que tenim: la cultura del “Panem et circenses”.
Aquesta ignorància és, en part, el que a molts ens crea impotència; però jo crec que no hem de deixar que la impotència ens arrossegue a la indiferència i/o a la inactivitat; perquè igual que fa uns mesos hi havia milers d'indignats, ara hi ha milers d'impotents i si ens aturem a mirar què hi ha més enllà de la nostra impotència veurem que hi ha moltes persones que no pensem creure'ns que per a eixir de la crisi els més pobres han de fer un esforç econòmic brutal, mentre els més rics continuen sense tributar de manera equitativa; som molts els qui pensem que l'obligació del govern és garantir als nostres fills un ensenyament públic de qualitat; som molts els qui pensem que totes les persones ens mereixem unes condicions de treball dignes. En som molts. Ara només hem de tindre clar que la unitat, la bona organització, la perseverança, la paciència i la constància podran més que les “reformas necesarias”, els “decretazos” i les porres. Prendre els carrers és només el primer pas.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)