miércoles, 30 de octubre de 2013

D'amor i ploma, de lluites continues

(Columna publicada el 22 d'octubre al diari El punt/Avui el 22 d'octubre)

Ara fa uns dies, algú a qui tinc en gran estima em preguntava: “és que estàs deprimida?” La qüestió m'agafava de sorpresa i la pressuposició molt més. Com que si estic deprimida? “Sí, clar —em deia— com que fa temps que no escrius una columna i no ens fas riure… Ai, caram! No sé com prendre'm la cosa… Quan escric us faig riure?
Resulta també que el meu amic J.T, company d'epístoles des de fa anys, que sap que els últims temps s'han convertit per a mi en un pesadíssim pelegrinatge de metges, analítiques i proves diverses, m'escriu: “si jo fóra el teu metge et prescriuria almenys una hora d'escriptura diària”. Sabeu? Jo abans escrivia cada dia. Omplia caixons i caixons de quaderns gargotejats de paraules. Ho feia quasi de manera compulsiva. Escrivia perquè pensava que quan escrius és com quan t'enamores: les alegries se't multipliquen per dos i les penes es fan més lleugeres. Em feia la sensació que vivia les coses dues vegades, les vivia en temps real i en diferit. No cal dir que en ocasions feia trampa: intencionadament m'oblidava d'escriure algunes cares, determinats noms o maldestres carícies, com si així poguera esborrar-me-les del temps i del cor. M'agradava també inventar-me històries, escriure vides que podien ser la meua, aconseguir que els personatges feren el que jo mai no hauria gosat fer perquè en el fons (o no tan en el fons) segurament sóc una covarda.
Tanmateix, amb els anys em vaig adonar que ja no tenia ganes de viure les coses dues vegades, ni tan sols viure vides inventades. No sé si és que en això de la literatura passa també com amb les coses de l'amor: que un dia assolixes un punt de desencís i ja vas fent d'esma... Així doncs, vaig deixar d'escriure novel·les, per desencís i per desamor, i vaig voler començar a posar paraules a les penes i a les lluites dels meus. Les lluites antigues i les lluites d'ara. Les lluites contínues. I em vaig adonar que ací no podia fer trampa, perquè la ignorància, la misèria i la injustícia perduren encara que jo no les escriga. Emmudeix la meua ploma, però no calla la vida i el silenci impossible em fa por; por que les coses no canvien mai, por que la colla de cínics que ens governen la vida i la butxaca ens facen anar a pitjor. Potser és perquè he nascut en un temps en què els drets els teníem, no havíem de lluitar per aconseguir-los, com van fer els nostres pares, que no tenien res i van saber tenir-ho quasi tot.
Ara, sota el somriure cínic d'homes amb corbata i dones amb pentinats “retro” i mantellina cutre que ens diuen que tot ho fan pel nostre bé (com qualsevol maltractador), pel bé de tots i amb el vistiplau d'un grapat d'ignorants que se'ls creuen i els voten, anem perdent drets laborals, drets lingüístics, drets assistencials, drets humans bàsics... i anem acostumant-nos a viure sota el jou d'una discreta por d'anar a pitjor i de la sibil·lina violència política (suposadament legitimada per les urnes) que, somriure a somriure, corbata a corbata, decret a decret ens va despullant de dignitat i menystenint la raó i els moviments i les protestes socials. Què ens queda doncs per apaivagar la por i la indignitat? A mi: el desencís i la ràbia i una ploma peresosa per posar quatre paraules a una lluita discontínua

martes, 1 de octubre de 2013

Guerres normals

(Columna publicada el 29 de setembre al diari El Punt-Avui)

Fa uns dies us comentava que jo, quan era xicoteta, volia ser escriptora per posar paraules a les lluites i les passes cansades dels meus. Ara m'adone, de sobte, fins a quin punt paraules com “lluita” o “guerra” formen part de la meua vida, del meu dia a dia. Em pensava jo que la culpa de tan terrible presència lèxica la tenien els tres homes (l'home i els dos homenets) de ma casa, que passen hores i hores apegats a la pantalla d'un ordinador destruint tancs i avions en virtuals i lúdiques batalles. De fet, no fa molt, em vaig enfadar ben seriosament perquè vaig descobrir l'Eulàlia G., la meua princesa preciosa, en braços del seu germà gran conduint un tanc embarcada en la frenètica persecució d'un objectiu enemic. No eduque jo els meus tres fills en la igualtat? Ací la tinc jo la igualtat en forma de tanc i de batalla.
Tanmateix, anit mateix, el meu fill Carletes amb aquella sort de clarividència infantil que el caracteritza, em va fer veure que no havia de preocupar-me per l'assumpte perquè “les nostres, mama, són guerres normals, ningú pren mal, no passa res, no com en les altres.” Ai, caram! I quines són les guerres “anormals”, on les trobem? Siria, Afganistan, la Franja de Gaza... Quants conflictes bèl·lics us vénen al cap? En veiem tants cada dia que hem convertit la anormalitat de matar-nos els uns als altres en la cosa més habitual i casolana del món.
Amb tot, les guerres obertes no són l'única forma que tenim de destruir-nos els uns als altres; en tenim d'altres que de tan subtils que són ens passen pràcticament desapercebudes. En aquest sentit no cal anar molt lluny. Mireu el principal titular dels periòdics del dia que comence a filar aquesta columna (reproduïsc el del diari El País: “Modificación clave: el español serà vehicular en toda España”. És que hi ha llocs d'Espanya en què l'espanyol no és vehicular? La manipulació és evident. Modificació clau per a què? La resposta, ja la sabeu, és molt simple: clau per arraconar les llengües minoritàries i atemptar a colp de decret contra els drets lingüístics i educatius de les comunitats autònomes. No sé si és casualitat, a més, que el titular en qüestió vinga atzarosament acompanyat d'una fotografia del príncep Felip que, tot i que il·lustra la notícia de l'operació del rei, fixa inevitablement en la retina del lector la idea d'unitat que representa la monàrquica figura. Vaja, no vull ser suspicaç, però ja sabeu allò que diu que una imatge val més que mil paraules...
No cal dir que lluitar contra aquests despropòsits és ben difícil perquè es tracta de mesures populistes preses a consciència i imposades amb una vehemència i una insistència de tal calibre, que el calat de la idea d'unitat d'España a través de la llengua en els cervells dels ciutadans es implacable. D'aquesta manera, aprofitant la ignorància i el desconeixement de la gent reviscolen amb mala fe l'enfrontament entre els ciutadans i fan que aquesta lluita per la supervivència lingüística esdevinga per a nosaltres una guerra totalment anormal, després de tots els avanços que havíem fet en els darrers trenta anys. Una més. Una de tantes.