miércoles, 14 de octubre de 2009

LA LLENGUA DE LES FORMIGUES

(Columna publicada al diari "El Punt" el 14 d'octubre. No sé si deu ser que em vaig fent vella i vaig perdent facultats i conviccions...)

Ara fa poc més d'un any que vaig començar a teixir aquesta teranyina des de les pàgines de «paper de veritat» d'aquest diari. L'altre dia hi pensava i em vaig adonar que en tot aquest temps a penes he fet referència a l'ús social de la llengua i als problemes i entrebancs amb què ens trobem els valencianoparlants d'aquestes contrades.
Em sembla que només hi he dedicat tres columnes. Per què? Doncs perquè crec que m'agrada fer com si fórem normals (perquè som normals); és a dir, m'agrada usar la llengua per a viure el meu dia a dia, per a parlar de totes les coses que m'inquieten. Crec també, que en el fons no m'agraden les reivindicacions, perquè em sembla que no és necessari reivindicar drets que tenim legalment reconeguts, com la llibertat d'expressió i el dret de parlar una llengua que l'Estatut i la Constitució ens reconeixen com a pròpia i (co-oficial). Els drets m'agrada més exercir-los que bramar-los.
Això em ve al cap també perquè ara que tot just acabem de passar el 9 d'octubre i que encara m'arriben un grapat de convocatòries a manifestacions cíviques i lúdiques i actes nacionals diversos, i vull fer una mica d'autocrítica.
Als vint anys m'agradaven aquestes coses. M'agradaven molt. Ara, però, no sé si deu ser per culpa del temps, que se m'acumula a sobre, però veig que les manifestacions que ens muntem... No-valen-per-a-res! Acotxats per un grapat de banderes diverses, de colors també diversos, presos d'una mena de passió incontrolable cridem tantes i també tan diverses coses (»Volem TV3», «Volem Independència», «Vole, volem, volem...») que crec que ningú ens escolta, que quan ens veuen passar, la majoria de gent deu pensar «Ja estan ací els de les banderetes, què demanaran ara?»
Fa uns dies, per qüestions relacionades amb la meua faena d'oficinista de l'IEC, vaig topar amb un senyor que es declarava (al meu parer sense vindre a compte) un apassionat de la llengua i es vanagloriava de fer el que fóra per treballar pel benestar lingüístic fins i tot fora de l'horari laboral. Al mateix temps em retreia que jo em negara a treballar un dissabte (a mi, que dedique tots els meus dilluns a difondre i mostrar els nostres autors en la ràdio del meu poble gratia et amore, que mate els meus minuts d'esmorzar teixint aquesta columna, que eduque els meus fills en valencià, que òmplic les hores mortes fent novel·les... perquè —deia l'home apassionat— «aquestes coses de la llengua s'han de fer amb passió».
No, bon senyor, aquestes coses de la llengua s'han de fer amb calma, amb paciència i amb constància, com fan (fem) camí les formigues, i sobretot, amb bones formes i plantejaments raonables i raonats, que la passió, de vegades no porta més que a dir i fer estupideses.
Publicar un comentario