miércoles, 9 de diciembre de 2009

La Mari

(Columna publicada al diari "El Punt" el dia 8 de desembre)

Em sap greu pel qui me’l va regalar amb tota la bona voluntat (i amb una part de l’amor...) del món, però El crit del peresós, de Sam Savage, el llibre que m’acompanya ara cada dia camí de la faena, m’ha decebut una cosa de no dir. És veu que l’autor de Firmin ens va crear grans espectatives amb aquell primer llibre i jo personalment, m’esperava més d’aquest segon, que veig que m’avorreix pàgina a pàgina i que no m’aporta gran cosa.
Ho dic perquè fa uns dies que m’adone que a l’autobús, en lloc de llegir, el que faig és escoltar descaradament les converses dels altres. Gran i inequívoc senyal d’ociositat aquesta sobtada tafaneria! Ahir escoltava un home que parlava amb el conductor (es veu que es coneixien). “Tinc la Mari a casa amb febre –li deia-. No veges quin embolic ara amb el dinar i el xiquet! L’he de portar jo a escola i no arribe a temps de recollir-lo...” L’altre, el conductor, li va oferir la moto de la seua dona (representa que per facilitar-li la recollida), però a mi em va semblar que el consort de la Mari no se l’escoltava perquè seguia parlant a la seua: “Saps? Comence a estar preocupat, perquè ja se’m va posar malalta el més passat...”
Amb la malaltia passada se’m perd el fil de la conversa perquè m’adone, estranyada, que les paraules de l’home sorprenentment han atendrit el meu cor feministoide. D’on em ve la tendresa?-em pregunte-. Faig una anàlisi morfològica i sintàctica de les frases que he escoltat i repare en el fet que allò que em corprén és la possessió. Pareu atenció al verb que inicia la frase: “tinc”, primera persona del singular del present d’indicatiu del verb: “tenir”, segons el DIEC, “verb que essent-ne subjecte tal persona o tal cosa, denota que la cosa expressada pel complement directe és seva o està sota el seu control”... Fixeu-vos en la combinació de febles, en el referent de la segona part: “se’m va posar malalta”, a mi...
Ara sí que no me’n puc avenir! Com em pot estovar l’ànima la possessió...Intente espantar la tendresa del meu humiliat cor de dona del segle XXI prenent com a espasa el concepte de “control”, però el consort de la Mari, ensorrada per la febre, continua despertant-me una certa compassió. Mire de consolar-me pensant que, despullats de la qüestió de gènere, allò que més ens arrela al nostre grup familiar, segurament són les misèries humanes. A més, aquests dies, jo, que (i això que quede entre nosaltres.)en el fons sóc una Mari qualsevol, no estic gaire fina i espere que, si la febre finalment m’ensorra, mi Santi es preocupe per mi i arribe a temps de recollir d’escola els meus cadells.
Publicar un comentario