miércoles, 15 de julio de 2009

A POALADES

Sabeu? El meu fill major, el Joan C., dissabte passat va anar a fer la compra ell sol. Té 9 anys i vol tenir la sensació que ja no és el xiquet que, sengons veig i sent, encara és. Li vaig donar diners i una llista i amb l’ai al cor li vaig obrir la porta de casa: vés amb compte en creuar, fixa’t en els semàfors, sigues cortés si un desconegut et parla però no te’n vages amb ell si t’ho demana, compta bé els diners quan pagues, que no se t’ocórrega sisar-me ni un cèntim… A ell, la impaciència no el deixava acabar d’escoltar-me les preocupacions. Em vaig adonar, llavors, que de la mateixa manera que em demanava anar sol a comprar, un dia em demanaria anar sol amb els amics. En vaig parlar amb mi Santi, i van estar d’acord de portar totes les nostres criatures aquella mateixa nit a un concert de la Gossa Sorda. He de confessar també que d’un temps ençà el meu Joan se’ns fica a la dutxa cantussejant: “Ni una sola palabra, ni gestos ni miradas apassionadas…” d’una tal Paulina Rubio, que quan ix a la tele fa cara d’agradar-se moltíssim a ella mateixa. Així doncs, a mi Santi i a mi se’ns va ocórrer que escoltar cantar La manta al coll a ritme de rock, ska o que el que siga (jo no n’acabe d’entendre, però segur que els meus fills sí…) i que s’adonaren que la nostra llengua va més enllà dels llibres d’escola i les reivindicacions d’aquesta mare que ells ha tocat era una bona cosa.
Tanmateix, només arribar al començament del concert (que era a hora raonable per a xiquets: quarts de deu d’un dissabte, i en un lloc agradable: la Universitat d’Alacant. I debades!), el guàrdia jurat de torn ens diu que no és un bon lloc per a les criatures perquè “los universitarios estan haciendo botellón y puede que corran estupefacientes.” Li donem les gràcies i, tot i que no hi ha molta gent, advertim els nostres fills que no se separen de nosaltres i que, per favor… No s’emborratxen, que només tenen 9, 7, 6 i 2 anys, i seguim endavant, malgrat el guàrdia. La joventut balla i beu. S’ho passen bé. Jo no sóc molt de ballar, però, com a intel·lectualoide de pro, m’agrada regar amb bon vi (i bon menjar) les bones converses i els bon moments literaris. A més a més, crec que els excesos de l’adolescència no deixaran d’existir perquè jo els amague als meus fills o perquè un guàrdia jurat ben intencionat intente remoure’m la consciència o indicar-me a quins llocs i a quins no he de portar-los. Tanmateix, això em va portar al cap una qüestió lingüística que vaig llegir fa un temps: Francesc. X. Llorca, proposa traduir la paraula “botellón” per “poalda”. Jo, sóc de la generació de la litrona i els joves d’ara beuen a poalades, com beuran els meus fills? A tonells? Preocupant, si no ho tallem amb una educació més raonable i raonada que repressiva.
Publicar un comentario