martes, 15 de septiembre de 2009

Benvolguts estudiants universitaris

(Columna publicada al diari "El Punt" el 15 de setmebre de 2009)

He de dir-vos que aquest estiu us he trobat a faltar. Les nits se m'han fet llargues, de tan silencioses. Deixeu una gran buidor quan torneu al poble en acabar el curs. Vosaltres no sabeu qui sóc, però jo sí que us conec, perquè cada vegada que m'obriu la porta del carrer perquè passe davant de vosaltres —coses de l'edat!— o compartiu ascensor amb mi, jo us mire i, secretament, us invente una història, perquè el meu ofici és fabular. Tampoc podeu imaginar que, des que us veig al replà, sou protagonistes d'alguna de les meues novel·les; d'aquest escrit sense anar més lluny. Sóc una veïna qualsevol, la que us deixa un gotet d'oli si se us acaba, la que us pot prestar un llibre si és a la seua biblioteca, la que us pagarà vuit euros l'hora si una nit passeu per casa a veure dibuixos animats amb les criatures, la que us deixarà la batedora i una bona recepta de cuina si algun dia voleu trencar un cor omplint un estómac. Sóc aquella dona que porta un maletí ple de papers per corregir i textos per retocar en una mà i un grapat de criatures plorones en l'altra.
Sabeu? Jo un dia també vaig ser com vosaltres, i segurament, vosaltres, també canviareu la motxilla hippie pel maletí ple d'exàmens o pel portàtil d'última generació, i els col·legues de la facultat per un grapadet de xiquets mocosos…
He de dir-vos també, que no m'agrada que apagueu els cigarrets en les plantes que tinc a la porta i que em deixeu les puntetes estacades entre les fulles: els meus geranis no fumen! Tampoc em fa gràcia que quan teniu festa us oblideu al replà gots amb cubates a mitjan acabar: un dia les meues criatures agafaran un coma etílic a força d'empinar-se els gots quan ixen a jugar. M'encanta que quan porteu dues copes de més poseu el Sabina a tot volum i comenceu a cantar: «Y nos dieron las diez… la una, las dos y las tres…» Però, per favor, que no nos den més de les tres, que a certa edat, les nits en blanc ens senten fatal!
He de confessar-vos que estic un poc farta d'escoltar alguns matins: «Hay que ver estos estudiantes, qué bien que viven!» Sé que la vida de l'estudiant és una putada: amb menys pasta i més pressió psicològica que la «penya» que treballa des dels setze anys, amb més desenganys. Tot, per acabar treballant per millorar una mica el món que compartim; tot per cotitzar per pagar les pensions de les veïnes que ens queixem que ens cremeu els geranis. Tot per arraconar la bossa hippie i comprar-vos un ordinador de puta mare. Tot per deixar de telefonar els col·legues i portar els mocosos a una bona escola… Benvinguts a casa!
Publicar un comentario