martes, 24 de febrero de 2009

Quaderns secrets

(Publicat al setmanari El Punt diumenge 15 de febrer. Crec...)

Ja sabeu que, de vegades, m’agrada fer com que conte intimitats (perquè em fa l’efecte que les mentides ens fan a tots una mica més lleugera la vida). Crec que en el fons, l’exhibicionisme literari ens fa sentir un poc menys sols als “escribidors” solitaris que, per ofici i professió, ens veiem obligats a passar gran part del nostre temps estacats a la pantalla d’un ordinador -de plasma, això sí; i en un despatx amb vistes al mar, que una servidora treballa per a insigne instutició, que té bona cura dels seus treballadors-. Un d’aquest matins, davallant l’avinguda de Federico Soto, camí de tan lluminós espai laboral, i abans de ser engolida per la luxosa pantalla de la meua computadora, pensava que allò que m’uneix a “mi Santi”, el meu company de vida i misèries, no és realment l’Eulàlia G., la nostra filla compartida. És el gust per la lectura. A la criatura, la mirem amb ulls diferents,l’amanyaguem amb carícies desiguals; jo l’eduque i l’alliçone i ell la malcria i l’ensenya a defugir frustacions entre música heavy i jocs d’ordinador. Divergim en allò que se suposa que més ha d’unir una parella. Tanmateix, la lectura dóna sentit a gran part del nostre imaginari compartit. De fet -algun dia us explicaré el perquè- a “mi Santi” el vaig llegir molt abans d’escoltar-li la veu i de veure-li la cara. El primer regal que em va fer per robar-me el cor va ser un llibre de Paul Auster; el que em va fer per conservar tan escarmentat cor va ser un altre llibre de Paul Auster, i el mataix autor li va servir per cosir la lleu ferida de la primera discusió d’enamorats, i un altre més per celebrar el meu 36 aniversari. Si m’hi posara amb constància i seriositat (qualitats que em falten a grapats), de ben segur que en podria fer una tesi, perquè jo, tot el que em regalen, tard o d’hora, m’ho llig i n’acabe opinant.Què opine de Paul Auster? Doncs, el que n’opina quasi tot el món: que és un dels grans escriptors vius del segle XXI, i que es deu gastar un bon pessic de calers en soles de sabates, perquè, si et creus el que diuen els seus llibres, es passa la vida passejant. Això me l’ha fet proper, perquè jo camine uns 8 Km al dia, si no tinc preocupacions (si en tinc, en són alguns més). Què més me l’ha fet proper? Els quaderns i l’egocentrisme: en totes les novel·les que li he llegit, el motor de la narració és un quadern que emplena un escriptor turmentat. El quadern que, secretament o no, omplim tots, en un intent absurd que la nostra persona passe per aquesta vida amb glòria que penes, amb l’autofascinació personal i literària, que ens espolsa la vida de neguits “d’escribidor” solitari
Publicar un comentario