lunes, 28 de diciembre de 2009

Integrats

(Columna publicada al Punt digital el 23 de desembre. La penge ara perquè, com us deveu pensar he passat els dies grans de festa nadalenca entre els fogons i el rentaplats!)

No sé si alguna vegada us he explicat que, a mi, quan estudiava Filologia Catalana el que m'interessava de veres eren els versos. La resta de matèries les anava estudiant i treballant —m'ho confesse!— amb un interés relatiu, més per «salvar els mobles» de la manera més digna possible que per cap altra cosa.
La vida, però, plena de sorpreses i paradoxes, acabada la carrera, em va portar per unes sendes ben allunyades dels versos i ben properes a la llengua que «malvivim» cada dia. Així doncs, és ara quan experimente i recupere idees i coneixements que els meus savis professors del departament de filologia catalana de la Universitat d'Alacant, intentaven fer-me entendre.
Una de les idees (recuperades de l'oblit de qui ha complit amb l'expedient) que he recordat i que he experimentat aquests dies és el fet que la llengua és un element d'integració. Això jo ja ho sabia, perquè, filla de pares valencianoparlants convençuts i «practicants», vaig passar la meua infantesa per terres de Castella...
Tanmateix, aquesta que us escriu, aquest cap de setmana ha fet servir la llengua (la meua llengua, no la majoritària!) per a integrar-se. Això és la bomba! Sobretot per a algú que, com jo, sobreviu (malviu) en valencià en aquestes contrades del turístic i «cosmopolita» Sud.
Com us dic, divendres passat, com el famós Labordeta, em vaig calçar les botes de muntanya, em vaig carregar la motxilla als muscle i bastó en una mà i, en l'altra, mi Santi, vaig recórrer la Vall de Laguard. He de dir-vos que mai no hi havia estat i que, per comentaris que havia escoltat ací i allà, tenia la visió que allò estava ple d'anglesos i alemanys i pensava que l'espanyol devia ser la llengua vehicular comuna de les converses entre els locals i els forasters.
Tanmateix, quina sorpresa quan, a Fleix estant, vam tenir gana i vam anar a l'únic bar del poble a sopar: la carta (faltes d'ortografia a banda) estava en valencià! El «baejo» em robà el cor a cop d'una ben genuïna pèrdua de d intervocàlica i no sé si pèrdua de la a inicial causada per una possible assimilació a l'article (no sé si el doctor Colomina, que em va fer classe de gramàtica històrica, em donaria per vàlid l'argument...).
Qüestions gramaticals a banda, el que de veres va ser un goig va ser la reacció de la gent del bar en veure que mi Santi i jo, gustosos sempre d'esmolar la llengua i compartir cervesetes amb qui tinga ganes de fer-la petar, compartíem amb ells idees i llengua. El rogle del taulell de l'Anouer (així es deia el bar), de manera quasi imperceptible, va anar obrint-se a poc a poc fins que al segon platet de «baejo» hi estàvem totalment integrats. Talment com a casa nostra. Més fins i tot...
Publicar un comentario