lunes, 2 de febrero de 2009

Absurdes necessitats

(Publicat al setmanari El Punt. Versió íntegra)

Al parc estant, una companya de jocs dels meus fills es queda mirant el Joan C. i li diu: “Saps què és el pitjor que li pot passar a un xiquet?” Ell, fa que no amb el cap, i la xiqueta, d’uns 7 anys, amb mirada perduda i posat llangorós li diu: “Que els seus pares es divorcien. Els meus es van divorciar quan jo tenia tres anys i no sé si ma mare ho podrà superar.” Monstruós! Aquella criatura em va semblar una possessió diabòlica: una dona de més de trenta anys parlant per aquells llavis infantils. El Joan C. (que també és fill de pares divorciats), a qui procure educar amb cert optimisme li va contestar: “Però tu tens pare i mare, no? Doncs ja està!” L’anècdota me’n fa vindre al cap una altra: un dia, el Carles C., el mitjà dels meus cadells, de 5 anys, va eixir d’escola cridant amb desorbitada excitació del qui acaba de fer una descoberta excepcional: “Mama, saps què? Resulta que els pares dels xiquets de la meua classe viuen junts!” Ell no sabia que això era possible, no recorda els anys en què vivíem amb el seu pare i pensa que la seua família som tots els qui compartim temps i alegries amb ell: els seu pare i jo, els seus germans, el meu company, la seua germanastra, els avis (propis i de l’altra…), perquè els responsables de la seua felicitat i del seu benestar vam pensar que aquesta era l’opció més convenient.
Mentre reflexione sobre això, engegue la ràdio i una veu de dona canta: “Sin ti no soy nada, una gota de lluvia…”. S’acaba la cançó i novament una veu femenina es lamenta: “Si tu no estàs aquí, no sé que diablos hago amándote”. No són les úniques. Pense en la xiqueta del parc. En les paraules que li omplien les oïdes, pronunciades voluntàriament o no, quan el que havia d’escoltar eren amoretes de la mare. Paraules que segurament ha escoltat dels llavis de la mare, dels de familiars, potser, de la ràdio, de grups de moda amb vocalista amb cara innocent que s’ofereix com a model de fèmina. Em pregunte si la mare de la xiqueta aquella no deu haver trobat ja una altra parella que li òmpliga el buit que l’home que la va deixar li va fer a la vida i al llit, mentre la seua filla parla com si fóra una dona, amb el pes d’una conversa d’adults caçada al vol marcant-li la visió de la família i la de la vida, limitant-li-la. Em pregunte per què algunes dones continuen creant-se necessitats absurdes. Fins i tot dones amb recursos, com aquelles que bremen, micròfon en mà, “sin ti no soy nada”. Sense un home som el mateix que amb ell: tot. Em sembla que deixar la teua vida, la teua felicitat em mans d’un altre individu és una manera fàcil de defugir responsabilitats i una falta de seny imperdonable. Fer els altres culpables de les nostres misèries és una covardia i translladar als nostres fills les nostres absurdes necessitats emocionals, una mesquinesa intolerable.
Publicar un comentario