jueves, 3 de septiembre de 2009

Conte de Fades

(Columna publicada al diari "El Punt" el 2 de setembre)

Diumenge al matí 7:30 h. sona el despertador i «ella» s'alça. Fa estona que espera el pip-pip, tot i que fa anys que no necessita cap alarma, perquè qualsevol soroll li trau la son, sobretot des que té fills. Avui és l'aniversari de la seua fillastra. Vé la família —la d'»ell»— a dinar. «Ella» sap que ja no impressiona ningú, però vol quedar bé. S'alça matí, endreça la casa, trau la pols, perfuma el menjador i, a quarts de 12, es fica a la cuina. Vol fer un bon dinar, que la nena —la filla del marit— fa 8 anys.
«Ella» en té 37 i un divorci i tres fills a les costelles i, sobretot, a l'abdomen. «Faig panxa —es diu cada matí—. Quan tinga temps faré exercici i dieta.» Tanmateix no en té, de temps. El passa a l'oficina arxivant actes de reunió i redactant memòries anuals, i a casa, llevant pols i mocs, fent llits, preparant-los la roba i el sopar, portant-los al parc, escoltant-los les penes de cada dia. El temps i el desengany se li han tirat a sobre i li van tenyint de blanc els cabells. Ella es fa metxes rosses per dissimular, però la panxa…
Fa un bon dinar de diumenge, la xiqueta en queda contenta, i la família d»ell», que són agraïts, també. A poqueta nit van amb els xiquets a passejar. Els duen al parc, i tornen a casa bruts de terra. A «ella», li fa la impressió que la terra li estova l'ànima i bruteja una mica, com les manetes dels xiquets, polsoses, polsoses… Es creuen amb una parella de novençans.
La novençana va molt mudada i és molt trempada: melena llarga, pell bruna, malucs amples de moviments graciosos... «Ella» el mira a «ell» amb les ninetes una mica polsoses, com tenyides de la terra del parc, i li veu els ulls compassats pel va-i-ve dels malucs de la novençana. «Ell» no pot callar: «bonic moviment». No ha volgut dir el que segurament pensava: «té un cul de puta mare».
Ho ha dit justament quan ella ficava la clau al pany de casa i s'emmirallava a la porta del pis que a penes paga amb el sou de la puta oficina. Obri i el vidre de l'entrada li retorna la seua imatge polsosa i una mica desastrada: amb les ànsies del dinar s'ha oblidat de posar-se les arracades i maquillar-se una mica, i amb el joc del parc està una mica desmonyada. Els seus malucs ja no tenen el ritme dels de la novençana. Ni de lluny. El seu cor sí.: bum-bum.
No plores, tonta. Bum-bum.. Has de banyar els xiquets. Bum-bum. Has de preprar-te el maletí per demà. Bum. La roba d'»ell» està per planxar. Bum-bum. No oblides traure el pa del congelador per als esmorzars dels nens. Bum-bum, se t'esgola una llàgrima, boba. Bum. Se't veu el desengany. Bum-bum. Tens el sopar per fer. Avui fan futbol a la tele. No podràs acabar de llegir el llibre si li fas companyia al sofà. Bum-bum. La novençana passa de lluny. Bum-bum, els ulls d'«ell» perden el compàs. El cor d'«ella», no. Bum-bum. Torca't les galtes, idiota! Idiota.
Publicar un comentario