domingo, 30 de agosto de 2009

ENGANXATS A LA XARXA

(Columna publicada al diari "El Punt" el 23 d'agost de 2009)

Aquestes vacances mi Santi i jo hem fet una curta (però intensa) estada als Pirineus amb les nostres quatre critarues. Ja us la contaré quan me’n recupere, perquè, com us podeu pensar, fer 700 quilòmetres amb quatre feres s’acosta més a un safari que a unes vacances muntanyenques. Portem el cotxe ple, només ens falta la cabra, perquè la pandereta ja s’ha entestat a portar-la l’Eulàlia G. Mentre van dormint, són com colomets indefensos, amb el cabet rotllat i tot, gronxant-se confiadament al compàs de la innocent respiració infantil. Tanmateix, quan es desperten són una mena de feres que… campe qui puga!
En fi, que les vacances familiars s’acaben i, en tornar a casa, -coses de la famosa crisi!- el meu company de misèries comença a treballar fora del poble mentre jo continue amb les meues vacances laborals. La qual cosa fa que passen dies i dies sense que jo tinga una conversa adulta que vaja més enllà de les “cuites” que ens preocupen a mi i a la fornera: que si la crostra del pa està massa torrada, que si tanta humitat florix les magdalenes, que si quina calor… A penes veig ningú més i la meua vida estiuenca transcorre ara de parc en parc: dolç avorriment amarat pel riure infantil de les meues criatures! Els avanços dels meus fills trepant tobogan amunt o fent tombarelles agafats a unes anelles m’omplin d’orgull de mare, però necessite alguna cosa més: m’urgeix tenir contacte amb adults. Se m’ocorre apuntar-me a una d’aquelles xarxes socials, tenint en compte que, en altres ocasions, les relacions virtuals m’han donat bons resultats. Moguda per una morbosa curiositat comence a buscar noms coneguts i, entre altres, m’hi trobe el meu company de viatges literaris i campestres, Josep-Lluís Rico. Recorde, de sobte, que fa uns mesos, mentre recorríem amb la llengua fora, sota un sol de justícia, la senda de Gerard Brenan, me’n va comentar alguna cosa. No dubte a posar-me en contacte amb ell perquè ja sabeu que li tinc una gran admiració com a escriptor i com a persona. Atent i amable, com és ell, de seguida em presenta virtualment un grapat d’homes i dones als quals jo no hauria tingut la sort de conéixer per un altre camí. Persones a qui mai hauria gosat adreçar-me, sobretot, per por de no estar a l’altura. Tanmateix, a força de mirar perfils, m’entra la dèria que el llenguatge en què ens manegem a la xarxa frivolitza una mica l’amistat: “Lliris picó i en tal o en tal altre son ahora amigos”. Em costa de creure, perquè a mi, dona solitària i tímida, sempre m’ha costat molt fer amics. El més impactant de tot, però, és que a les xarxes socials l’amistat se sol·licita: “tienes una solicitud de amistad en tu fecebook, para aceptarla haz clik en este enlace”. Així, com qui et demana el carnet de ball. Cliques i balles.
Publicar un comentario