martes, 24 de noviembre de 2009

Escales amunt: Rilke

(Columna publicada al diari "El Punt Digital" el 24 de novembre)

Havent acabat les meues tasques maternals, caiguda ja la nit, puge escales amunt amb una safa plena de roba per estendre al balcó del despatx.
Allà, en aquella petita cambra d'una casa plena d'andròmines hi ha el que és el meu petit món: el balconet per estendre la roba dels meus, l'ordinador, un grapat de quaderns de notes, fotografies de temps en què rebia premis, les plaques que en donen fe, alguns joguets de l'Eulàlia G., relats inacabats, potser molles d'un entrepà que el Carles C. ha volgut dissimular sota la catifa, un grapat de llapisseres de colors del Joan C., factures de «mi Santi» a mitjan comptabilitzar, una travessa frustrada, un llibre llegit a mitges, un llistat de novel·les per llegir, un grapat de convocatòries de premis, esperances ofegades a cop de dia a dia… El meu món.
Graó a graó, no sé per quina estranya raó, Rilke, de sobte, se'm fa present. Em ve al cap aquella carta al seu jove poeta en què li diu que un escriptor ha d'escriure sobre allò que coneix. Els ulls se m'estaquen de sobte en les meues espardenyes d'anar per casa, que acaronen, sigil·loses, les escales que em separen del meu espai personal. Meu. Espai. Quina pena d'espardenyes… En el mapa de la meua memòria malmesa i mal dissimulada em martelleja, també de sobte, el cloc-cloc d'unes sabates de taló alt no gaire llunyanes. Les meues pròpies.
Sabeu? Jo, encara que no ho diríeu, vaig ser una xica molt guapa i també —encara que tampoc no ho diríeu perquè sembla que sempre us parle de frivolitats— vaig ser —sóc— una dona molt culta. El que passa és que el temps i la maternitat em van deformar el cos i em van reformar l'esperit regirant-me les prioritats.
Deixe la safa plena de roba sobre l'escriptori i, amarada per l'olor de sabó de marsella, m'assetja la idea que les dones com jo tenim unes experiències molt limitades, no? Torne a pensar en els consells de Rilke i em recorde a mi mateixa uns anys més jove, allà pel 1998, quan començava a escriure llibres. Em desencoratge: Quines experiències puc arrossegar jo sobre el paper? Quines històries pretenc narrar?
Estenc la roba sobre els fils amb mans destres a força del costum. Engegue l'ordinador i mire el correu. M'ha escrit un bon amic ben entès en literatura: «Les columnes de la teua teranyina —em diu— em resulten cada dia més entranyables». Entranyables. Això, no sé per què em fa sentir major i una mica fracassada: no sóc tan destra amb els fils de la literatura com amb els d'estendre.
Sóc una dona entranyable que arrossega les paraules de Rilke sota les espardenyes «cutres» d'anar per casa, sigil·losament, no siga que se'm desperten les criatures… Potser hauria de canviar de registre, però no sé si seré capaç de teixir amb un altre punt.
Publicar un comentario