lunes, 17 de agosto de 2009

Dones de sainet

(Columna publicada al Punt Digital el 16 d'agost de 2009)

Tinc una certa tendència a fixar-me en coses que sembla que la majoria de la gent no mira, aspectes insignificants del petit món que m’envolta. Això em ve al cap mentre trac la pols d’una caixa plena de papers i sainets antics que tenia en els dalts de l’armari del despatx. Són les restes polsoses del que podria haver estat la meua tesi doctoral. El meu bon amic Biel Sansano, mestre i introductor en els plaers de l’espectacle teatral català, em demana que recupere per a un congrés uns papers que vaig fer fa anys sobre l’obra de Pilar Monzó, personatge que un dia va despertar un gran interés en el racó “feministoide” de la meua ànima inquieta. Li dic que no puc recuperar-los, que fa temps que ja ni hi pense, que la meua vida de mare abnegada, professora ressignada i sol·lícita secretària no em deixa espai per a la investigació, que el poc temps de què dispose el vull per a escriure, que des que vaig llegir la tesina no he assistit a congresos i no he entrat en una biblioteca que no fóra la meua. Per tant, tinc ben rovellades les frontisses de la investigació. Segur que altres més posats i més savis ho faran millor que jo. Tanmateix, això no lleva que els sainets de Pilar Monzó rosegats per les rates que un dia vaig comprar a la llibreria de vell del carrer Russafa o que el mateix Biel Sansano em va regalar quan vaig llegir la tesina, desperten en mi una mena de nostàlgia, un sentiment de llàstima per aquella col·lecció inacabada que vaig començar amb tanta il·lusió i vaig interrompre per col·leccionar fills, treballs i novel·les inèdites. Se’m reviscola també, com he dit, aquell sentiment de femenina injustícia que una dona com jo no pot evitar traure a la més mínima. El teatre popular valencià tradicionalment ha estat un gènere menystingut i molt poc estudiat i, en concret, el teatre popular valencià fet per dones encara és un camp que està pràcticament verge des del punt de vista dels estudis crítics. L’obra dramàtica reflecteix més que cap altre gènere literari la societat en què viu l’autor que l’escriu. Crec que un estudi històrico-literari amb un vessant sociològic del contingut de la producció teatral valenciana feta per dones seria un bon punt de partida per a conéixer millor la nostra societat i la visió que en tenen les mateixes dones, i per a oferir una perspectiva interessant de determinats períodes de la nostra història des de l’òptica femenina. Però, sobretot, seria un bon punt de partida per a recuperar una part important de la nostra cultura que no ha tingut la fortuna de despertar l’interés del gruix d’investigadors, i per a intentar rescatar de l’oblit la creació dramàtica femenina, que ha estat triplement silenciada i mantinguda fora del cànon: per popular, per valenciana i per femenina.
Publicar un comentario