lunes, 19 de octubre de 2009

HIPERMARE

(Columna publicada al diari "El Punt" el 18 d'octubre)

De vegades pense que els que em llegiu deveu pensar que sóc una persona una mica grisa: sempre queixant-me, sempre protestant, sempre denunciant. De fet, avui mateix havia pensat posar fil a l’agulla per criticar el partit polític en què milite, perquè pense que, amb els militants, aplica una política econòmica desconsiderada, incorrecta i abusiva. Estic farta d’anul·lar rebuts i cansada que decidisquen que aniré a aquest o a aquest altre esdeveniment pel qual he de pagar una quantitat o una altra i me la cobren sense consultar, si no dic el contrari… No m’agrada que ningú decidisca per mi, no m’agrada pagar peatges.
Bé, queixes a part, he de dir-vos que, encara que semble mentida, em considere una dona molt afortunada, la vida em va posant al camí regals que molts voldrien: bons treballs, alguns premis literaris, bons llibres, alguns lectors, bons amics, mi Santi, l’Eulàlia G., el Joan C., el Carles C., les ganes d’escriure… Però –i açò que quede nosaltres- el regal que tinc com el més gran tresor és el meu Carles C, el petit dels meus cadells. Ara fa sis anys que vaig anar a Bolívia a buscar-lo. Quan me’l posaren en braços a penes tenia un mes i a les poques setmanes vaig començar a intuir que alguna cosa en ell era “diferent”. El que marca la diferència és que Carletes és una d’aquelles persones precioses per dins i per fora: guapíssim, expressiu, afectuós, simpàtic, generós, solidari, llest. És també hiperactiu. I ací és on rau el do que la vida m’ha fet: gràcies a ell he descobert que sóc una “mare-goma elàstica” i que amb ell tot és especial. Sabeu? farta de tutories amb mestres i consultes amb psicopedagogs vam anar a un gabinet de psicologia infantil, un dels de “pago”. Hi vam anar “recomanats” i se suposa que ens havien de fer una atenció també “de pago”. Aquell va ser el moment més íntim que hem compartit el meu Carles i jo, més fins i tot que la nit que me’l posaren en braços. Recorde que una psicòloga ens va tancar en una habitacioneta, va donar uns trencaclosques, uns papers i uns colorets al meu fill i va començar a fer-me preguntes amb els ulls estacats en les caselles del test de la seua carpeta: Hi ha antecedents d’hiperactivitat en la seua família? Va ser un embaràs normal? Fins quina edat el va alletar? Busque la mirada de la psicòloga que m’interroga. No la trobe. M’aboque la meua bossa en busca d’un kleenex. Em pose a plorar.“Sóc adoptat”, “Sóc adoptat”, “Sóc adoptat”. Diu el Carles, com una lletania. “No plores, mama”, “no plores, mama”, “No plores, mama”. I ratlla, ratlla, ratlla el full amb una llapissera de color roig. No puc anar a l’aplec del Puig perquè he de dur el Carles a classe de ball i no vull pagar el tiquet del dinar perquè em cansa assumir petges secundaris i innecessaris! En pague tants…
Publicar un comentario