lunes, 4 de junio de 2012

En ocasions veig morts

(Columna publicada el 23 de maig, al diari "El Punt/Avui)


No rigueu, no, que no faig broma. No sé exactament quan em va començar a passar. Crec que el cuquet de la mort se'm va ficar al cap el dia que muntava l'exposició Pintures per a cecs amb el meu bon amic Javier Torres, justament quan vam desembalar el quadre “The face of the death”, un collage d'una figura humana feta de grapats de budells, sobre un acrílic d'estels de mar blaus en fons verd. En aquell mateix moment vaig pensar que la mort és present a tot arreu i, sobretot, que la portem tant i tant dins que el sol pensament se'ns fa insuportable.
El dia que desmuntàvem l'exposició i tornàvem a embalar amb molta cura aquell mateix quadre, el meu amic, que com us he dit alguna vegada, és un artista molt versàtil, em deia que feia uns dies que havia començat a escriure un poema sobre la mort, però que ara s'ho havia repensat i volia deixar-ho córrer perquè vol fer una obra moderna i la mort és un tema molt usat i massa explotat al llarg de la història de la literatura. Jo quasi sempre li done la raó en tot, perquè és un home de món i una persona molt culta, que ha viscut un grapat d'anys més que jo, i ja sabeu que l'experiència és un grau. Tanmateix en allò de voler fer una obra més moderna passant de puntetes sobre la mort no hi podia estar d'acord, perquè la mort és l'única cosa en aquesta vida que no passa de moda ni passa de llarg...
La mort, com dic, és tan inherent a l'ésser humà que acabem fent-la extensiva a tots els àmbits de la nostra vida mitjançant la destrucció de tot el que ens envolta. Això ho pensava ahir mentre veia el recital músicopoetic “For Sale”, produït per Edicions 96 i organitzat a la Seu Universitària d'Alacant per Escola Valenciana i l'Institut d'Estudis Catalans, en el qual diversos dels nostres millors poetes contemporanis declamaven poemes seus i d'altres autors que començaren a obrir-nos el camí ja fa molts anys, com Marc Granell, Lluís Alpera, Emili Rodríguez-Bernabeu o Gaspar Jaén. El fil conductor del recital i de la tria de poemes era el món que ens envolta, la nostra terra, la nostra petita pàtria. Termes obsolets per a un recital contemporani? Paraules massa suades per a una columna última moda? No sabria dir-vos... Ho haureu de decidir vosaltres.
Mentre els poemes ens parlaven del món que hem deixat enrere: el de cases amb figueres al pati, serres plenes de pins i carrasques, platges solitàries i tranquil·les, les imatges del fons de l'escenari ens mostraven el món que tenim: incendis dramàtics que destrueixen els nostres espais naturals, urbanitzacions amb piscines que taquen de blau el gris que les cendres han deixat a les nostres muntanyes, gratacels monstruosos... Els ulls se m'omplin, de sobte, del cuquet de la mort que m'havia començat a corcar la pensa fa unes setmanes.
En acabar el recital, la meua amiga Tere Verdú, que parla molt “bonico”, m'acaba de trencar el cor amb una història familiar (que no contaré perquè per això és familiar) en la qual em parlava del “pastador” de la seua casa d'infantil on la seua àvia guardava el rastre de llonganisses i la lliureta de pa. Pastador i lliureta, paraules que em recorden a l'àvia Assumpció que tenia pastador i coïa lliuretes de pa al forn de llenya que hi havia a sa casa del Llosar, a Tibi. Ja no tenim pastador a les cases i ja no fem lliuretes i les paraules se'ns moren en un racó de l'oblit. Em ve al nas l'olor de les mans de l'àvia, de farina i de dolç... Se'ns mor tot: se'ns moren les persones que estimem, se'ns moren els mots, se'ns moren les serres... Vivim en un món ple de morts i enderrocs.
Publicar un comentario