miércoles, 17 de octubre de 2012

La Cabra

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 17 d'octubre)

Ai! Ja feia dies que no filava cap teranyina columnística. Però és que, mireu, d'un temps ençà que estic una mica desbordada. M'ha entrat una mena de mania persecutòria que em dificulta l'ordre dels pensaments. No sé si a vosaltres us passa, però la veritat és que fa setmanes que la meua vida transcorre com un tren d'alta velocitat relliscant entre l'independència i la “españolización de los alumnos catalanes”. Sembla que tots parlem del mateix: l'independentisme i la “españolización” (la crisi ja ha passat de moda, per sort per a alguns pocavergonyes). No sé quanta tinta devem haver balafiat els uns i els altres! Mireu-me a mi en aquests moments.

A mi, al principi, em preocupaven les dues voluntats, la de la independència i la de la españolización, perquè pensava que el xoc de voluntats podia ser un problema dels grossos, però he de confessar-vos que ara estic molt més tranquil·la, perquè el príncep Felip ho ha dit ben clar: “Cataluña no es un problema”. Per primera vegada estic d'acord amb el trist aspirant a monarca: jo també pense que Catalunya no és un problema; el problema és Espanya. En aquest sentit, convindreu amb mi que, de fet, l'ambició d'unificació que recorre la sang dels espanyolistes des de fa segles no ens ha portat més que problemes a les cultures minoritàries, que ens veiem abocades a una anormalitat permanent a causa de la subnormalitat anticatalanista d'alguns (moltíssims) governants. Em sembla lamentable que després de tants anys de l'estat de les autonomies encara continue vigent el discurs franquista del “problema catalán”. Això és perquè igual no vam saber fer una transició com toca: si en lloc de 27 anys de Monarquia parlamentària portàrem 27 anys d'estat federal, segurament ara a penes escoltaríem parlar d'independència i d'españolizar el que no és espanyol malgrat els més de tres segles d'intents més o menys reeixits.

Balafie tinta per parlar d'espanyolisme el mateix dia que el govern s'enveneix en els mitjans de comunicació d'haver fet la desfilada militar més austera de la història de la democràcia. Tot i això, a mi em fa l'efecte que enlairar només mitja dotzena d'avions per embrutar el cel de roig i groc ja deu costar una pasta. No vull ni pensar el que els deu costar l'uniforme que li posen a la cabra que trauen a desfilar (enguany diuen que no era una cabra, sinó un xai, que es veu que deu ser més barat...). No sé a vosaltres, però a mi, l'animaló aquest em té acollonida, alguns anys (enguany no, per allò d'estalviar) li pinten les banyes daurades i sembla el mateix Maligne!

Tanmateix, ja em faig càrrec que fer visible que la bandera d'Espanya està per damunt de tot i treure l'exèrcit al carrer (amb cabra i tot, no sé si com a símbol dels soferts espanyolets) amb tot aquell armament tan lluent, en els temps que corren, és una acció totalment necessària, perquè els nacionalistes eixelebrats que celebrem la nostra diada a colp de dolçaina i tabalet en lloc de fer-ho amb avions, uniformes, fusells i cabra, hem de saber que Espanya té un exercit i nosaltres no
Publicar un comentario