martes, 21 de febrero de 2012

Més enllà de la impotència.

(Columna publicada en el diari EL Punt/Avui, el 21 de febrer de 2012)

Supose que ja deveu haver notat que fa temps que no file cap ni una teranyina. De fet, ja fa dos mesos que hem encetat nou any i no m'he despenjat del fil ni per desitjar-vos als molts o pocs que em llegiu que tingueu un bon 2012. Però és que crec que la possibilitat de tenir un bon any (uns bons quatre anys) últimament no entra en les meues expectatives. Veig que m'he anat deixant amarar per aquesta mena de depressió que d'uns mesos ençà forada la psicologia de la societat, almenys del món petit que m'envolta a mi. Cada dilluns, quan òbric la Biblioteca Enric Valor per al programa del Voluntariat pel valencià i espere els assistents a la nostra Aula de conversa em prepare psicològicament per empomar desencisos i impotència. Cada dilluns, dimecres i divendres és el mateix. Fa només uns mesos la nostra tertúlia s'omplia d'indignats i ara comencem a ser una mena de refugi de la impotència. Al voltant de la nostra taula, s'asseuen aturats desesperançats, professors interins amb l'aigua al coll, infermeres amb el sou al límit, homes i dones que acaben de perdre la seua faena i la decepció tiny de gris la nostra conversa. I sabeu? La grisor lleva les ganes de tot, fins i tot d'escriure.
Aquests dies, però, veig que el meu silenci és un escut falaç: per molt que calle, no puc deixar de mirar al meu voltant i adonar-me que la impotència no és una bona eixida. No puc callar quan òbric el periòdic i veig, en ple segle XXI, adolescents aterrides maldant per alliberar-se de les mans enguantades dels antidisturbis. No puc callar quan cada dijous assistisc puntual a la concentració de les 12.30 a fer suport als professors del col·legi dels meus fills (que acumula un deute de la Conselleria de més de 60.000 €) i no veig ni mitja dotzena de pares i quan plantege el tema a la Junta de l'AMPA la contestació que rep és que no fan suport a les reivindicacions dels mestres, perquè aquests utilitzen els xiquets com a arma per a aconseguir els seus interessos. I és que els alumnes del CEIP La Almazara de Sant Vicent del Raspeig s'han quedat sense festa de carnaval i sense excursions perquè l'equip docent ha decidit, com a mesura de pressió, no anar més enllà del que és estrictament curricular, perquè demanen que es mantinga la pedagogia terapèutica i se'ls paguen els deutes de manteniment del col·legi, entre altres coses. Però clar, què són un logopeda i les beques de menjador o el paper de fotocòpies o el del cul, al costat d'una bona excursió i un “festorro” de carnestoltes? Això és el que tenim: la cultura del “Panem et circenses”.
Aquesta ignorància és, en part, el que a molts ens crea impotència; però jo crec que no hem de deixar que la impotència ens arrossegue a la indiferència i/o a la inactivitat; perquè igual que fa uns mesos hi havia milers d'indignats, ara hi ha milers d'impotents i si ens aturem a mirar què hi ha més enllà de la nostra impotència veurem que hi ha moltes persones que no pensem creure'ns que per a eixir de la crisi els més pobres han de fer un esforç econòmic brutal, mentre els més rics continuen sense tributar de manera equitativa; som molts els qui pensem que l'obligació del govern és garantir als nostres fills un ensenyament públic de qualitat; som molts els qui pensem que totes les persones ens mereixem unes condicions de treball dignes. En som molts. Ara només hem de tindre clar que la unitat, la bona organització, la perseverança, la paciència i la constància podran més que les “reformas necesarias”, els “decretazos” i les porres. Prendre els carrers és només el primer pas.
Publicar un comentario