Les sabates de Sara

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" divendres 11 de maig)

L'altre dia pensava que des que se'ns va morir l'home del carro que no us parle del meu barri i de la meua gent. Ja sabeu que visc en un barri modest dels afores de Sant Vicent del Raspeig a tocar de la Universitat d'Alacant. Allà tenim de tot, fonamentalment estudiants despistats; però tenim també la Salomé, que no és molt llesta, però és l'alegria del barri i l'Encarni, la carnissera, que mai no s'aclareix posant el paper del datàfon i totes les setmanes ens ha de fiar les xulletes i el pollastre. Hi ha la Maribel, la fornera, ofegada perquè li han obert al voltant un grapat de comerços diversos d'aquells que igual et vénen un periòdic que tres barres de pa a un euro i ella, la pobra, no pot vendre periòdics i les barres les ha de cobrar a 85 cèntims la unitat. És veritat que, des que se'ns va morir l'home del carro, hem estat un temps sense pobre al barri; però ara en tenim un altre que als meus fills no els fa tanta por perquè l'entenen quan parla (l'altre era alemany) i perquè a ells els diu “Gracias, Capitan!” cada vegada que li donen una bosseta amb una barra de pa, un paquet de mortadel·la i un pot de cervesa i perquè a mi em diu “Princesa” i a ells es veu que els fa goig tenir una mare com la Blancaneus.

Fa ja quasi un any que van tancar la fruiteria on el meu Carles C. anava a gastar-se la paga setmanal comprant maduixes i melonets (tres per un euro). Fa ja quasi un any que penja de la persiana el cartell de “Es lloga” i cada vegada que hi passe per agafar l'autobús —la parada és a un pas d'allà— m'adone que el meu barri és un petit espill de la misèria del món: els negocis tanquen i la gent se'n va. Com se'n va haver d'anar la meua veïna Amparo, una gitana que té una parada d'aquelles que va de mercat en mercat, perquè no podia assumir les despeses de la casa i la va haver de llogar a uns estudiants. Sabeu? Sempre tenia la casa neta com una patena i quan passaves per davant la seua finestra, l'olor de brou i de truita de creïlles, t'alegrava l'estómac. Ara, quan passes per allà, l'olor de “fregitori” i pizza ens recorda que anem de cap a un món prefabricat.

Ara fa uns mesos es va morir el marit de l'Amparo i ella i les dues filles van de dol rigorós. S'han canviat a una casa més modesta, però continuen al barri i les veig de tant, sobretot perquè la Sara, la filla petita, que té la meua edat, va per les cases venent sabates i complements. Per casa es passa sovint, perquè sap que no m'agrada anar de compres i per a mi és molt còmode escollir només entre dues o tres opcions. Sap també que quasi sempre li compre alguna cosa i sap, sobretot, que sempre, sempre li òbric la porta i que a casa és benvinguda. Sabeu? La Sara és sordmuda i supose que la gent deu pensar que comunicar-se amb ella no és gaire fàcil. No és cert, però, perquè ella sap llegir els llavis i perquè té moltes ganes d'expressar-se. Jo no conec la llengua de signes, però sé, per exemple, que el seu pare va morir de càncer de pulmó i que ella ha de vestir de dol durant un any. Sé també que li agraden els vestits de colors, els gossos i els xiquets i que pensa que fills ja no en podrà tindre a la seua edat i que també, als quaranta passats, ja no es casarà. Sé que des que es va morir el pare va a netejar per les cases des de les set del matí i quan acaba a les cinc de la vesprada agafa la quincalla i les sabates que aconseguixen d'ací i d'allà i va de porta en porta. Sé , a més, que moltes portes no se li obrin perquè és gitana i sordmuda. I, sabeu? Crec que les veïnes fan mal fet de no obrir la porta a la Sara, perquè ven unes sabates precioses i a molt bon preu, encara que el preu que paga ella és ben alt: el silenci i la indiferència.