martes, 2 de octubre de 2012

La dona del polític

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 29 de setembre)

Sabeu? Sóc d'aquelles persones que creu fermament que fer política és formar part de l'AMPA del col·legi dels teus fills, educar-los en l'escola pública i en valencià, parlar la teua llengua pese a qui pese, comprar en les tendes del barri i pagar per cada cosa un preu just. Fer política és també fer el teu treball com cal, assistir a les reunions de veïns o recollir els excrements del teu gos cada vegada que el passeges. Fer política és filar una columna, posar paraules al meu món petit i fer que els mots el fixen en el temps o fins i tot que el canvien, si convé.

Per a mi, com veieu, fer política és fer coses petites, però fer-les bé i fer-les dia a dia, sense defallir. A més, com alguns sabeu, milite des de fa molts anys en un partit polític. Hi pague religiosament la meua quota i els meus peatges perquè s'hi de diquen aquells que més temps i més ganes hi tinguen. Cert és, tanmateix, que sóc una militant més compromesa que convençuda, perquè no tinc clar que aquests que asseguren que rescaten persones i no bancs estiguen realment a l'altura de la taula de salvació que necessita el naufragi en què anem submergint-nos cada dia que passa. No crec, de fet, que hi haja cap sigla política que puga bastir un tauló suficientment sòlid per evitar-nos la tragèdia d'un ofegament indefugible.

I em pensava jo que la política, més enllà d'aquest petit desencís raonable en els temps que corren, no em portaria maldecaps importants. Tanmateix, fa un any i escaig, el dia després de les darreres eleccions municipals, em vaig despertar i resulta que el comptable amb qui m'havia casat, un idealista empedreït, s'havia convertit en polític de la nit al matí. Res greu ni important —direu— : regidor de l'oposició d'un ajuntament de poble, d'aquells que, com diu la veu popular (ara més que mai, perquè els grans partits s'han amorrat a la mesura populista de reduir polítics), cobra per no fer res. Aquesta falqueta l'escolte cada dia: que si estan allà per figurar, perquè no tenen res millor a fer, que si treballen poc i cobren molt. Ho escolte dir fins i tot a gent propera i suposadament afí a les idees de “l'ex-comptable/polític”, a gent que hauria de remar amb nosaltres perquè no se'ns enfonse el vaixell a cop de retallada i de despropòsit. Sembla que això de dedicar-se a la política és la panacea que a alguns els deu haver canviat la vida (per a bé) una cosa de no dir.

No negaré que a mi la vida també m'ha canviat. De fet, se'm va regirar en un dia. De sobte el comptable, que tenia un horari llarg però concret des de feia més de vint anys, va deixar de tindre'l. Ara ix de casa a quarts de vuit del matí i la major part dels dies no sabem si vindrà a dinar ni a quina hora arribarà a sopar, ni si després de sopar vindrà al llit a una hora raonable o s'abraçarà a l'ordinador i a un informe de no sé quina història, perquè demà té una comissió a tal hora, un ple a tal altra i una reunió amb no sé qui no sé quan. I tot això s'ha de preparar. Abans les nostres converses giraven al voltant de coses senzilles, de projectes comuns: els nostres fills, les vacances d'estiu, l'escapadeta que pensàvem fer els dos sols si els estalvis ens arribaven (ara ja no en podem ni tindre, d'estalvis...), l'últim llibre que havíem llegit, la manera com enfocaven les notícies unes cadenes o unes altres... Ara les nostres converses (de vegades simples monòlegs) s'han omplit de noms de gent que no conec ni m'interessa conèixer (però de qui m'ha de parlar si no és de la gent que li ompli ara els dies?), de propostes i de projectes que, tot i que em semblen lloables i fins i tot necessaris, no són una prioritat per a una dona en les meues circumstàncies. Sincerament: esborre del calendari cada dia que passa amb la secreta il·lusió que el temps passe de pressa i desaparega el polític i torne el comptable. Si és que això és encara possible.

Sí que et canvia la vida, la política, sí. Fixeu-vos que fa poc, l'Eulàlia G, la meua princesa petita, em va preguntar: “Mama, per què estem tan soles? És que el papa ja no viu en casa?” I de sobte, jo, que sempre presumisc d'estar avesada a la soledat pel meu treball de despatx i biblioteca, em vaig adonar que ara estic més sola que mai. No hi ha res que em faça sentir més soledat que la política, ni el silenci sepulcral de la meua biblioteca, ni la grisor del despatx en què us escric.
Publicar un comentario