miércoles, 12 de septiembre de 2012

De la crisi al genocidi cultural

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui el 12 de setembre)

Després d'unes vacances crítiques reprenc la faena i aquesta teranyina amb la sensació que aquest any haurem d'exercitar molt la llengua. Això de vacances crítiques no ho dic perquè des del punt de vista personal m'hagen anat malament (de fet, com quasi tots els mortals, aquesta que us escriu com millor es troba és de vacances). Ho dic perquè em fa l'efecte que la paraula crisi és el mot més pronunciat per l'espanyolet corrent. La llegim cada dia a les portades dels diaris, l'escoltem a la televisió, a l'autobús, a la cua de la carnisseria i als actes de festes: “És una suerte —deia la presentadora de l'Exaltació festera del meu poble (Ibi) no fa molts dies— que este año a pesar de la crisis ninguna comparsa se haya quedado sin abanderada.”. Sí que és una suerte, sí, perquè mira que passem penes i angoixes en nom d'aquesta parauleta: suportem, per exemple, governants que, sota la disfressa de la incompetència, duen a terme de manera implacable un molt ben estudiat pla de destrucció de tots els avanços socials que havíem assolit en aquestes dècades de democràcia amb no pocs esforços.

D'aquest tipus de reculades en sabem molt els valencians, només cal veure quines institucions han deixat de ser prioritàries a causa de la crisi per al nostre govern: el Síndic de Greuges, L'Acadèmia Valenciana de la Llengua... Això sí, ja ho deia Alberto Fabra fa uns mesos: les retallades en algunes de les nostres institucions més emblemàtiques “no supodrá que perdamos ni un ápice de nuestras señas de identidad”. Clar que no! De sus señas de identidad no, que per a oferir noves glòries a España tampoc en necessiten tantes. Ara bé, la nostra identitat comença a estar ben tèrbola per a una part important de la població. Però d'això es tracta en definitiva, no?

Un pas important per a fer cada vegada més difusa la identitat dels valencians és la destralada que suposa per a la nostra llengua i per a la nostra cultura el famós Decret del Plurilingüisme, aprovat (amb premeditació i traïdoria) i anunciat pel govern valencià durant un cap de setmana del mes passat. I no us penseu que això és casual: el PP és amic del silenci i ja sabien bé ells que durant les vacances l'aprovació del decret tindria una repercussió mediàtica discreta.

Les vacances, però, s'han acabat. No sé a què esperen per protestar seriosament els pares d'aquests 45.000 xiquets de 3 anys que enguany faran de rates de laboratori d'uns polítics que ens desgovernen a cop de despropòsits i d'insensatesa. No sé a què esperen els mestres per a rebel·lar-se contra l'estupidesa política i treure la llengua als carrers o ficar-la a les aules com toca, segons com es mire.

Amb tot, no hem de caure en la ingenuïtat de pensar que la culpa del nostre retrocés lingüístic i cultural és de la crisi i dels polítics. La culpa és de tots els que es deixen tapar la boca, de tots els que callen, dels que deixen de parlar una llengua que ha superat l'abolició dels furs borbònica i els cops de culata franquistes. Quan he començat a filar aquesta teranyina he esmentat l'acte de l'Exaltació Festera d'Ibi, un dels més importants de les festes de setembre i, sabeu? L'únic sintagma que va sonar en valencià al llarg de dues hores i mitja de parlaments va ser “les nostres festes”. Això sí, en acabar, tot el món es va alçar i, mà en el pit, con loscorazoneshenchíos de patriotisme, van cantar l'himne d'Ibi, que -aquest sí- és en valencià, i per als que no ens el sabem (perquè els himnes i les banderes i la gent que s'hi ompli la boca ens reboliquen la panxa) l'Ajuntament ens va donar un paperet amb la lletra: quatre faltes gramaticals gravíssimes i un colofó amb ortografia secessionista: “Vixca Ibi”. Això, això: “vixca” Ibi i el respecte (i el coneixement) que el seu Ajuntament té per la llengua que ens identifica!




Publicar un comentario