lunes, 13 de enero de 2014

Cagarrines literàries


“Ja no escrius?”—Em pregunta un dels meus “pacients” lectors, que de tant en tant ve a visitar-me al despatx. “Ja no escrius?”— No. Ja no escric. “I per què?” Per què? Doncs no ho sabria dir ben bé. Crec que no escric perquè el món em posa malalta i pense que no paga la pena d'escriure'l. O què?
Em fa l'efecte que la gent pensa que els escriptors escrivim molt, que escrivim tot el temps (per això som escriptors, o no?). Potser, però, és que jo no sóc escriptora. Fa temps que hi pegue voltes i cada dia estic més convençuda que el que més m'agrada escriure, a banda de la llista del supermercat, són les sol·licituds d'espais per a exposicions i els documents de pagament de conferències. Aquest tipus de literatura “documental”, a banda d'omplir-me el frigorífic i les panxes dels meus, ompli sobretot el meu món de coses boniques i de respostes raonables. Quan és que vaig deixar de ser escriptora per convertir-me en documentalista? No ho acabe de tindre molt clar. O potser això de ser escriptor és com ser sacerdot o metge? Un ho és per a tota la vida? Tampoc ho sabria dir.
Un dia, fa anys, en una reunió d'escriptors, una de les meues companyes va eixir corrents després del torn obert de paraula dient que se n'havia d'anar perquè “estava escrivint-se damunt”. Així, com qui, de sobte, té cagarrines… UUUUaaaala, quina enveja! A mi, aquest tipus de “cagueroles” (ho diré en el parlar del meu poble perquè algú a qui m'estime bé no em puga “bonegar”) no m'agafen mai.
A mi, com us dic, el mal de ventre me'l fan les estupideses del món immediat que ens envolta, que cada vegada em sembla més tòpic i més hipòcrita: reialesa robant pasta a grapats per pura cobdícia i pel més vil menyspreu a la ciutadania que li ompli l'estómac i li manté la corona dalt del cap, polítics ineptes protegint “no-nats”, assegurant vides inexistents, mentre maltracta les persones dependents i els nega una qualitat de vida mínimament digna, governants aparentment maldestres i manifestament cínics que ens furten drets lingüístics, socials, sanitaris… I persones callades, ciutadans poreguts, resignats a la condició de vassalls incapaços de sacsar les solapes dels que manegen les cordes de la nostra vida de “pacients” súbdits. El silenci, la por i la resignació ciutadana em rebolica la panxa. Pacient lector que m'estimes en justa mesura, com vols que tinga ganes d'escriure? El que necessite és un antidiarreic social!
Publicar un comentario