lunes, 4 de octubre de 2010

Qüestió de temps

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 4 d'octubre)

Sabeu? Ma mare sempre diu que el pas del temps és inevitable i que hem d'acceptar que els anys passen i el cos ens canvia. No sé si ella ha arribat a aquest punt de resignació precisament amb el pas del temps. Jo, però, veig l'acceptació molt complicada. Deu ser perquè estic en plena crisi tardoral..
L'altre dia ho pensava perquè em vaig sorprendre a mi mateixa abraçada a una revista de moda. Allà vaig veure que a les dones se'ns divideix més o menys en quatre edats a l'hora d'assignar-nos un estil: dels 20 als 30, dels 30 als 40, dels 40 als 50 i a partir dels 50. Jo estic a punt de passar a la tercera etapa... El reportatge en qüestió m'aconsellava vestir amb bruses amples, cinturons grans i ajustats per dissimular corbes i amb «escote imperio» per amagar un pit massa generós (per dir-ho amb un eufemisme). Així doncs, em vaig abocar a l'espill habillada seguint aquests consells i vaig descobrir, horroritzada, que si m'ajuste el cinturó semble més un «chupa-chup» que una dona i... ai,las! Allò de l'»escote imperio»! Jo necessite tres imperis -incloent el Romà en la seua època d'esplendor- per dissimular la generositat davantera amb què la naturalesa em va condemnar! Ja no em vaig veure amb cor de passar als consells per dissimular arrugues i imperfeccions de la pell...
Amague la revista per no tornar a caure en l'autodestructiva temptació de les comparacions i, sobretot, perquè mi Santi no veja que m'he comprat una d'aquelles revistes que sovint titlle de frívoles. Tanmateix, no deixe de preguntar-me si aquesta preocupació pels efectes devastadors del pas del temps és només cosa de dones. Isc de dubtes quan, als pocs dies, rep el correu d'un bon amic al qual fa tres anys que no veig, tot i que mantenim un contacte virtual freqüent i regular. De fet moltes de les coses que he escrit últimament no haurien estat possibles sense els seus consells i el seu suport. Ara ens hem de veure per qüestions de faena i, abans de fixar la data, entrelínies, em recorda que frega la seixantena i que ha patit un envelliment remarcable. Em sorprén que precisament, una persona com ell, que té tantes coses a aportar-nos als altres des del punt de vista de l'experiència i el coneixement en les disciplines més diverses (des de la navegació a la literatura, passant per la pintura, la lexicografia i fins i tot la física i química) es preocupe perquè els anys han deixat petjada en el seu aspecte.
Jo, quan pense en ell, el recorde com una persona d'expressió viva i paraula inquieta, després, si de cas, em ve al cap la imatge d'un home molt alt, amb sandàlies i periòdic sota el braç. I això em consola, perquè, potser, si penseu en mi, recordareu una dona dinàmica i disposta sempre a una bona conversa, i segurament no deveu haver caigut que necessite imperis per a dissimular les males passades de la naturalesa...
Publicar un comentario