lunes, 11 de octubre de 2010

Premis de consolació

(Ací us deixe la columna d'El Punt d'aquesta setmana)

He de dir-vos que sóc una persona acostumada a no guanyar. Confesse que cada any em presente a dos o tres premis literaris i, ja veieu, des d’octubre de 2004, en què vaig aconseguir l’Antoni Bru de Narrativa dels Premis Ciutat d’Elx, no he tornat a veure cap dels títols de les meues obres en paper couché. Tot i això ho porte amb resignació perquè sóc conscient que, en una cultura on existeixen bases de dades que asseguren que hi ha més 2500 escriptors en català, és molt difícil reeixir: som massa gallines per a tan poc galliner.
També estic acostumada a ser la segona en quasi tot. Aquest lloc ja me’l marcava el meu naixement: vaig ser la segona filla, he sigut durant anys la segona de la classe, m’ha tocat també ser la segona esposa dues vegades… I fins ara també he portat amb resignació aquest títol d’actriu secundària.
Tanmateix, aquest 9 d’octubre me’n va passar una que m’ha fet encaixar molt malament el segon lloc. Resulta que em vaig presentar a un premi literari. Uns dies abans de l’entrega em van telefonar els organitzadors per recomanar-me que estiguera a la sala durant el lliurament. Com que hi havia un primer premi i un segon, jo, ben prudent, vaig voler pensar que el segon ja era una bona opció, sobretot si tenim en compte el temps que fa que no publique res de pes i que em dedique més a la vida laboral que a la literària. Efectivament va ser el segon (entre unes 40 obres presentades) i jo me n’hauria alegrat ni que fóra moderadament si no hagués parlat el president del jurat. Podeu pensar la cara que se’m va quedar quan anava entre les butaques per recollir la meua placa (i els meus dinerets) i vaig sentir com aquell senyor encorbatat que no sé qui és ni que llig ni què (i com) escriu en valencià, deia que la meua obra “Amb D de dona” havia estat selecionada per al premi molt a pesar d’ell, perquè per al seu gust era una obra massa feminista i llengint-la pareixia que tots els homes són uns “cabronets” (sic). Feminista? Cabronets? Us puc ben assegurar que és una obra que només pretén reflectir les realitats ben divereses. 26 contes amb noms de dona ordenats alfabèticament que mostren dones que pateixen anorèxia, bulímia, mals tractaments, dones que han d’emigrar per mantenir la família, dones que enganyen els marits, dones enganyades per aquests…
Jo recorria ja el corredor i no podia tornar enrere, l’única opció era tirar-li la placa al cap a l’home aquell, però potser fóra un poc violent; l’altra ocpció era deixar d’escriure perquè amb tanta gallina al galliner no té sentit maldar durant tants anys per fer bon caldo a canvi de silenci i premis de consolació…
Amb el meidocre segon lloc aconseguit malgrat l’opinió del president del jurat vaig tornar al meu lloc i de sobte tothom es va plantar. Jo em vaig abraçar molt fort a la meua Eulàlia G. pensant-me que en passava una de grossa. Però no, resulta que s’havia acabat l’acte i tots arrancaven a cantar “Per ofrenaaaaaar nove glòooooories a Espanya….” Algú em va fer saber que s’havien percatat que jo no em posava dempeus per cantar l’himne i és que, sabeu?, jo mai no m’he agenollat davant cap Déu, ni he besat cap bandera i no hi ha himne que em faça plantar-me, ni home encorbatat amb la boca plena de misogínia emverinada que em faça callar, perquè la paraula és l’única arma que tenim els més febles contra la supèrbia i els abusos.
Publicar un comentario