viernes, 29 de octubre de 2010

CAMINAR AMB JOAN SOLÀ SOTA LA PLUJA

No sé si aquesta setmana uns arribaran els fils d’aquesta teranyina, perquè supose que les pàgines d’aquest diari s’ompliran d’homenatges a Joan Solà i segurament aniran rubricats per homes i dones que en saben més que jo, que només sóc una més de les treballadores d’oficina de l’Institut d’Estudis Catalans, la treballadora que hi ha més al Sud. Imagine que, com no pot ser d’altra manera, s’haurà de fer una sel·lecció pràctica i assenyada de columnes que volen parlar d’aquest gran senyor de les nostres lletres, i ara mateix possiblement les meues paraules van camí del fons d’algun calaix.
Tot i això, jo no me’n puc estar de dedicar-li un moment al record, perquè, sabeu?, ara fa a penes un any Joan Solà i jo anàvem sota el mateix paraigua camí de l’autobús que havia de portar la Secció Filològica des d’Alacant a Guardamar del Segura. Era migdia a la Seu Universitària i eren molts els membres de la Secció Filològica els que ens havien vingut a visitar. Plovia a bots i barrals i teníem pocs paraigües. Joan Solà i jo ens arreceràrem davall d’un dels paraigües “oficials” de la Seu i, després de felicitar-me per l’organització de l’acte, em va preguntar què era el que més m’agradava del meu treball. Jo li vaig contestar: “Caminar amb Joan Solà sota la pluja.” Uns dies després em va enviar una amable nota per agrair-me l’aixopluc.
Tanmateix, per a mi, com per a molts de la meua generació, Joan Solà era molt més que un home amable: era l’home que va fer que la sintaxi catalana deixara de sonar-nos a física quàntica. Era l’home que ens va fer accessibles conceptes de vegades massa abstractes. Era l’home que sabia posar les paraules justes al que molts pensàvem. Era l’home que ens regalava arguments clars i concisos que ens encoratjaven a sobreviure en un medi siciolingüístic no sempre favorable.
Quan dimecres passat vaig arribar al despatx i em vaig assabentar de la seua mort, mentre penjava a la porta el comunicat que ens havien enviat, les mans em tremolaven i em venia al cap aquell dia de pluja, el seu caminar pausat, la seua conversa mesurada i vaig tindre la certesa que els que ens dediquem per vocació –i convicció- a l’estudi i la normalització de la nostra llengua i hem tingut la sort de créixer i fer camí sota l’aixopluc de les paraules i les idees de Joan Solà, en certa manera, ens acabem de quedar orfes.
Publicar un comentario