viernes, 16 de julio de 2010

Digna i modèlica celebració

(Columna publicada al diari "El Punt" el 17 de juliol)

No volia parlar-ne més, perquè com us vaig explicar, el futbol no m'acaba de fer el pes. Tanmateix, no me'n puc estar de fer un parell d'anotacions. En primer lloc he de dir que supose que el 95 % de l'Estat, diumenge passat, devia estar veient la famosa final del Mundial. Els que ens vam quedar a contemplar les ciutats buides vam entretenir el temps en diverses activitats. A mi se'm va ocórrer veure un moment el Telediario de la Primera de Televisión Española. Com no podia ser d'una altra manera, la final del Mundial hi era present mitjançant les connexions que feien aquí i allà per mostrar l'eufòria de l'afició. Sabeu quina va ser la primera connexió que van fer? La Plaça d'Espanya de Barcelona! No se'n van estar de dir que un milió de ciutadans hi esperaven el «triunfo de la Roja»... Sabeu quin va ser el primer anunci en acabar-se el Telediario? Doncs el del programa «Españoles en el mundo», que anava unit al de «Destino España». I sabeu quin era el subtítol? «Cataluña»! Destino España: Cataluña. Una programació, al meu parer molt ben estudiada després que milió i mig de catalans, el dia abans van omplir els carrers per reivindicar la seua identitat.
Una altra cosa que em va cridar l'atenció, una vegada aconseguida l'ansiada victòria, va ser la celebració. Per començar, els locutors parlen de com han sabut de defensar de bé els «nostres» jugadors «los colores de la roja». Però el color de la roja n'és un, no? El rojo. És o no? A veure si a partir d'ara ja no és la roja, sinó la «rogigualda»...
Menció a part mereixen les banderes. No havíem quedat que les banderes són draps que dignifiquen els taüts dels que moren en actes heroics en nom de la pàtria? Doncs els jugadors de la Roja ens han ensenyat que tenen aplicacions més lúdiques. Per exemple, el xic asturià que té aspiracions de torero (si jutgem per com celebra els gols...), i que ara vindrà a jugar al Barça, duia la bandera d'Astúries a l'estil capa de Superman. Xavi i Puyol portaven una senyera com si fos un «pareo hawuaià» i Casillas duia la rogigualda a manera de bufanda.
Per cert, els que duien banderes que no eren l'espanyola què ens volien fer veure? Que ells no són tan espanyols com els altres i que juguen al futbol com els mercenaris? No ho sé...
Per últim, no me'n puc estar de fer referència a la capacitat comunicativa dels jugadors, que van demostrar que efectivament en els peus tenen un poder immesurable: peguen potades a la llengua amb la mateixa empenta que els les peguen al baló! No repetiré els discursos (que no em caben en la teranyina), tanmateix sí que faré referència a la màxima final que cridaven tots els jugadors abraçats sobre l'escenari: «¡Os queremos la ostia!!!!!!!». I el públic allà, aborregat, escridassant, embogint d'amiració. Sí senyor! aquesta és la selecció que volen que ens represente a tots. Aquests són els models que volen per als nostres fills?
El millor de tot, però, va ser el colofó: el Manolo Escobar (no sé si havia anat amb el carro o no) cantant allò de «Que viva España». Sí senyor! que viva l'España Cañí!
Publicar un comentario