sábado, 10 de julio de 2010

Legítima llibertat d'expressió

(Columna publicada al diari El Punt el 10 de juliol)

En alguna ocasió ja us he comentat que no m'agrada especialment parlar de qüestions lingüístiques i que no sóc gaire amiga de les manifestacions. Us he dit que des del punt de vista lingüístic sóc una ciutadana creient i devota practicant i que preferisc parlar en la meua llengua amb naturalitat, com qualsevol altre ciutadà que parle una llengua oficial del territori que habita sense necessitat d'haver de passar cap tipus d'estrès ni d'haver de donar cap explicació. Aspire, com és natural, a poder viure amb normalitat.

Tanmateix aquests dies he assistit amb estupefacció i impotència al rebuig al requisit lingüístic que el PP i el PSOE han dut endavant a les Corts. És per això que ara necessite parlar de llengua, perquè aquest acte em fa replantejar-me moltes coses. Us he de dir que durant els últims vint anys (temps que fa que tinc consciència lingüística), he cregut profundament en la Llei d'ús i ensenyament del valencià, tot i que pensava que era, com totes, una llei millorable i que s'haurien de replantejar alguns aspectes.

Els replantejaments han arribat ara, quan, 25 anys després, la llei encara no ha acabat d'aplicar-se en algunes de les seues vessants. És que no hi ha altres problemes realment més greus en la societat valenciana en què centrar esforços polítics? No hi ha un nivell de corrupció en les classes dirigents que put a merda? No hi ha xiquets en barracons en lloc d'estar en aules mínimament dignes? No hi ha carrers plens de pobres? No hi ha un sistema sanitari qüestionable? No hi ha manca de places als menjadors escolars?

Un dels arguments que s'han aportat en favor del rebuig del requisit lingüístic és que «imposar» una llengua crea crispacions. I dic jo, no és imposar una llengua —l'altra— negar la possibilitat de ser atesos en valencià pels funcionaris si així ho volem? El que passa és que en aquest cas la crispació es crea en un grup molt minoritari, clar. Com és que cap dels polítics que mou les cordes de la nostra vida no ha pensat que la solució contra la crispació no passa per desprotegir més encara la llengua minoritzada, sinó per facilitar-ne l'ensenyament? No cal obligar ningú que parle valencià, només que l'entenga. Tots tenim clar que la llibertat d'expressió és un dret fonamental. Però, clar, jo també vull gaudir d'aquest dret. El podré seguir tenint a partir d'ara?

Fa poc, un amic militant convençut d'EU (que al meu poble fa una tasca política titànica veritablement admirable) em va dir que els seus plantejaments polítics es fonamentaven en el fet que els problemes de la classe treballadora són els mateixos en totes les Comunitats. Hi estic parcialment d'acord. El meu amic, però, s'oblidava que en la nostra Comunitat els treballadors tenim un problema afegit: no podem desenvolupar el nostre treball en la nostra llengua. I què? Doncs que cansa haver d'estar contínuament demanant perdó per una cosa que ens és (era?) legítima: expressar-nos en una llengua oficial. Fins ara teníem el suport de la LUEV. A, partir d'ara, però, qui ens fa suport?

Des que vaig llegir la notícia em sent vulnerable, insegura i totalment desprotegida, perquè en el fons —o no tan en el fons— la modificació de la llei implica la desprotecció del meu dret a la llibertat d'expressió. Jo no entenc de lleis, però, si ara vull comunicar-me amb un funcionari que no entén el valencià, estic obligada a canviar de llengua? I si m'hi negue estaré cometent un delicte?

El bilingüisme és una situació totalment antinatural, o com diu la periodista Patricia Gambacho, un accident de la història. Fins ara els uns i els altres ens havíem esforçat per dissimular-ne les cicatrius. Tanmateix, ara sembla que l'esforç és només unilateral... En fi, açò de les llengües en contacte, del conflicte lingüístic, és un poc com les parelles malavingudes: Si no ens entenem, potser hauríem de pensar en el divorci.

Publicar un comentario