sábado, 24 de julio de 2010

Amistats virtuals

(Columna publicada al dirari El Punt el 24 de juliol)

Deu fer quasi un any que vaig entrar per primera vegada en l'espiral frenètica d'allò que en diem xarxes socials, perquè tenia la sensació que avui dia qui no té un perfil en el famós Facebook no existeix. On queda la màxima cartesiana aquella de «Cogito ergo sum»? Ara ja no cal pensar per a existir, només has de tenir ordinador, connexió a internet i ganes de perdre el temps i, de passada, no t'ha d'importar perdre també algunes bones relacions reals a canvi de guanyar-ne de virtuals.
No negaré que a les xarxes socials se'ls pot traure un bon profit; que ho diguen a tots aquells que han assetjat jovenets i jovenetes amagats sota màscares virtuals. Això, però —ja ho ha dit algun bisbe no fa molts dies— «és una simple anècdota»... Siguem més positius i analitzem usos menys il·lícits.
M'he fixat que hi alguns amb visió comercial que hi anuncien la seua faena o les seues aparicions públiques estelars mitjançant allò que en diuen «esdeveniments»: «Ep! Us faig saber que presente el meu llibre...» «Recordeu que tal dia tindré roda de premsa.. Podeu vindre a venerar-me.». En aquest sentit el Facebook és un suport propagandístic sense precedents. N'hi ha d'altres que aprofiten la xarxa per oferir les cries de les seues mascotes. Això també és novedós perquè, gràcies al Facebook, deu haver una quantitat considerable de gats que se salven de morir ofegats en un poal.
Hi ha d'altres que en l'apartat aquell de «què estàs pensant» apunten : «Quina calooorrrrrr». Així, allargant la o i la r com si esbufegaren. Abans, per a converses buides ja teníem el simple ascensor. Ara cal procurar-se un ordinador per a dir estupideses. A qui li importa si un té calor o no? Som a l'estiu, la calor no és notícia.
Amb tot, una de les qüestions que més en crida l'atenció és allò de les «sol·licituds d'amistat», no perquè ara l'amistat s'ha de sol·licitar (d'això ja us n'he parlat), sinó perquè de vegades t'arriba la sol·licitud d'amistat d'una exparella. Però quina cosa més absurda! L'estupidesa de la gent de vegades no té límits: Vols dir que la nostra relació va acabar com el ball del Torrent i ara vols que siguem amics? Si vam ser incapaços de respectar-nos quan érem més que amics!
Tanmateix encara hi ha una cosa més patètica: els «quarentons» en crisi que es posen en contacte amb la primera núvia que van tindre a l'institut: «Hola Martina, et recordes de mi? Sóc el Pere, em vas deixar per un altre més guapo, més divertit i amb més futur que jo. I ara tafanejant pel Facebook se m'ha ocorregut buscar el teu nom per saber què és de la teua vida. Jo, m'he casat i tinc fills... No sé si sabràs que treballe de...» Però com ha de saber-ho? Han passat vint anys i la teua vida li importa un pebrot!
Mentre tafanegem mig en secret pels murs dels amics (els reals i els nous amics virtuals) perdem el temps de gaudir realment de la seua companyia. Dic jo que deu costar menys fer una telefonada i quedar a prendre una cervesa, no? I tot el temps que, arrebatats per una nostàlgia una mica infantil, emprem a rescatar vells amors i velles sensacions, ens perdem les sensacions que ens aporta l'amor d'ara que es fa vell, que es marceix al nostre costat, dia a dia, mirant de robar bons moments a la rutina, la soledat i les obligacions.
Publicar un comentario